dimecres, 28 de febrer del 2007

Ja som mil; no té cap sentit

Hem arribat a les mil visites i Xisca de Gardi és incapaç de trobar sentit al fet que tanta gent hagi visitat aquest blog. No fa gaire un penjat de Singapur es va afegir a una llista en la qual hi ha xinus, finlandesos, alemanys, suecs, turcs, romanesos i un d'Itàlia que es deu haver perdut. A última hora s'hi han afegit un parell d'holandesos i, segons la màquina, dos internautes d'una cosa que ella en diu "the rest" que no sabem si és de la resta del Pla de l'estany, la resta del món o la resta de la mare que la va parir. En qualsevol cas, que Déu ens agafi confessats i no ens faci anara a missa.

Mai no hem estat a Singapur

Xisca de Gardi no coneix ningí de Singapur però dóna la benvinguda a l'internauta que, segurament per error, va entrar a vidalconfidencial. Com que no ens entén perquè no parlem singaporès o el collons d'idioma que parlin els singaporesos -em sembla que anglès, una llengua coneguda a Banyoles com inglès- li direm, amb respecte i simpatia, que se'ns en carda tres nassos que hagi entrat al blog. La veritat és que ja estem una mica tips de xinus i orientals en general, sempre i quan no siguin senyoretes disposades, liberals, atrevides i que, sobretot, no hagin anat mai a les Carmelites.

dilluns, 26 de febrer del 2007

divendres, 23 de febrer del 2007

Déu va aparèixer a la plaça de les Rodes

Els dies de pluja sempre em fan venir a la memòria el dia que vaig veure Déu a la plaça de les Rodes. Era un diumenge, pels volts del migdia. No recordo si entràvem o sortíem de l'estiu. En Joan i jo miràvem cap a fora des de dins del restaurant. No dèiem res. Els fils d'aigua es feien cada vegada més gruixuts i les gotes esclataven sobre el travertí amb una violència amable. De sobte va parar de ploure i es va fer clar. Va sortir el sol i ella va aparèixer pel costat del carrer de la Barca amb una vestit d'estiu i una rebeca de llana finíssima sobre les espatlles. Al seu costat, el xicot, un noi de Lleida, un pèl més baix que ella, prim, elegant, amb els cabells una mica llargs, acabat de dutxar. Tots dos van travessar la plaça i van desaparèixer pel corriol que dóna al carrer Gran. Quan ja no els vèiem, la pluja va tornar a caure encara amb més força fins que es va estruncar just en el moment que la vèiem aparèixer una altra vegada per l'altra punta de la plaça fent voleiar, a cada pas, la faldilla del vestit d'estiu que amb prou feina li tapava els genolls. La recordo travessant la plaça a càmera lenta, com seguint els passos de l'anada, i desapareixent pel carrer de la Barca mentre la pluja començava a esborrar el rastre del seu perfum.

La Sua

La Sua era una dona singular de la Banyoles de la nostra infantesa. Traginava un carro petit i pescava el que podia a mercat i on fos. La Sua. Dona menuda al qui la gent benestant havia marginat per ser una mica tocada de l'ala. Els nens li deien de tot i ella s'emprejava com una abella. A vegades, te la quedaves mirant i ella saltava com si tingués una molla al cul i et deia de tot. Perquè estava escarmentada. Perquè el gat escaldat, de l'aigua tèbia fuig. La Sua era panorama, pintura, subjecte, objecte, fonema i predicat de la nostra Banyoles habitual. Corries en bicicleta amb els genolls pelats i la veies amunt i avall carretejant alguna nosa. La veies. Era ella. La Sua. I ara en aquest món ordenat que tots volem vendre, ens fallen els referents. Ens fallen els habituals. Ens falla la gent com la Sua que donava color i forma a la Banyoles plana i grisa d'abans. La Sua. Qui ens la tornarà? Qui li escriurà una sardana? Qui la pintarà? Qui li donarà una necessària medalla d'or? La Sua. Sense ella, perdem volum, perdem intensitat, perdem Banyoles.

dijous, 22 de febrer del 2007

Foto del dia


Xisca de Gardi va visitar dimarts passat una casa molt ben arreglada al carrer Pedret de Girona. El llogater va tenir la bona idea d'instal·lar aquest equip de costura a l'habitació que ocupava el nen de la família que li va llogar abans d'anar-se'n a viure a l'Empordà. Xisca de Gardi vol agrair les facilitats que va trobar per retratar tan magnífica obra d'art.

Anant a buscar postres

La nit del dimecres en Pep feia quaranta anys i cap a les onze vaig anar a buscar postres. Banyoles té un gris pastós en aquella hora de la nit. Vaig sortir de casa seva i vaig enfilar el carrer Teresa Jornet fins al de Sant Martirà sense trobar ningú. Al capdavall, a la cantonada de Servites, hi vaig trobar en Titetus i el fill gran d'en Tortós parlant de no sé què. No sabia si travessar la placeta dels Estudis perquè estava una mica embrancada de ferros però em vaig fer el valent i la vaig travessar per anar a prendre la pujada del carrer de la Canal fins cap als Turers. Allà on abans era a Ca l'Arquitecte, l'avi d'en Titetus, hi vaig veure entrar una parella jove. Segur que s'anaven a tocar. Tenien el somriure perfecte per estimar-se. Els vaig oblidar al cap de sis o set passes i en un moment vaig ser al Passeig. Van agafar el que necessitava i vaig tornar passant per davant de les Voltes al mateix temps que la grua municipal girava des de la carretera cap al carrer gran amb un cotxe carregat al remolc. Ens vam creuar sense dir res. Ells ni em van veure, tampoc. Sense deixar de caminar vaig pensar en el cotxe i en la multa però, sobretot, em vaig adonar que la ciutat estava viva, molt més viva del que em pensava. Me'n vaig fer el càrrec encenent una cigarreta. Mig somrient em vaig adonar que una ciutat només pot ser viva si la vius. Ho vaig deixar córrer de seguida. Tenia ganes d'escurar les últimes calades de la cigarreta mirant la cantonada que separa el carrer de Sant Martirà del carrer de Sant Antoni abans de tornar a la festa. Teníem feina, era l'aniversari d'en Pep.

Nosaltres amb en Mià

Xisca de Gardi avisa: no estem pas de romanços, nosaltres. Sabem que uns xupatinters han posat una "munta" sense sentit als de Can Mià. En Mià se n'ha fet un fart de denunciar-ho i ningú li fa cas. Nosaltres sí. Perquè nosaltres som gent del país i ens creguem el que ens diguin la gent que són com nosaltres. Si ve un noi i et diu "ep, m'han cardat una munta i no la penso pas pagar perquè jo no he fet pas res". Si un del país te diu una cosa així, li has de fer cas per collons. Li has de deixar la casa, l'escopeta, el que faci falta. En Mià és benvingut a Xisca de Gardi. Que sàpiga que aviat el visitarem, farem un tec a casa seva i el cridarem, com fem sempre, amb els nostres cuiners de garantia. Quan hagi vingut fins la nostra taula, ens aixecarem, i com gent educada que som li anirem donant la mà i felicitant-lo per la meravella de restaurant que té. Tot seguit li direm adéu i caminarem, una mica de tort, cap als nostres cotxes. En cabat, ja sabrem cap on hem de traginar la resta de la tarda. Ja m'heu entès.

dimecres, 21 de febrer del 2007

Veneçuela

Xisca de Gardi vol donar la benvingguda a l'Internauta de Veneçuela que ens ha visitat per primera vegada. Xisca de Gardi espera que sigui veneçolana i quan més veneçolana millor. Si és veneçolà, com a mínim que sigui chavista en el sentit anti-busch de la qüestió.

Can Mià

Hi ha coses que només s'entenen si has nascut lluny d'una ciutat. Com per exemple, anar a dinar a Can Mià i trobar que el menjar que s'hi dóna és el més normal del món. A Can Mià fan els guisats de tota la vida, i maten eel porc, i fan les truites amb ous de gallines que graten pallers, tenen llet de vaca acabada de bullir amb gust de llet de vaca acabada de bullir, el vi arriba a porrons i tenyeix les tripes, el cafè no té gust de res i la crema cremada és una mica massa dolça pel meu gust però si no m'haguessin aturat me n'hauria cruspit una perola plena fins a dalt.
A Can Mià tenen dos estruços i dels ous que ponen en fan pastissos. Encara dimarts va matar cinc garrins de porc vietnamita i quan ens hi vam presentar ahir al migdia ens en va oferir. Va rostit amb una cullerada de mermelada de maduixa per sobre. Òstia, la mermelada és deliciosa i el porc passa xuclant. En Marc en va demanar. A mi l'agredolç no m'agrada. Em vaig estimar més pollastre rostit. La meva cap de redacció va demanar cabrit amb pinyons i més que tips, vam quedar tranquils. Havent dinat, en Pere ens va venir a fer companyia una estona i sentitn-lo xerrar em reconfortava anar-me sentint convençut que la millor decisió de la meva vida va ser deixar Barcelona. Els de la capital, si volen, que emplenin el menjador cada cap de setmana. A mi m'agrada més anar-hi un dimecres.

diumenge, 18 de febrer del 2007

Algú està matant els nostres ídols

Xandall ratat, sabatilles d'estar per casa estil "barragán", jersei comprat a mercat fa vint anys tan ample que amaga la meva panxa "torredepujarnol", a la butxaca dels pantalons hi guardo noranta mocadors de paper molls de mocs. I tot aquest desgavell humà i animal estassat sobre el sofà en la contemplació del tercer partit de futbol seguit de la tarda (un de la lliga italiana, un altre de l'argentina i un de la segona divisió maltesa) El dispendi i l'expansió ha estat possible gràcies a una persona: Robert Adler, l'inventor del comandament a distància que m'ha permès gaudir de l'espectacle sense gastar ni un gram de calories del meu cos castigat. Vienès com Bill Wilder, home sensible a les preocupacions humanes, Adler va inventar el mando per fer-nos una mica més feliços. De la mateixa manera que Alejandro Finisterre va enginyar el meravellós futbolí. Ara algú se'ls ha emportat a tots dos. Definitivament estan disparant a matar contra els nostres ídols. Si no fos perquè ara ve el resum de la lliga irlandesa, m'aixecaria en armes contra tamanya injusticia. De moment, però, covo la grip, m'aguanto, i remmemoro l'enginyer vienès que ha contribuït, decisivament, a la civilització de nosaltres, els homes. Quan m'hagi refet, tornaré a posar les sabatilles "barragan" sobre la caixa de Voll Damms i, una a una, aniré buidant ampolles en memòria del meu ídol vienès.

dijous, 15 de febrer del 2007

homenatge


des de Xisca fem un homenatge al cinema andergraun del bo...
aixo es cinema...

el plat

homenatge vidal



Un santíssim pop. Imatge capturada a Sober, provincia de Lugo. Vaig fotre un tip de pop que vaig quedar enyocat una bona estona. Aquesta foto vol ser un homenatge al nostre gran amic Vidal. I com no, a les senyoretes que l'estan cuinant i tallant amb tot l'amor que caracteritza aquesta cuina rural. salut i pop.

dimecres, 14 de febrer del 2007

HOLA XINUS


hola senyors Xinus...
que tal?? benvinguts a Banyoles, un petit poble situat al est de l'Eden...
avui hem detectat que quatre de vosaltres heu mostrat interes per Xisca de Gardi...
sigueu benvinguts... pero com va dir un amic nostre a l'abogat Pererols: " ara poder prou..."
pertant, si sou quatre i nomes quatre... endavant... la casa es gran

El Doctor Livingstone, supositori

El titular no té cap sentit. Qui era el Doctor Livingstone? Un dat pel cul que va anar a l'Àfrica a emprejar la gent. Per què viatja la gent? Que no hi està bé, a Banyoles, amb una arengada i una torrada untada d'ai? Va, home, no cardem pas! La gent s'hauria d'estar a casa, encara que fos mirant la tele. Però hi ha dats pel cul, com el Doctor Livingstone, que els hi agrada sortir a donar el volt. Ja em direu. Li vaig preguntar a un amic meu: "Pere, per què te'n vas a l'Àfrica de viatge?" I sabeu què em va respondre? Em va dir: "tu no has pas vist una posta de sol a l'Àfrica, no saps pas el que te perds". Cagom l'ou. Li vaig dir: "Jo les postes de sol me les miro per la tele ben dinat, i llavors cardo la senrosa en el sofà". Vet aquí. Quines ganes de passar calor, set, dormir al ras, menjar ves-a-saber què, agafar caguetes i fotre't un tip de quilòmetres. Tant de bo, al Doctor Livingstone i tots els carcants d'exploradors els haguessin cardat en una perola amb quatre patates kenevec i unes pastanagues. A la gent se'ls hi hagués tret les ganes d'agafar avions, barcos i teises. I tots a casa, davant la vora del foc amb una arengada i una bona torrada d'ai. I a prendre pel sac, tot plegat. I en cabat de la torrada i l'arengada, anar cap a dormir i fer el manyagoi amb la dona.

Banyoles

Me gustaría que alguién de vosotros me explicara qué tiene Banyoles que la haga tan especial, me he estado informando y me han contado que hay un lago muy lindo. Quizás esto tenga algo que ver con los fenómenos que se suceden en este humilde pueblo catalán.


L.

xisca de gardi -butlleti 1.3-

xisca de gardi -butlleti 1.2-

xisca de gardi -butlleti 1.1-

xisaca de gardi -butlleti 1.0-

E.P.D.


Benvolguts, avui és un dia trist per als que tenim els bars com a lloc de culte. Amb un gran pesar, Xisca de Gardi us ha d'anunciar la mort d'Alejandro Finisterre, l'inventor del futbolí. Era coix, però va ser un gran home, gallec, d'esquerres, revolucionari, exiliat. Va ser un avançat al seu temps, un personatge a qui només li podia faltar ser de Banyoles, de Sant Miquel, o fins i tot de Vilademuls. Però tot això tanseval en un home que va ser capaç d'idear el primer passafulls de partitura accionat amb el peu per guanyar-se els favors d'una pianista que li provocava polucions nocturnes i li feia venir fogots de dia. Ens ha de ser igual que fos el poeta a qui Leon Felipe va confiar el compliment de la última voluntat escrita en el seu testament. I encara ens ha d'importar menys quina fos la última voluntat d'aquell bon home perquè l'autèntica poesia és la que va escriure Finisterre ideant el primer segrest aeri quan dos agents franquistes el van arrencar del seu exili de Guatemala l'any 1954 per repatriar-lo a Espanya. Finisterre, amics meus, va pensar que el volien matar. Llavors es va tancar al lavabo, va embolicar una barra de sabó amb paper de plata perquè semblés una bomba i va sortir cridant: «Sóc un refugiat espanyol a qui han segrestat. Si és necessari sé com evitar que aquest avió arribi al seu destí!». Passant per Panamà l'avió va aterrar i el van deixar lliure tan ràpid que el van fer entrebancar baixant les escales. En qualsevol cas, Finisterre va ser un home que Xisca de Gardi hauria acollit amb tot honor. Ara només ens queda pregar amb tot honor i tota glòria pels segles dels segles amén i esperar que els caps de setmana el deixin anar de parranda a l'infern.

la fi o el començament?



Aquest exemplar de llobregant s'ha fotografiat en un carrer de Banyoles. No sabem si anteriorment a la fotografia s'havien produït fenòmens similars. O potser a partir d'ara es produeixin. S'ha d'estar atent. Una senyal de la fi del món? S'apropa un cataclisme? Comença una nova era? Una mutació dels crancs americans que van invaïr el nostre estany? una màquina de guerra? Xisca de Gardi per ara informa i estarà investigant els fenòmens.....

dimarts, 13 de febrer del 2007

El somni d'M.

A quarts de deu, vaig trucar-li a la germana per demanar-li si sabia com es feia per veure si una gata està prenyada. Li vaig dir que em semblava que la bèstia tenia les mamelles inflades i vaig pensar en els seus pits. Llavors li va preguntar a la seva mare i la seva mare va respondre que segurament que sí, que la gata estava botida perquè en portava de petits. «Val més grans a la cara que petits al ventre», vaig recitar mentalment. Ella em va dir que li agradaria que se li inflessin els pits de tant en tant i va riure quan li vaig dir que a mi em semblaven molt ben fets i que, si fos per mi que els havia vist sempre tapats, els hi deixaria tal i com me'ls imaginava. Llavors em va explicar que s'havia comprat un llit nou i no li vaig demanar que m'hi convidés a dormir perquè hauria quedat malament però, a fe de Déu que va ser la primera cosa que em va venir el cap. I llavors es va sentir una veu llunyana, com ofegada en una llauna de tomàquet triturat buida. Era ella que marxava. Havia anat a visitar la mare i els germans i tornava cap a casa. La germana me'n va donar records. «M'ha dit que aquesta nit ha somiat amb tu», em va sorprendre. «Doncs digues-li que jo també intentaré somiar en ella», li vaig contestar. I llavors, en penjar el telèfon, em vaig adonar que, per molt que ho desitgés, no estava en condicions de garantir-li que no compartiria el somni amb cap altra dona.

Foto del dia


Xisca de Gardi ha estat testimoni dels fenòmens estranys que passen a la plaça des que l'han deforestat. Experts estrangers han arribat a la conclusió que l'esperit dels arbres tallats es manifesta en les ombres. Xisca de Gardi demana una acció per dignificar la memòria dels plàtans morts a cops de motoserra. I diem a cops perquè ha tyranscendit que els de la brigada van fer servir les serres mecàniques com si fossin destrals.

dilluns, 12 de febrer del 2007

La Montse i en Lluís ja han matat el porc

Aquest any tampoc he pogut anar a casa d'en Lluís i la Montse. I en sap greu. No he vist el serrell dels Pirineus. No he vist l'estesa llarga de Pla de Martís. No he vist el món des del forat d'una barraca amb cortines fetes de saques de plàstic. No he quedat fumat per carn a la brasa. No he provat un vi de Vilavenut que deixaria el del Priorat com un flit de matar mosques. No m'he assegut a esmorzar i deixar que el temps m'atropelli, i quedar anyocat mentre en Lluís parla, parla i parla, i la Montse va rient, i en Barretina en diu alguna de les seves, i la cortina de plàstic es va movent per deixar entrar nova gent. Han matat el porc i el món ja és nostre. Tot i així, ja he passat per casa d'en Batlle perquè ell també ha matat porc, i hem menjat un tiberi en el seu soterrià. Els porcs a Banyoles es sacrifiquen perquè la felicitat viatgi en forma de llonganissa, i es vagi diluint en vasos braus de vi. El gener la vida és un greixot, un costelló o una mica d'embotit. La vida és una perola. La vida és aquesta bèstia meravellosa que es deixa fer la clenxa mentre xiscla. No em vingueu amb rebentades ecologistes, el porc és molt millor que tots nosaltres, ell és l'artista del geners de les nostres vides.

Xisca de Gardi envia un altra astronauta a Barcelona

El primer va ser l'avi Lura. Va anar a Barcelona de passeig de nuvis i quan va tornar li va dir al meu pare: "Miquel, ja ho som vist tot". Foteu-vos, marcians. Barcelona és la fi de la Via Làctea i para de comptar. Com que és això i res més, Xisca de Gardi enviarà properament un altre cosmonauta per palpar el planeta Barcelona. Una missió científica. Una missió espacial. El noi en qüestió trepitjarà la cosa aquella de Barcelona i ens enviarà, properament, fotos de tangues, llombriguitos i carns per estampir. Des de la base de Xisca de Gardi mirarem si el material és tan bo com les natives Meritxell i cia. Segur que no. Però mentrestant, si el primer astronauta fa forat, vindrem tot darrera. Perquè l'avi Lura ja ens va dir que Barcelona és el final del món i sempre és bo si hi ha algun Ocell al final del món (tu ja m'entens, Pep) i mirarem de fer una mica esquilet. Com quan anàvem al Casa Nostra, ens en durem el llonguet amb carn arrebossada i una Fanta. I explorarem. I buscarem. I revisarem tots els terrenys trepitjats pel primer astronauta. I anirem trencant la llei de la gravetat i a la primera xava que se'ns posi pel camí, la durem darrera les canyes americanes. Barcelona ens espera. Ep! Però, tard o d'hora, tornarem a casa. Que a casa hi falta gent. I mentre expliquem l'última aventura fotrem una arengada al foc, i a coure's, i a veure com el món s'acaba a Barcelona però que, collons, sempre comença per Banyoles. No, avi Lura?

De bon matí m'acabo una cervesa


Ella és de les que dirien que no. I li voldríem apartar els cabells per besar-la. Però no podríem perquè, en acostar-nos-hi tancant els ulls, sentiríem un mareig incomprensible. Ens faríem enrere, amb una gran dignitat etílica, fent veure que no ens importen els seus llavis, i engoliríem, de cop, amb la boca ben oberta, amb ànsia, les restes de la primera cervesa del dia que estaria començant a l'altra banda de la finestra. I tindríem ganes d'explicar-ho i ens refugiaríem en l'última cervesa de la nevera.

diumenge, 11 de febrer del 2007

Fangoria

Vam ser a una carpa plastificada de la Barcelona irreal. La Barcelona on la Mina quedarà convertida en un parc temàtic canalla dels nous gratacels i les noves fiblades d'oportunisme comercial. Vam ser en una carpa plastificada. I primer tocaven uns bitxos anomenats nancis no sé què. Feien de teloners i xisclaven tota l'estona. La cervesa era com aigua i s'havia demanar fent una cua estil soviètic. Públic variat: ties amb espatlles de nedadores que xiulaven com si fossin perdius, tius que es fotien bones morrejades i alguna parella perduda. Xisca de Gardia hi era. Llavors va sortir la madame de la nit. La gran senyora. La millor del panorama estatal. Embotint els seus pits artificiosament meravellosos en una granota blanca que feia joc amb la resta de l'escenari. Professional. Molt professional. Vam veure-hi una rossa de Banyoles perduda entre els vapors de la nit. La gent ballava mig histeritzada. Les cerveses continuaven tèbies. Les ties amb espatlles de nedadores seguien xiulant. El món complert, com ha de ser. Llavors Fangoria se'n va anar. I van aparèixer uns freaks anomenats la Terremoto de no sabem què. Barbaritat de les grosses. Començava ser hora d'anar cap a casa. Que a Banyoles hi falta gent. Gintònics finals en mans del gran David, el millor bàrman de Banyoles, o sigui del món.

dijous, 8 de febrer del 2007

Dimarts vaig anar a Figueres

Dimarts vaig anar a Figueres. Tornant, em vaig voler parar a dinar a Can Roca d'Esponellà però era tancat. Després d'un breu moment de dubte em van venir al cap els guisats de Can Masonet i vaig enfilar la carretera de Vilert fins a Galliners, de Galliners fins a Vilademuls i de Vilademuls fins al trencant de Sant Esteve de Guialbes. Feia sol, l'aire era net i em vaig anar empassant els pocs quilòmetres fins a Pujals dels Pagesos sense gairebé ni adonar-me'n. Vaig apagar la ràdio. Em feia nosa. Passsant per Orfes vaig estar a punt de parar-me a la Barretina però vaig tirar endavant mentre recordava les tres o quatre vegades que havia fet aquella carretera a peu quan érem prou valents per anar a fer la Marxa dels Quaranta. Pensava en el pa amb xocolata dels de la Torras, en el caldo bullint de Can Callís i en les taronges de Can Darnés. En arribar a Can Masonet també vaig trobar tancat. Em vaig emprenyar perquè la gana m'havia començat a corcar la paciència i em vaig deixar anar fins a Borgonyà. Era tret segur: amanida, arròs a la cassola, llom amb patates fregides, vi negre amb gasosa, cafè i un rot amb la boca tancada que em va deixar les galtes botides com un trompetista. Sortint vaig pensar en allò que deia en Miquel del dia que va veure el Voltes ple de gent i em vaig adonar que jo també estic enamorat del meu país.

dimecres, 7 de febrer del 2007

Xisca de Gardi necessita una mediadora cultural

Sabem que a Badalona si ets romanès, tens una mediadora cultural romanesa que et fa caure d'esquenes, la pulecrera. La mossa en qüestió és una bordegassa eixerida, ben conformada, és una mestressa que val la pena. Per què els romanesos en poden tenir una i Xisca de Gardi no. Que no som gent de Déu, nosaltres? Què hem fet? No ens hem portat bé tot aquest temps? Au, va! No cardem, home! Nosaltres volem una mediadora cultural romanesa o d'on sigui. Que sigui eixerida i manyagoia. Que pugi per Xisca i ens vingui a veure. Que escrigui coses a la pissarra d'en Pep. Que es banyi conilla al safareig del pati. Que vingui i que ens desperti a mig matí. Que vingui i que ens desperti a mitja senrosa. Que se'ns travessi per l'escala i ens digui bon dia d'aquella manera tan melosa que tenen de dir les coses. Volem una mediadora cultural que ens tregui dels conflictes, que faci de mitjancera entre nosaltres i nosaltres. Ara que manem, anirem a la Generalitat per preguntar sobre el tema. Vindràs, Pep? Quedarem dimecres a mercat i agafarem la Teisa cap a Girona.

Episodi xiscagardià

Deixeu que us transcrigui el que m'ha arribat. Si és cert és extraordinari, d'una intel·ligència inaudita. Si no é vero é ben trobatto i si és inventat Xisca de Gardi hauria d'incorporar ràpidament la imaginació portentosa de qui ho ha ideat.
Diu així:
«Jo tinc un son molt lleuger. Anit em vaig despertar i vaig sentir soroll al jardí. En vaig llevar i vaig veure que hi havia algú a fora que buscava la manera d'entrar. No em vaig preocupar gaire perquè tinc reixes a totes les finestres i tancaments de seguretat a les portes exteriors. Així i tot vaig decidir trucar als Mossos d'Esquadra. En van preguntar si el lladre anava armat, els vaig dir que no ho sabia i em van dir que no tenien cap dotació a prop i que enviarien algú tan aviat com fos possible.
Em vaig quedar una mica parat i pensatiu. I al cap d'un parell de minuts vaig tornar a trucar per dir-los que no calia que enviéssin ningú perquè havia sortit amb la meva escopeta de cacera i havia deixat fregit el lladre d'un parell de trets.
Menys de tres minuts després arribaven 5 cotxes dels Mossos, una UCI mòbil, un parell d'equips de TV i una advocada dels drets humans. El lladre es va entregar sense pensar-s'ho, creient que devia haver entrat a la cas d'algú important.
El sergent dels Mossos em va dir: "Em pensava que havia dit que havia mort el lladre".
I jo li vaig contestar: "Em pensava que havia dit que no tenien gent disponible"
Xisca de Gardi ha sabut que un banyolí presidirà el Comitè Olímpic Català. Es diu, d'aquest il·lustre personatge, que en els seus anys de joventut, presumia de la seva sort i l'atribuïa a la presència sobrenatural d'un colló d'or allutjat en un dels compartiments del seu poderós escrot. Diu la llegenda -i les llegendes de Banyoles són tan reals com la pudor de Can Juncà- que de tan dir-ho, els seus amics li van regalar un clauer d'or amb la forma del colló del qual parlava perquè en pugués presumir sense haver de dir mentides. Així doncs, el Comitè Olímpic Català, el que fins ara presidia Pere Sust, el que va rebre una denúncia del Comitè Olímpic Espanyol per usurpació de nom, tindrà la sort de tenir sempre un ull de Xisca de Gardi a sobre. Perquè Xisca de Gardi vigila, no ho oblidin senyors olímpics. I no ens facin enrabiar perquè en qüestions olímpiques per nosaltres els setembres negres són coses d'aficionats.

Postal costumista




Xisca de Gardi vol difondre aquesta imatge en homenatge al brillant líder de Corea del Nord, l'estimat Kim Jong Il, mestre de mestres, il·lustre cinèfil i, per si de cas, adorable líder de la més gran nació que mai ha viscut sota el sol.

Exemple pel país

Dies enredere (no enrere) Xisca de Gardi va fer una visita de cortesia al club Edén per comprovar que tot fos a lloc, que a en Pep no li faltés res i certificar la presència d'en Tobias servint copes a la barra. En Tobias és de l'Alguer, té dona i fills i fa goig de sentir com li rellisca l'accent sard ben bé al mig d'un català parlat amb una correcció exquisida. És per això que Xisca de Gardi proposa demanar que el Club Edén entri a formar part de la xarxa d'establiments protegits per la seva especial importància en la protecció de la llengua i com a part indispensable de la política d'integració cultural del país. L'Edén és el primer però en vindran molts més i en aquest món, finalment, tot plegat començarà a ser normal.

dissabte, 3 de febrer del 2007

Ahir divendres

Ahir divendres Xisca de Gardi va córrer per la fastuosa carretera de Sant Miquel. Ahir divendres en Quim ens va fer un senyal perquè ens aturessim a Cal Ferrer. Ahir divendres ens vam despatxar un vi matusser, unes mongetes menudes, un xai deliciós i unes patates rosses de les que ja no abuden. Ahir divendres vam ser amics, germans i coneguts de tota la vida. Ahir divendres vam tornar per la carretera de delícies cap al cau del llop. Les Voltes eren tan plenes de gent que em van fer pensar en fa molts anys. Ahir divendres vaig tornar a veure la germana d'un amic meu en un bar de Banyoles. Ahir divendres vaig estar parlant una llarga estona amb en Viladiu i vaig escriure una mena de conte que aviat publicarem. Ahir divendres vaig tenir la sort de tornar a saludar en Puput, l'Elena i en Pep. Ahir divendres tornava a casa i un de Xisca de Gardi em va trucar dient que estava en perill. Ahir divendres en Quim va entendre el que vol dir Xisca de Gardi i va començar a ser un cavaller de veritat. Ahir divendres vaig enamorar-me de Banyoles. Com sempre.

divendres, 2 de febrer del 2007

La germana de la Meritxell

Vam quedar sorpresos entre els llums evanescents del Climax. Gent, fum, siluetes, copes amunt i avall. I ella serpentejant entre els joncs del Climax. La germana de la Meritxell. Vam cometre la gosadia, o la infàmia, de parlar de la seva germana amb ella. Sense adonar-nos que ella també és un fruit de l'atracció. Té un somriure esplèndid. Té una simpatia sobrenatural que és molt cara en un món de portland com el nostre. S'endevina dolça. I se'ns en va, i no en va, li dediquem aquest post. Xica de Gardi la té en la retina, guardada, conservada, i amb això en tenim prou? Qui ho sap.

dijous, 1 de febrer del 2007

Albert Serra i la seva deriva comercial

Xisca de Gardi observa amb preocupació la deriva comercial del mag del cinema i, amic nostre, Albert Serra. Amb Crespià ja vam adonar-nos que el geni quedava ofuscat per unes ànsies enormes d'agradar al gran públic. I amb Honor de Cavalleria hem assistit a la confirmació que Serra persegueix un cinema fàcil, agradós, manyac i païdor. Xisca de Gardi no s'acontenta denunciant la deriva comercial del cinema de Serra, no, des de les nostres posicions volem apostar directament per altres propostes cinematogràfiques que s'estan treballant a Banyoles amb art i assaig, o amb assaig i art, com ara la mítica "Fiasco" de la qual, tard o d'hora, o d'hora o tard, serà una realitat a les nostres sales d'exhibició. També esperem amb bogeria l'edició dels teatrets del petit de Can Blat de Coure, i també esperem que el famós col.lectiu Pagesos de Nova York es digni a fer una versió al cinema de la cèlebre revista d'adults "Xisca de Gardi" i el col.lectiu confrares de Sant Martirià es disposi a perpetrar "Paradise Teen".

T'hem vist ballant

T'hem vist ballant al Mas de nit, en la penombra d'una de les sales, al costat d'una gran columna. Eres el penúltim resplendor de la nit. El que acaba enlluernant, el que et deixa estabornit. T'hem vist ballant al costat d'una amiga teva somrient-li al món, contra els últims vapors d'un divendres. Tenies un serrell ben acabat, uns ulls que no són d'aquí, un nas que tampoc és d'aquí, i vam pensar, per uns instants, que estàvem davant una altra reina d'Egipte. Ballaves lentament i el teu cos amb poder emergia sobre els nostres ulls de boxajedors sonats. Només recordem de tu el darrer passatge al passeig de la indústria, el teu cotxe aturat, la teva manera llunyana de parlar-nos, la sensació que érem, només, en un somni d'opi fort perduts en la immensitat d'una nit saigonesa. Recordo que duies el teu gos inscrit en la paret del mòbil. No sé què vam parlar. Llavors, vam marxar i vam recórrer a peu els carrers d'una Banyoles de matinada, i encara ens vàrem intercanviar trucades estranyes a mig camí del somni i la vigilia. Eres real, ho sabem, i només desitgem viatjar, de nou, a les penombres de la nit, per sentir la teva veu acompassada i perdre'ns en els teus ulls de Nil.