Crònica de la probessó

Queia pluja per tots els marges del Pla de l'Estany. Havia començat a ploure per les deus. Però hi havia una cosa intocable: per la Mare de Déu dels Dolors, mai plou. Així és que Deu nostre senyor va acabar protegint la probessó. Va començar tard, tot sigui dit. Cap a quarts de nou Xisca de Gardi ja era dins de Santa Maria per veure què passava. Vam entrevistar-nos amb un home d'honor, amic i consanguini nostre, en Josep de Can Constans: mandíbula forta (a can Cortada en dirien barra) ulleres grosses, i una manera deliciosa d'anar deixant passar les esses per dins les dents. Vam pregunta-li a en Josep: sortirem? Com si Xisca de Gardi fos una peça de la mateixa probessó. En Josep va respondre'ns que tot depenia de la pluja i aquestes coses. La gent entrava i sortia de la porta petita de Santa Maria. Atemorida i esperançada, amb ciris a les mans, amb cara de pulsió reculada. En Josep va afegir que si plovia no es podia pas sortir amb el pas de la Mare de Déu dels Dolors, i llavors, com de fuster de mena que és, ens va mostrar unes esquerdes en la fusta de la imatge. Xisca de Gardi va prendre nota. Xisca de Gardi remourà cel i terra. Això no tornarà pas a passar: aquí es buscaran diners on faci falta, no tolerarem mai més que la nostra imatge venerada surti al carrer amb esquerdes que no són d'aquest món. Capítol a part, vam parlar amb gent amiga que forma part de la gran litúrgia de la probessó. Aquí en Juncà petit, allà un net de la part de Lió, a l'altre costat un Batlle de Vilert que també ajuda. El carrer dels morts era ple de vestes: caputxes blanques, negres, un ambient serè, respectuós, intatxable. Ens venia aquell pessic de la infantesa veient la part capdaventera del carrer Nou, veient cares conegudes, veient l'atmosfera soterrada de pluja fina i imatgeria antiga. Vam esperar. Eren les nou i la cosa no arrencava. Es veu que depeníem dels Manaies. Vam seguir esperant: comentaris, passatges, més cares conegudes. Xisca de Gardi ho sabia: la Probessó acabaria sortint. Era cosa del temps, dels anys viscuts, de la tossuderia dels passos. Cap a quarts de deu la humitat golafrejava Santa Maria. Però només era una sensació. Vam sentir tambors i passes sobre el terra moll. Només podia ser la guàrdia d'honor de la Mare de Déu dels Dolors. De sobte el negre i blanc del carrer dels morts va revenir un vermell groguenc exultant. Ja els teníem aquí. l'Ignasi va reviure els temps petits del seu pare, i la cadena remota de la història va seguir soldant-se sota el vent humit de la nit banyolina. El repic de les llances va fer la resta: tornàvem cap enrere, tornàvem dolçament cap enrere, com si el nostre món fos, només, un regust interminable de brunyols acabats de fer. Vaig portar el petit cap al principi del carrer Major perquè revivís, també, els dies fonedissos d'abans. I llavors, des de davant de Can Saguer, vam mirar encantats com tot el carrer Major era un avenç de grog sobre roig, de picar somort sobre asfalt molt vell. El silenci ens va fer lliscar molt enllà. La probessó tornava a ser com l'havíem recordat, com l'estàvem vivint, com la seguirem imaginant.

Marginal TV

es parla de que Xisca de Gardi pot tenir un espai fixe a la BBC del Pla de l'Estany...
es parla de que l'amic Quim ha festajat al senyor Mestegatatxes i al senyor Comite d'Orriols...
es parla de que la temptació és més grossa que un "quieressubir"...
es parla de que si aquest projecte tira endavant es veurà més enllà de la nostra comarca ( hi ha qui diu que arribarà fins a St. Feliu)...
se'n parla..
...ara diuen que tot Banyoles ho sap...
...si al final els comentaris i les elocubracions acaben sent realitat, Xisca de Gardi enjegarà el Marginal World Tour que segur que ens portarà a veure els nostres amics Xinus, Sud Africans, Italians, de Singapur etc...

Llamaraques a Barcelona

Xisca de Gardi acostuma a treure el cap per Barcelona. De tant en tant, i que no sigui dit. En aquestes que passejant pel Passeig de Gràcia una veu coneguda ens crida des del fons de la gent. Ens girem. Observem. Un tipus matusser, amb barbeta criminal, rapat a la manera dels baixos fons, cuir adobat, i mirada llaminera. Llamaraques. El gran. Sí, el mateix que imagineu. Abraçada protocolària enmig de la gent i satisfacció de retrobar un universal banyolí enmig de la gentada hostil. Plans immediats: toc a qualsevol terrassa. Que no sigui dit, collons. Llamaraques informa. Ha perpetrat un conte de més de vint pàgines sobre les escenes i la vida i les coses d'Andergraund films a Canes. En Pep va titllar tot allò de mentida. Vam buscar coses i no vam trobar res. Només un mica de vi rosat en una terrassa de mentida. Però en Llamaraques ha furgat, ha remenat, ha rebregat, ha regirat. I a la fi ha sortit una cosa que es diu Glamour. Ja la llegirem, no pateixis. Toc banyolí en una terrassa de Passeig de Gràcia. L'única conclusió: nosaltres som el món, la resta calderilla. Una altra conclusió: Banyoles pot refundar-se en qualsevol cosmos. Sempre serà Banyoles. Despatxem Llamaraques: se'n va cap a cal notari, desapareix entre la gent, el cuir es desfà, la calba de baixos fons es dissol. Però la seva rialla sàtira queda esperxada a Passeig de Gràcia i s'enfila, poc a poc, entre les bestieses d'en Gaudí.

Vols directes entre Banyoles i el món

Se'ns ha quedat petit aquest artefacte administratiu de la província de Girona. Barcelona, ai senyor! és una ciutat d'estar per casa. Per anar-s'hi a retirar i para de comptar. Madrid no existeix per nosaltres perquè ens fa mandra, ens cansa, i per tapes les del nostre amo i senyor Vidal. Nosaltres viatgem a Bilbao o a Galícia amb extrema facilitat, fem un cop de cap a París perquè ens ho receptat en Fontanet, anem a Roma si no és l'agost, se'ns acostuma a veure passejar pels carrers de Londres i trobar-nos amb molta gent del Pla de l'Estany al metro. És habitual trobar-nos amb l'Scarlett Johansson a Tòquio fent una copa en qualsevol hotel de matinada. També és costum en nosaltres deixar-nos caure per Nova York, Amsterdam, Pequin, la Havana, Rio de Janeiro o Manila. Som així de capritxosos. Ens aixequem qualsevol dia i se'ns dóna per anar a donar el vol a qualsevol lloc. És per això que reclamem l'aeroport del Pla de l'Estany de forma immediata i innegociable. Que el facin a Martís perquè ja n'hi havia un. Si l'aeroport fos a Martís esmorzaríem a casa d'en Lluís i la Montse abans d'agafar el vol: una bona xuia, pa amb tomata, botifarres, uns quants talls de llonganissa, força vi, un raig de conyac, fàries o caliquenyos. Des de casa d'en Lluís i la Montse veuríem els cels dels Pirineus i també els avions que ens esperarien. Volar des del Pla de l'Estany és una necessitat que no se'ns pot pas negar. És imprescindible pel nostre progrés moral, econòmic i sicològic. A més, a nosaltres el que ens empreja és que quan aterres al Prat o a Rivesaltes-Perpinyà encara ens queda una llarga jornada fins arribar a Xisca de Gardi. Per tant, si l'aeroport fos a Martís podríem tornar a peu fins a Banyoles, això sí, primer ens aturaríem a casa d'en Lluís i la Montse, després faríem parada als parcs temàtics de Melianta, tot seguit redescobriríem l'Estany des del Puig del Convent Vell i, finalment, encara faríem una primera Voll Damm al Vas-a-Vas. Si no comencen aviat l'aeroport, ja anirem nosaltres amb una burra, un pico i una pala, i au, va, que la burra comenci a treballar.

Somos Chicas de Club (Som Noies de Club)

Xisca de Gardi es complau d'anunciar la pròxima reposició d'una de les películ·les més injustament oblidades de la història del cinema. Com ja deveu haver endevinat es tracta de "Somos Chicas de Club, rock fuerte en el club Madam's" (Som Noies de Club, rock fort al club Madam's) de l'insigne director Patricio Boy Grant. La protagonitzen Terri Summer, Roberto Chivas, Anastasia Mayo, Andrea Moranti, Dora Venter, Ramon Guevara, Dana Pal, Robby Blake i Jesi Tairona en una prodducció de Tango Pro per a New Madam's. L'argument és el de sempre: una noia abandonada pel seu xicot de tota la vida, prova de superar el desengany refugiada en una casa de cites i coneix un viatjant de fil amb qui satisfà totes les fantasies intel·lectuals que encara desitjaria amb el seu xicot. Aquest és el cinema que ens agrada, el que explcia històries quotidianes, el que no perd el contacte amb la realitat i entén l'art com una expressió de llibertat que s'allibera del recargolament que l'ha constret durant anys. Les interpretacions són les que s'han d'esperar: elles són manyagoies i netes, es deixen fer de tot sense protestar i no expliquen mai res. L'edició del DVD inclou un mapa per anar a Capmany i un altre per anar a Siurana per si un de cas el Madam's està tancat. Encara hi ha gent decent en aquest món i Xisca de Gardi els té en una gran estima.

Trilateral de la cultura: Quimi Portet&Jonathan Ritchman

Xisca de Gardi ha sol·licitat el seu ingrés com a observador a la Trilateral de la cultura, format pels dos més grans artistes universals de tots aquests temps que corren:

Quimi Portet, l'únic artista català
Jonathan Ritchman, l'únic artista americà.

Estem emocionats per poder-los sentit junts en el duet de Little airplane

Xisca de Gardi World Tour 2007

Xisca de Gardi anuncia al seu club de fans l'imminent inici de la gira mundial.
Les dates es faran avinents en propers dies.
Xampany Grand Cuvée JX de Mont-Ferrant serà el patrocinador principal del

Xisca de Gardi World Tour 2007


...to be continued

Pels Dolors, a Besalú fem Professó

El divendres abans del Ram a Besalú fem una senyora professó,la millor professó de totes les professons que es fan i es desfan en aquesta galàxia i en totes en les quals hi ha vida catòlica, apostòlica, romana, la comunió dels sants, la remissió dels pecats, la vida perdurable a-a-a-a-a. aaaaaaaaaaaa, aaaaaaaaa, aaaaaaaaaaaaaa, a-a-amén.
A Besalú cantem la Salve Regina Mater Misericordiae, Vita dulceso, et spes nostra Saaalve.
Som de missa i els del comitè d'orriols ens fan tremolar les cames, armar de valor i agafar el sanagrills.
A la professó de Besalú hi ha manaies, però són pas els mellors. Els mellors a Besalú soms els estaferrens o estaferms, que anem blancs immaculats, amb faixa vermella, casc de templer i fen l'Acatus a la Marededéu...., pregeu per nosaltres, ora pro nobis. I no nem pa calçacurts, nem amb calces llargues, esparedenyes de veta, caliquenyo a la boca i torrats d'aiguardent.
Els manaies de Besalú ja tenen una retirada amb els d'en Quimet Duran, no sé pas si tan gran capità manaie com el nostre Manel Ramon, procònsul de la Humanitat, home carregat de marcial Humanisme. Em sel·la que tots dos són prou amics i tot s'ho xerren.
Parlem bé d'ells i que ens convidin a brunyols i a ratafia. Em Manel és un mestre ratafiaire, àdhuc guanyador de concursos.
De la festa dels Dolors el que més m'agrada és el bacallà amb panses i pinyons, la fartanera de brunyols i de tortell de Can Aixadell, que el va aprendre a fer d'una recepta del Bartomeu Costa, que era de Banyoles, parent dels de la Xacolata. I un xic de xampany fresc.

El Guerriller Rovira

A les terres indòmites de la Vall de Campmajor, coneixem l'alcalde estat de Sant Miquel. En Plana Rovira. En Plana és amic nostre i nosaltres som amics d'en Plana. Habita en una casa modernista, un xic atrotinada perquè en aquest país no hi ha vergonya i si hi hagués vergonya el Govern reformaria la casa sencera a gust del nostre amic. En el casal hi va viure el Guerriller Rovira. Un home al qui li va molestar una mica que entrés la gavatxada a emprenyar. El guerriller era capellà però va dir "no em tocareu pas el botet, gavatxos". En aquestes que va agafar l'escopeta i va cridar uns quants veïns a fer el mateix. La guerrilla va tocar la gaita als francesos. Perquè aquí, quan ens hi posem, ens hi posem. I si nosaltres haguéssim viscut aquells temps, hauríem seguit el Guerriller Frigola pel que "fes falta". En Plana té un humor dels millors de la comarca. Anècdotes d'en Plana: un dia en una botiga sent que una dona li diu al del mostrador "tenen ous de pagès", i en Plana afegeix "senyora, voldrà dir ous de gallina, perquè als pagesos ja ens empregen prou com per haver-hi de posar els nostres". En Plana explica xistes i quasi sempre són d'enredos de dones amb capellans. Un dia, en una reunió d'alcaldes comarcans, va aixecar-se i va dir "i si no és veritat el que dic, que es mori l'alcalde de Banyoles". Què li vols dir! És en Plana, el nostre amic, l'hereu del guerriller Frigola, sang i nissaga de gent valenta, desperta, curiosa. Són els que ens vigilen la part de Sant Miquel. Són els qui els hi confiem aquella part del nostre país que tan admirem. Què li vols dir! No t'hi pots pas emprenyar mai amb en Plana. Tot és cor. Tot és un somriure una mica foteta. Tot és una mirada neta de gent que no té res a amagar. En Plana feia formatges. En Plana deixava assajar als Chuck Birres Band, en Plana deixava l'entrada de casa seva als qui volguessin abandonar un vehicle, en Plana era l'alcalde, en Plana feia sopars al soterrià de casa seva. En Plana és dels nostres. L'Esteve és de Xisca de Gardi, collons. No em toqueu pas en Plana.

En Raven

En Raven és un organisme viu constructor de frases. S'alimenta d'aliments líquids i té preferència per la cervesa, el vi i la sopa de cigrons. Però no és per vici. Anys enrere, treballant a la secció de rodes i pneumàtics de can Prats Sala, una molla de camió li va picolar les barres. Pel que fos -segurament perquè no es va deixar tractar pels metges de Banyoles- la cura no va ser completa i ara li costa mastegar. Ell és fill d'en Pam i Quart. Em Pam i Quart, Déu l'hagi perdonat, venia números de loteria. Anava casa per casa però mai ningú no va gosar dir-li el motiu perquè, tot i que no era gaire més alt que una carxofera, gastava la mala llet d'un guàrdia civil alcohòlic. Fos com fos, no se li coneixen incidents de violència. El seu fill encara ven els números de loteria casa per casa. En Raven, rifes a part, creu que la terra està controlada pels habitans d'un planeta que es diu Humo. El representant d'Humo a Catalunya es diu Josep Bonaventura i viu a Barcelona. A Humo tot és diferent, els dies duren tres voltes al sol, la tecnologia avança tan depressa que han hagut de crear un ministeri per frenar-la, les nits no són fredes i una pila de coses més que a pesar de totes les vegades que li hem sentit dir, no hem acabat d'entendre del tot. Com les lliçons sobre l'origen dels grans monuments asteques, inques, maies, egipcis, cambodjans i sumeris. Segons en Raven, tots són parles de l'arribada de les naus d'Humo a la terra des de quan els animals parlaven, alguns dels quals encara es poden trobar pel carrer. En Raven no es dutxa, es renta a l'estany. A l'estiu ho fa cada dia. A l'hivern va en màniga curta -o sense mànigues- però a l'estany no s'hi llença. Si el voleu trobar aneu a Can Magrill qualsevol dia a la nit. Estarà assegut en un tamboret, com pensatiu. Havia tingut una xicota que li anava al darrera però el seu cor és d'un altra. Recolzat a la barra, amb una ampolla de vi negre mig acabada, mirant la tele, fotent crits a en Miquel perquè canviï de canal, en Raven pensa en l'Altra. Però l'Altra pensa en objectius més tendres. Si passeu per Can Magrill, entreu i saludeu-lo, és el que s'ha de fer. L'última vegada que Xisca de Gardi va passar per Can Magrill, en Raven ens va regalar una resposta de les seves quan ens va veure que ens queia una moneda de la màquina de tabac i després la hi tornàvem a posar. «Això és com matar un pardal de dos trets», deia: «El primer falles i el segon, l'ensopegues.»

Salvem Cors

A Cors hi ha un dels campanars més ben posats del nostre país petit. A mi me'l va fer conèixer la Isabel, que és la nostra gran especialista en campanars i nits de lluna plena. El de Cors, segurament és el millor campanar per a les nits de lluna plena. El de Santa Llogaia fa una mica de mal pujar-hi perquè s'hi ha d'entrar per un passadís lateral una mica fosc i les escales estan força gastades. Al campanar de Pujals dels Pagesos hi reposen els mussols i a Santa Maria de Camós s'arriba fins a tocar de la campana, que va ser un regal de no recordo quina família ben posada de la comarca. Però com en de Cors, cap. S'hi ha d'anar de nit si se'n vol aprofitar tot el silenci. I s'hi ha d'anar aviat perquè d'aquí a quatre dies hi començaran una urbanització que Xisca de Gardi no pot acceptar, encara que, si paguen bé, potser ens hi repensem.

En Portet

Ben nets i pentinats, Xisca de Gardi va arribar dissabte, cap a les deu del vespre, al pavelló de Cornellà per veure en Quimi Portet, un artista de cap a peus. El pavelló de Cornellà és gran, més del que sembla. I per tal i com estaven posades les cadires davant de l'escenari -perquè a Cornellà els concerts es veuen assegut- i de tan lluny que es veien des de l'entrada, ens va donar la sensació d'estar a punt d'assisitir a una assemblea dels testimonis de Jehovà. En quimi Portet va dir que li semblava una reunió dels últims anys del partit comunista rus i el senyor que tocava el baix opinava que tot plegat s'assemblava a una reunió de teràpia de grup. En qualsevol cas va ser el millor concert que mai hagi vist Xisca de Gardi.

Lladres de bicicletes a Xisca de Gardi

No fa pas gaire li van robar la bicicleta a l'Erminda. Va ser al vestíbul de Xisca de Gardi. Va ser una infàmia, una pocasoltada. Xisca de Gardi no ho perdona. No ens agrada que l'Erminda hagi d'escriure a la pissarra que li han robat la bicicleta perquè algú s'havia deixat la porta oberta. No ens agrada que els lladres s'aprofitin del descuit d'algú de Xisca per entrar al nostre vestíbul i robar coses. Xisca de Gardi no ho permet. Esteu avisats. Us podem afusellar amb els extintors de caramels que en Pep va comprar a Ca la Brugada. Us podem tancar al soterrià una llarga temporada. Us podem ficar el cap dins el safareig. Que quedi clar que no permetrem més animalades. Per cert, la bicicleta ja ha estat recuperada. L'Erminda està contenta però segueix demanant que la porta es tanqui. Que es tanqui, però que els lladres marxin, ja. Per cert, l'Erminda estrena pentinat. Està guapa, la pulecrera. Si torna a perdre la bicicleta, Xisca de Gardi li anirà a buscar per tot Banyoles. Costi el que costi.

La probessó

Divendres que ve tenim la probessó dels Dolors de Banyoles (o professó, segons es vulgui) Es una nota de bon gust, i d'educació, assistir a una manifestació religiosa que ja forma part del nostre imaginari. Què seríem sense els Manaies? Un poble amb Estany i para de comptar. Què seríem sense la desfilada de ciris, de vestes, de gent que ha fet alguna penitència, que ha demanat alguna cosa i que espera que es compleixi? Res, seríem un poble sense nord, sense esperit, sense "erma" (A Banyoles quan ens perdem al mig del bosc, no perdem l'esma, perdem l'erma) Serà una mostra de bones maneres assistir a la probessó, i recordar les nostres infanteses excepcionals quan la vèiem des de la balconada de la casa d'algun parent. Llavors ens convertíem en silenci per deixar-nos arrossegar pel pas dels manaies o per les cadenes que arrossegava algun penitent. Divendres tornarem a l'infantesa. Callarem, guaitarem, i tota la probessó sencera ens anirà conduint estranyament cap als passatges dels temps petits. Portarem pantalons curts i en el pal.ladar hi tindrem el regust dolç i alicorat d'un brunyol acabat de fer.

Incondicionals d'en Ramon Masgrau

Perdonin però nosaltres som incondicionals d'en Ramon Masgrau. Vosaltres, feu el que us roti, però nosaltres estem fanatitzats per un juvenil que s'anomena Ramon Masgrau. Camisa per fora dels pantalons, anorac de tota la vida, nas de Can Masgrau i quan riu sembla que ens ensenyi les dents de llet. Perquè en Ramon, digui el que digui el registre, és un collons de juvenil. Fa temps, no massa, jugava a futbol i és per això que li ha quedat un caminar d'artista que salta al camp a menjar-s'ho tot. Li ha quedat vista de jugada. Li ha quedat un cert orgull dels que saben fer anar la pilota. Però en Ramon no és pas d'aquests exfutbolistes que només saben parlar de collonades. En Ramon és univers, i ciència i el que faci falta. És un cafè, una xerrada, una conversa, una passejada per dins de vila. Perquè en Ramon difícilment el veuràs fora de muralles. Tots ens fem grans, en Ramon no. Tots ens rovellem, ell avança. Tots perdem el rumb, el corre per dins de muralles. Es un juvenil i sempre està a punt de tornar a fer un gol. Nosaltres, com sempre, anem una mica endarrera. Es el que passa sempre amb els mestres. Ramon, sempre et raspallarem. Ramon, barretada a disposar.

Assemblea de Xisca de Gardi a Ataun

He arreplegat el disc d'en Junkera i per títol hi té "hiria" o sigui ciutat. Sembla un disc d'urbanites, però cagom l'ou, és una altra cosa. Perquè una de les cançons està dedicada a la gran Ataun. El poble. El lloc. El santuari. El pelegrinatge obligat. Ataun és un poble guipuscoà on el temps s'atura i les carreteres no van més enllà. Es la pàtria de Barandiaran i de Yoldi. Els grans entre els grans. A Ataun m'hi vaig aturar per comprar un Egin fa molts anys. El cel pixava una pluja negra, i la muntanya s'ennegria, i els verds que ens envoltaven pujaven cap a un to fort, fosc, malparit. Ataun trencava els colors amb els seus caserius blancs i rojos. M'hi vaig aturar per entrar en una botiga que venien de tot on els dos dependents semblaven bessons. Eren com en Pere de Can Comerma: delicats, esplèndids. A Ataun només venien l'Egin. I para de comptar. I amb el diari a les mans vaig preguntar per la carretera perduda que menava a Orexa, la pàtria del poeta. Collons, mig poble d'Ataun va sortir per intentar explicar-m'ho. Era el poble, el santuari, el lloc, la gent senzilla, camises ordinàries, pantalons comprats a mercat, espardenyes barates. Em van envoltar i en tots ells vaig sentir l'expressió antiga i reculada de l'hospitalitat. Ataun. El seu nom és un so, un retruny, un picar contra la pedra, un eco entre les muntanyes, una txalaparta que traspassa les valls. Tothom ja sap que Xisca de Gardi farà un viatge. Pujarem en un autocar amb cuiners de prestigi: en Pere Mià, en Bertus, algú de Can Comas i algú de Can Bernat, carregarem postres de Can Ciurana i Can Poc i Bo, Cardú, tatianes, quinieles, fàries, articles d'en Gadafi i d'en Quimet, en Lluís Carbó, vi de missa, vi de Vilavenut, whiskey irlandès, postres de les nostres, i tapes de Can Vidal. Aquest viatge té una fi: Finisterre. I pel camí, desviant-nos fins l'impossible, haurem d'aturar-nos a Ataun. Comprar l'Egin, parlar amb els comermes bessons, demanar per Orexa i viure, uns instants, la pluja infatigable, els ressons de les muntanyes, els boscos ancestrals. I com que serà l'hora de dinar deixarem reposar els nostres cuiners habituals i ens despatxarem unes alubias de Tolosa. De fons, el poble més antic de l'univers. Que ningú es preocupi: el viatge té bitllet de tornada: el nostre fabulós Pla de l'Estany.

El Gall Xinador

El gall es un dels nostres... es el pintor de referència de Xisca... te quadres a totes les tabernes que solem anar ...
Es dels nostres i es de justícia que tothom ho sàpiga...

Moliner Cercle Viciós

Ens agradaves més carnosa. Perquè excel.lies, perquè eres un domini de fantasies, una rodonesa quasi anys vint. Però ets capritxosa i t'has deixat algun quilo sota algun sostre de ventiladors i màquines de batre. Què hi farem si t'has entrebancat amb la moda. Però ets la nostra escriptora de capçalera. I això de tenir una escriptora a la capçalera del llit sembra migdiades xopes i cops de cap que no són d'aquest món. Xisca de Gardi pensa. Xisca de Gardi rumia. Xisca de Gardi té coses al cap, algunes força fosques, febrades, i t'imagina a la inauguració de Cal Moliner de Banyoles. Sí, guapa, aquí tenim una cosa que es diu Cal Moliner i on aviat hi haurà palplantada una oficina de turisme. Es l'edifici més vell i més primitiu de la Plaça Major. Al fons hi ha un remolí de recs i alguna mena de bassa on, molt abans, l'aigua devia servir per alguna cosa que desconeixem. Imaginem les portes tancades. Imaginem una calor espantosa. Imaginem un cercle viciós. I tu en el centre. Tu controlant l'escena. Dominant-la, quasi esparracant-la. La inauguració perfecta. La nostra escriptora de capçalera oferint-nos tot el seu estil, a cor que vols, a cor que rebentes, a cor que es trenquen les bigues de Cal Moliner. Moliner? Què?

La becària ja no em parla

La becària ja no em parla. Ni em somriu. Ni tan sols em mira. Avui ha vingut amb un jersei de llana de colors amb els punys taronges i una caputxa que li cau per l'esquena com si li volgués destapar el melic. Jo encara me la imagino a la dutxa, sense el jersei, amb un regalim inacabale d'aigua corbant-li per la cintura. La tinc a dos metres. Ja no desprén cap olor.

He hagut de minimitzar la finestra de cop perquè se m'ha acostat. El cor encara em va a mil per hora. Ha lliscat fins a la meva taula fent anar les rodes de la cadira. quan he vist que venia no trobava la ratllets per amagar el vincle del bloc i m'he cardat nerviós com un testimoni fals. M'ha anat d'un pèl. Li he allargat la mà per saludar-la i me l'ha pres. «Celrà de quina comarca és?», m'ha preguntat. «Del Gironès», li he dit sense deixar-li anar la mà. «Gràcies». I ha marxat lliscant una altra vegada cap a la seva taula. Encara sento la frescor d'aquella mà sobre la meva. I encara dec fer cara de pallús. Ara no tinc collons ni de girar el cap per mirar-la perquè em fa més por que una pedregada. Si me la miro cauré, em cardaré vermell, no sabré què dir, voldré marxar i m'aixecaré. I quan estigui caminant tots els de la feina veuran que porto la bragueta oberta i me la cordaré però em vindrà rajera de nas i anirée al lavabo a mocar-me. Ho faré amb paper de vàter i tornaré a la taula sense saber que tinc una burilla de crosta, pèl i moc empastifada al bigoti. Serà una catàstrofe. Voldré refugiar-me al telèfon i trucaré un advocat que conec però estarà comunicant. Tinc ganes de plegar, de marxar cap a Banyoles, d'anar a Can Pons i cruspir-me una tapa de ronyons i beure una cervesa. Tinc ganes de tornar a Xisca de Gardi perquè allà les becàries són manyagoies i sempre tenen ganes de dutxar-se.

Breu història del món

Silenci.

Podeu fer el fotut favor de callar!
Ara.


BIG
BANG

Comença la cardamenta
Cardem, jalem, anem de ventre, fem el riu, clapem
Casament
Bateig
Comunió
La querida
Déus i òsties
Alguna guerra
Algú pla que llepa
Cardeu, cardeu, que el món s'acaba
L'ocell de l'Este del Eden. Quieres subir?
Torrats
Lleparàs
Ja has llepat: Mal negoci i al cel
Enterro
S'ha acabat el bròquil
Músics i verra, tot per terra
Era una mica aixís, però bon noi
Nem a fer el toc
Una ampolla de xampany a la seva salut
Fem-ne via que el món s'anirà a la mare que el va parir

Can Comerma

És important saber que la grana cuita es comprava a Can Comerma. En Pere Comerma es diu Coll però ha cuit tota la vida amb pseudònim. Deien que posava una punta de bicarbonat a l'aigua de les cassoles però ben bé del cert no s'ha sabut mai. Quan li demanaven, en Pere responia sempre amb un somriure i ho explicava lleugerament girant una mica el cap, treient un mocador de la butxaca de la bata com volent-hi restar importància. De fet els cigrons d'en Pere eren un somriure en temps de bledes i pollastre algun diumenge. A Can Comerma s'hi ha d'anar pel baixant de Plaça, venint dels Turerxs. O pujant com si volguéssim arribar a la porta de salt de Can Sila. També s'hi va per l'Abeurador tot i que ara és una mica més difícil perquè fa temps que hi han deixat uns ferros mal posats al mig del pas. Avui a Can Comerma només hi queda en Pere. La dona és morta, Déu l'hagi perdonat, i els fills són tots casats. Però la grana encara hi és. De fet, n'hi ha que diuen que hi va ser primer la grana que la botiga. I molt abans que els congelats ho engeguessin tot a rodar, a Can Comerma s'hi podia comprar de tot fent un passeig, des del lleixiu fins a la pasta dents, girant per la lleixa de les conserves, passant per l'oli tot recte cap als Palotes del costat del calaix. Hi havia una pica per dessalar el bacallà i la grana es bullia a la cuina de bullir, en un racó. Una part de la botiga, la del fon, era com un altell i a fora s'hi veia una placeta enjardinada amb unes escales que pujaven al nivell del carrer de la Canal i una font amb un abeuraador. Ara no fa gaire n'hi va haver un d'espavilat, arquitecte segons sembla, de cap a Camós, fill de bona gent, que ho va voler fer tot nou, va treure la font i la va vessar tota. Fora jardins, fora aigua, fora arbres, tot emporlanat que queda més net. Que ho deixin tot brut, que ja ens cuidarem de tallar l'herba quan convingui.

El lagu de Banyoles

He tingut un somni.
Unes potents màquines excavadores pintades de purpurina, conduïdes per drag queens de Serinyà, Tortellà i Lladó.
Entraven jovials a Besalú, en Pep, en Met, en Quel, en Sidru i en Mingo, amb els llavis pintats, la sombra dels ulls i els vestits llampants comprats a San Salvador do castro de Ouro.
Arrasaven tota la pedra de Banyoles i la vila tornava al seu estat original. Neta com una patena.
Ells cantaven cançons alegres i s'afaitaven la pitrera. El pèl els creix massa ràpid. Hauran de fer règim i deixar l'alioli i la mare que el va paringar.
La pedra torna a puesto. La pedra és de Banyoles: que torni a Banyoles. La calç és pedra i la pedra és travertí gràcies al lagu. Que torni al lagu. Tota la runa d'allò que en deien Besalú cap a dins del lagu, que ara en diuen estany, com allò que serveix per arreglar ràdios.
Emplenarem el lagu amb la pedra que vam endur-nos els de Besalú. I a sobre d'aquella runa podrem aixecar una urbanització.
I en diré la Nova Banyoles. I gràcies a la Nova Banyoles faré la primera pela i em podré comprar un Ferrari i un Porsche Cayanne, per a mi i per a tothom a qui a mi em roti. I podré llogar els serveis de l'agència de la Madame Claude, d'aquí a París.
I he somiat això i coses que no convé que se sàpiguen, perquè si no algú altra pla que em cardaria el negoci.

Avui perdo el poc seny que em quedava

Avui em treuen el poc seny que em quedava. Es veu que el meu seny era petit i que al cim estava en un racó molt arraconat de la boca. Com que era petit i arraconat, s'hi han anat ficant objectes o subjectes embogits i l'han anat corcant de mala manera. Toca'm la pera. El seny s'ha corcat i vet aquí que em feia una rabior espantosa. Si mastegava un macarró de Can Comes, veia la padrina. En Blai em va dir: "això s'ha d'arrencar, no et fa cap favor, al contrari, serà un niu de problemes". Jo confio amb en Blai. La meva mare confiava amb el seu pare i amb el seu avi. I jo confio amb en Blai. Perquè Banyoles és una cadena de confiances, de coneixences, de "ja el conec, és fill de Can no sé què". I vet aquí que avui vaig perquè em treguin el poc seny que em queda. Quan surti de Can Cortada tindré tan poc seny que aniré a veure en Pep i li demanaré l'uniforme del Somatent de Pallassos. Tot seguit em passejaré per Banyoles i fotaré alguna animalada.

Paraules de mestre

"Fer un disc i fer un cagarro és el mateix amb la diferència que del disc se n'ha de fer propaganda. Però el plaer de fer-los és el mateix"

Quimi Portet

bustia d'un pis de xisca de gardi

Podeu deixar les vostres cartes. A veure si aprenen, aquests lladres de l'oest que no paren de fer pisos, a ser divertits i alegren una mica els seus blocs soviètics i freds. xdg no pacta.

llum a bcn

increible. no m'ho podia creure. xisca de gardi a barcelona. i un oasi entre tanta basura... EL BODEGUIN. Un lloc com cal. un pilar dintre la gastronomia de xisca. de primer escudella i de segon conill amb cargols. un mestre, un geni, un déu que fa cantar als àngels. EN MIQUEL. té una veu que sembla filtrada a través d'un reactor nuclear. una cuinera que podria ser la meva àvia i la filla servint uns plats que pràcticament havíem oblidat. cassoles, peroles de terrissa i vi del que taca. pagesos, yupis, empresaris, brokers, mestresses, tiets i tietes. tothom és benvingut al bodeguin. xisca de gardi ha de fer la visita oficial al nou altar gastronòmic i a barcelona. feia molt temps que no veia una carta a mà, escrita per en miquel i fent la comanda amb una fària a la boca. té el restaurant ple de caricatures. fetitxista com en mià. "bon profit malparits , que mengeu com llops, cagum l'ostia". així va arrivar el segon plat.

Viatge a Sudàfrica

La pastera d'en Pep ja ha passat la revisió a Can Babeca. Tot està a punt. Abans de marxar, com ho vam fer quan vam anar a Cannes, esmorzarem a Can Ralita per si de cas. Portarem una muda, com a molt. Passarem pel carrer Sant Martirià i li direm adéu a l'Isabel (té el somriure més lluminós de tot Banyoles) a la seu de Xisca de Gardi haurem recollit el Punt que en Pep deixa al mostrador, i a la pissarra deixarem un "bon dia" per la Meritxell. En Pep i en Mati ens estaran esperant dins la pastera. Abans haurem agafat una mica de provisions per si no ens agrada el menjar de Sudàfrica: patates vermelles, alls del Tarn o de Banyoles, un tuper amb macarrons de Can Comas, un altre amb carn de perol de la Brasa i un altre amb cargols amb gambes de Can Mià. També durem vi de Vilavenut, un canti ple d'aigua de la Puda, una tortada per regalar a en Nelson Mandela i botifarres, unes vint, de Can Muner. Estarem a punt de sortir. Tota la tripulació a punt. En Pep farà rodar la pastera disfressat de líder del Somatent de Pallassos. La Pastera la farà anar l'Àngel, i ens anirem tornant. Cap al poste de Mata l'agafaré jo i ens pararem a fer un quinto estrella. Propera parada a Borgonyà, i allà serà el torn d'en Pitu, i així anar fent. Deu haver-hi 20.000 quilòmetres fins arribar a Sudàfrica, pel cap baix. A dos o tres pams per hora, ja us ho podeu figurar. Cap al 3000 arribarem, ens dutxarem en algun hostal, i anirem a buscar a la pubilla que cada dia consulta això de Vidalconfidencial. Sopar, copes i el que surti. Esperem que sigui manyagoia perquè amb el fart de viatge que portarem al cim. I a l'endemà- com que només portem una muda- cap a Banyoles falta gent. Això sí, abans de sortir mirarem si des de Sudàfrica es veu la punta de Rocacorba. Diuen que quan el dia és serè és veu en Toni de Rocacorba enfilat des de la roca més corbada que ha donat Déu Nostre Senyor.

No podem mes...

Davant l’insistencia de la gent: ja son dos dies amb mes de 100 visites, no ens quedarà mes remei que fotre el camp...
marxar, el que no es pot aguantar es que inclús tinguem visitants de Sud Africa, de Singapur i de Turquia...
Aparti d’ara, si això no canvia tornarem al fanzine de fotocopies, escrit al Voltes i impres a cal coix...

Tothom ho sap: Can Bernat

Algunes de les lectores d'aquests post s'han queixat de l'oblit en que Xisca de Gardi té cap un santuari de culte tradicional. Ens referim a l'hostal taverna de Can Bernat. A Can Bernat ja hi anava el meu veí, en Joan de Can Sardanes. I anava cap al vespre, un ratet només. Quan tornava, la seva burra, que tenia la cort a tocar el carrer nou, començava a bramar. Serveixi aquesta enyorada anècdota per reflectir una evidència incontestable: Can Bernat és un emblema de la Banyoles popular, de la gent de peu pla, del poble ras, de pagesos i menestrals, d'algun passavolant, de treballadors de tota la vida, de gent de mercat, de gent xiscagardiana per excel.lència. Can Bernat no ha pas perdut la personalitat, ni la fesomia, ni ha guanyat en estridències i en coses inútils. Can Bernat és invariable en el tracte i en l'afecte, en el que posen a taula. T'asseus i penses que ets a casa i para de comptar. A casa perquè fan una bona escudella i una gran carn d'olla. A casa perquè mires la tele mentre comentes alguna peripècia amb en Joan i en Jordi. A casa perquè surt en Berni i et saluda. A casa perquè la gent que s'asseu a les altres taules et saluda i tothom s'apunta al "bon profit, gràcies". Can Bernat és a casa nostra. I algunes vegades, quan és una festa senyalada, Xisca de Gardi s'asseu a les taules de marbre de l'entrada. Des d'allà es veu el món. Des d'allà parles amb el món. Des d'allà t'adones que el món gira al voltant de Can Bernat, i que et serveixen el sol en una copa de garnatxa. Quan acabo de sopar, des del fons mateix de la memòria, em retornen els brams de la burra, i si miro cap al carrer veig, de nou, la figura d'en Joan de Can Sardanes, resistent a l'Ebre, supervivent a la pitjor batalla contra el fexisme, emblema i bust de la Banyoles popular.

El Porc amb Trompa del Darder

Es veu que aviat s'obrirà el Museu Darder. Jo espero que tota els calés enterrats allà serveixin per una causa inqüestionable: convertir el godall amb trompa del Darder en el nou protagonista del Museu. La criatura s'ho mereix. El godall amb trompa era un prodigi de la poesia visual. Era una artesania que ens evocava els temps remots. Era una endevinalla que ens conduia cap un futur de monstres i fusions, d'apocalipsi animal, de maquinacions genètiques. Era, el porc amb trompa, la síntesi de la nostra comarca on el ruralisme bèstia es barreja cada dia amb la indústria pesada. La criatura ha de ser a l'altar del Museu. El godall amb trompa ha de tenir una sala per ell sol. Per fer disfrutar, per subvertir, per remoure, per agitar, per encantar. No pot ser que se'l relegi al fons d'una vitrina i passi desapercebut, com abans, entre animals de més tamany. I, sobretot, que no se'l barregi amb coses estrafolàries. Perquè el porc amb trompa, o godall amb trompa, no és res estrafolari. És el futur. Per tant, Xisca de Gardi avisa: el godall en trompa ha de ser el més gegant dels protagonistes del Museu. Del contrari, l'assalt està garantit.

M'han cardat una munta

Entro en una ciutat de la costa. El meu problema és preguntar-me què collons hi foto jo a marina? Tant se val, cadascú és com és. Entro i un tiu en botes i casc em fa un senyal amb el dit índex mirant el cel. Penso: deu ser que plourà. Però no plourà pas perquè el cel està serè. El tiu en botes i amb el casc posat sembla de Corea. Però no és pas de Corea, és un municipal. En un parlar que amb prou feines entenc em parla de l'ITV. Jo pensava que l'ITV es passava a Montras, però es veu que hi ha una altra ITV que jo no tinc i que es passa en altres llocs. Em paro, em demana papers, i papers, i trec papers i papers. El coreano amb el casc i botes sembla en Doraemon. Estic per preguntar-li: on tens en Novita, pulecrero? Vet aquí que m'agafa la muntanya de papers i se'n va per donar-los a una parella que hi ha dins un auto oficial. Llavors m'adono que hi ha un altre vestrús al que també han parat. Llavors m'adono que en Doraemon de Corea para un altre vestrús. Ja som tres. De l'auto oficial surt una noia que se'n va amb el primer vestrús. A mi em toca el seu acompanyant que se m'acosta. Fa cara de fer l'ESO de muntes, amb un crèdit de síntesi de tocar els collons. Em parla de no sé què, que tinc deu dies per no sé què més. Veig que toca pagar, que em "quiten" 150 bitllets, 100 si pago abans de no sé pas quin dia. El primer vestrús ja és fora, amb la mateixa cara de papanates que jo. A mi em vénen ganes d'atropellar en Doraemon de Corea i no goso per no xafar el parafangs. Faig una maniobra i em cago amb la mare que els "hasta" parit a tots. Quan me'n vaig m'adono que m'han cardat les peles, que em tocarà anar a un lloc que es diu Celrà, i que al cim una parella d'ESO han fet pràctiques amb mi. Perquè els de l'auto oficial feien pràctiques. Quan he arribat a casa el mirall m'ha dit "on vas, papanates?"

Frase del dia

El bufó és un mutilat marginat, un coix, una persona sense cames o sense un braç, un nan, una puta, un homosexual, una bruixa, un capellà heretge o un boig. Un abandonat pels déus.

Philippe Gaulier

can mia en imatges

Dinar a Can Salvi de Vilavenut

La propera assemblea ordinària de Xisca de Gardi- ordinària perquè som uns ordinaris- tindrà lloc a Can Salvi de Vilavenut. Tothom sap la devoció que Xisca de Gardi té pels paisatges amorosits del Pla de l'Estany, i en especial per aquesta plana seductora que se'ns estén per Fontcoberta i que se'n va cap al mar tot passant pels deliciosos pobles de Vilademuls. A Vilavenut ens esperen. Ens asseurem a taula, la beneirem a la nostra conveniència, i esperarem que algú ens reciti què tenen per dinar. Som gent senzilla, de costums senzills, de manera de fer d'estar per casa. Ens amotllarem a qualsevol cosa que tinguin: una botifarra amb mongetes, galtes de porc, amanit, una mica d'embotit, el que hi hagi. Vi de la casa i apa, tot avall que fa baixada. S'espera gent de confiança com és d'esperar en tots els actes de Xisca de Gardi. Segurament aquesta vegada s'hi afegirà el respectable Puput i si tenim una mica de sort la plantilla estarà al complert. Llavors el món s'anirà ajaguent als nostres peus, a poc a poc, com un gos manyac, i veurem que la tarda no és res més que un vel de carajillo, grana de capellà, vi dolç i flaira de puro.

Campanya contra la Jameson

Hi ha sectors xiscagardians que amenacen en obrir la calaixera de Xisca de Gardi i remenar-ho tot. Volen rebregar en l'aixovar comú de la casa. Volen fotre la pota al que hem heretat i conservem amb fervor. En definitiva, i aquí ve l'amenaça, pretenen qüestionar la Jameson. La nostra Goja particular. La nostra Aloja particular. Tothom sap que a les Estunes hi havia la Jameson, i que filava tota la nit vora l'Estany de Banyoles. Ben conilla que diria el mestre. Ben conilla fent saltironets de cardina fins un dels seus cataus a les Estunes. Tothom sap que la Jameson és de Banyoles, i que per això l'admirem, i ens la mirem, i en fi, què us hem de dir. Totes les maniobres que vagin en contra de la nostra musa, seran contestades, replicades, colpejades i desmuntades. Quedeu avisats.

En Quim Nandez és xino

És cert, en Quim Nàndez té els ulls de Xino. És més, de petits, en Joan Hostench li deia Xino i a casa seva, els seus avis, els de la botiga del carrer de la Canal, tenien un pequinès que es deia Xino que, també de petit, quan tenia la varicela, el va mossegar al llavi, li va arrencar un granet i li va deixar la marca. En Quim Nàndez porta un traductor digital d'última generació a la gola. En realitat pensa en xinès i parla xinès normatiu però les paraules agafen la fonètica del català tan bon punt passen pel filtre idiomàtic que porta instal·lat. Quan el van enviar cap aquí, des de la privíncia de Manxúria, volia fer-se passar per estafador. Era una tapadora perfecta a partir de la qual podria autofinançar-se i conèixer el subfons del país. Però els seus superiors li van dir que no, que ja havia estafat prou a la Xina, que aniria a parar a Banyoles, que faria de periodista, que li agradarien els gintònics, la cervesa, el rom i la ratafia; que tindria alguna xicota de tan en tan i avall. I ell s'hi va haver de conformar perquè els xinos gasten una mala llet que espanta però encara som a temps de recuperar-lo per a Xisca de Gardi.

No són xinos, són de Banyoles

Hi ha gent de Banyoles en tots els racons del món. Fins i tot, en algun confí perdut de la Galàxia hi ha una cosmonau que tira a base d'aigua de la Puda i de macarrons de Can Comas. Ja se sap, ser de Banyoles et porta a ser una persona inquieta, el cul d'en Jaumet, un bellugadís de collons. No és cert, doncs, que 36 xinos ens hagin visitat. Són de Banyoles al qui els hi ha passat pel barret viure a Shangai, Hong Kong o Pequín. El germà d'en Viladiu, per exemple, vivia a Xina tan campante. I des del seu gratacels veia la torre de l'església de Miànigues. No són 36 xinos, doncs, són gent de Banyoles que està envaint el planeta groc. Aviat els xinos deixaran de menjar aquestes potingues de xop-suey i altres escudelles barrejades i es passaran a les receptes d'en Pere de Can Mià, o menjaran aquelles patates rosses que fan a l'Hostal de Sant Miquel, i així anar fent. Els tenim envoltats i deprimits. 36 de Banyoles conquistaran mil milions de tius que van de superpotència i blablablà. Aviat, Xina es dirà Nova Banyoles, i ben aviat, Pequin es dirà Cases Barates en honor al meu barri. I aviat, aviat, tots els xinos es diran Martirià, o Mati, o Pep, o Pitu, o Quim Nàndez. Per cert, no us heu fixat que en Quim, a contrallum, té els ulls de xino? La invasió ha començat. Primer 36 i ben aviat mil milions.

Els macarrons de Can Comas

Els macarrons de Can Comas s'haurien de declarar espècie protegida d'interès nacional. Estan molt per damunt de les tortades, dels barretets i de les cansalades. És cuina moderna de tota la vida. Els macarrons de Can Comas tenen la consistència de les tradicions que es trenquen per tradició per no semblar tradicionals.
Tot va començar a la plaça dels Turers fa tres generacions, en el temps que les noies encara portaven enagos. L'àvia de la Maria va ser la primera de servir plats que atipaven els pagesos arribats de bon matí els dies de mercat, als passavolants, als viatjants de comerç i a les famílies que, algun diumenge, quan tocava, segurament per correspondre la visita d'algun parent de Barcelona, anaven a la fonda per gastar-se algun quarto. A Can Comas els mestres s'hi tranquil·litzaven sucant pa i els cacics hi eren benvinguts per força. Els plats de Can Comas eren plats generosos, sincers. Va passsar el temps i la senyora Comas va tenir una filla i la filla li va donar una neta. Però acabada de convertir en mare va morir per una d'aquelles malalties que van ser cruels fins que els antibiòtics van veure el llautó de les infeccions. Àvia i neta van seguir el negoci. La neta es deia Maria i encara avui, traslladats al carrer de la Canal, la veureu llegint el diari en una de les taules del menjador petit, agraïnt la llum que entra per la part de Servites. La Maria es va casar amb en Daniel i en Daniel es va escoltar la sogra. A Can Comas el sofregit s'ha fet sempre amb una mica de pernil salat, ni molt ni poc, perquè desplegi un vermell intens, saludable, ni marronós com els sofregits de porc, ni descolorit com els que es fan amb tomàquets aigualits. El gratinat és groguenc i esponjós, gens cruixent, amorós, amb la textura exacta per a les boques delicades. A mig mastegar, el gust descriu la netedat de la cuina, el treball amb les mans i el foc valent dels fogons que s'han encès a primera hora del matí. A Can Comas els macarrons se serveixen a cullerades, com ho feia la Soledat en acabat de travessar tot el menjador fins a la taula de les famílies, protegint la integritat del primer plat amb un caminar de bàscula precís i amable. A Can Comas els macarrons són un exemple de vida.

La Marta

La Marta és una de les nostres muses. I ho deiem així, tot d'una, a la primera, sense cap mania. La Marta no en té de manies, és una dona com Déu mana. És guapa, manyagoia i educada com s'espera de les mosses de Banyoles. Xisca de Gardi l'ha de tenir inclosa a la llista de les persones que s'escriuen en majúscules. La distingireu per com vesteix. Senzilla i elegant com poques, en franca competència amb la Meritxell, la Marta combina el blanc i el negre com ho hauria volgut fer Yves Saint Laurent en els vestits que només va somiar. La Marta queda bé tan a l'estiu com a l'hivern i és perfecta pels canvis d'estació. És un punt de partida des de les Cases Barates per fer circular el temps en espiral.

Vostè sap d'on venim?

Es veu que un temps enrere, n'hi van haver uns de Banyoles que van anar a Dublin. I a Dublin, ciutat plena de dublinesos, van saber de seguida amb quina mena de gent tractaven. Els banyolins de qui parleem, personatges imprescindibles en l'univers xiscagardià, van anar a visitar la fàbrica de la cervesa Guiness. De fet, si no es va a la fàbrica de la cervesa Guiness, què s'hi pot anar a fer a Dublin que no sigui anar-hi a beure hectolitres de cervesa? Tanseval. La qüestió és que, un cop a la fàbrica, els van convidar a pujar fins a la planta superior per prendre una pinta en una taberna que han muntat a l'àtic. I allà dalt, un dels nostres amics va tenir ganes d'engolir una Calsberg perquè la Guiness l'empatxa. La va demanar, amb la naturalitat de qui demana una Calsberg i el cambrer li va fer una ganyota com volent dir "perdoni però se'ns han acabat". Li va oferir una Guiness però l'altre no la volia. Tenis ganes de beure una Calsberg, collons. El cambrer no ho entenia i va arribar un punt que el nostre amic li va preguntar en un anglès mitjanament comprensible: "vostè sap d'on venim?". "Perdoni, però no", li va respondre l'altre. "Doncs no es preocupi. Ja ho entenc. Si no té res més posi'm una Guiness".

Creps

Passades les nou, vaig trobar la Meritxell a davant de Can Masgrau i em va dir que anés a veure la Isabel, que estava fent creps. Tot primer no sabia què em deia perquè la minifaldilla que portava em va deixar sense esma. Es podria dir que més que una minifaldilla era una quasifaldilla. Però en acabat de saber què passava, no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig fugir carrer amunt fins a casa seva pensant que hem estat uns canalles deixant que la Meritxell passés fred aquest hivern. A casa seva, veure la Isabel fent creps em va semblar tan deliciós com tastar-les perquè, amics meus, la Isabel és la cuina en estar pur. I les creppes són un altre ingrés per afegir a la llista de mèrits que la converteixen en la nostra Miss Catalunya Permanent. Quin privilegi seure a la taula de la casa del carrer Sant Martirià i cruspir-se un plat tan ben preparat amb xampinyons, pernil salat i formatge de cabra. I menjar-ne un altre, per postres, amb xocolata fosa per dins. Com diria la meva mare, hi cantaven els àngels. La seva mare, la Lurdes, també hi era, com és natural. Va arribar al cap d'una estona i ens va saludar amb una suavitat exquisida, una mica sorpresa de trobar-nos, però sempre amable i curiosa. Després també va arribar en Miquel i al cap d'una estona Xisca de Gardi va decidir que havia arribat el moment de pair aquell sopar abandonant discretament la llar familiar que ens acollia. I baixant vam projectar l'aroma d'aquell regal alliberant una bombolla d'aire comprimit per entre els llavis tot caminant fins a Servites.

Maradona és viu!

Maradona és una gran persona, que deia en Calamaro. A Xisca de Gardi estem tranquils després de saber que en Maradona no ha mort. La vida en general deu molts calés a en Maradona. Nosaltres devem un infinit a en Maradona. És un dels nostres que diria la Maria Vaqueta. Va saber donar aire, aigua i foc al fútbol, és a dir li va lliurar la vida. En Maradona ens emocionava. En Maradona ens feia sentir sants. En Maradona no jugava pas a fútbol, amanyagava la pilota, la conduia, la seduia, l'acaronava, l'estutjava, se la pentinava, li tocava l'esquellerinc, i tantes coses més. Quan va plegar, alguns van dir: "aquest està més mort que viu, no passarà de Nadal a Sant Esteve". Carcants! Bacanars! Senglars! En Maradona està més viu que mai. Ha superat la rajera de nas que diria en Pep. S'ha aprimat perquè estava una mica greixando. I tira milles! En Maradona està preparat per portar Sudamèrica sencera cap al cel, i ell de timoner, i ell de comandant, i ell de número 10 que és el que serà sempre, un número 10. L'admirem sense manies. El convidarem a dinar a la Torre, o a Can Mià, o a l'Hostal de Sant Miquel, o Can Bernat. I ens cardarem un bon fart de riure. Llavors tota la comitiva pujarà a la pastera seguint les ordres del Somatent de Pallassos. En Maradona i nosaltres, pastera amunt, pastera avall, arribarem al planeta de l'Ocell. Si ho he dit, ja ho he dit.

Normes de correcció pels amics ocupes

Nois i noies, Xisca de Gardi us aconsella algunes petites normes de correcció. Vosaltres que aneu d'àcrates, heu vist mai fotos dels anarquistes dels anys trenta? D'en Durruti, per exemple? En tinc una que duu una pajarita, un traje impecable, i està al costat d'un dels germans Ascaso (que sembla un dandie anglès) i d'en Jover, també elegentíssim. Els anarquistes dels trenta, amics ocupes, eren més revolucionaris que vosaltres i tots nosaltres junts, com els comunistes dels anys trenta, com els trostkistes dels anys trenta. I tots tenien moltes coses en comú: voler sortir de la barbàrie, aprendre, anar sempre amb la millor roba que tenien l'armari, amb el cabell curt i clenxinat, i amb un raspall a la butxaca per si un cop de vent els despentinava. Amics ocupes, els anarquistes dels anys trenta mai s'haguessin pixat a les voltes de la Plaça com ho vam veure fer a un de vosaltres que es deu pensar que el gest en qüestió és tremendament revolucionari. Ells creien en els principis de la urbanitat, i de no molestar ningú, i això que la majoria d'ells havien hagut de deixar el col.legi de petits perquè a casa seva no tenien calés per pagar mestres i llibretes. Ells tampoc anaven amb gossos deslligats pels carrers, ni cridaven a altes hores de la nit. No us equivoqueu. No volem pas que us comporteu com burgesos. Comporteu-vos com revolucionaris de veritat, apreneu dels vells llibres on Durruti i companyia, els que haurien de ser els vostres referents, eren un compendi de rebel.lia i elegància. Jo diria que quan els Solidarios d'en Durruti atracaven bancs, per finançar la lluita, el primer que deien "perdonin, si no és molèstia dongui'ns tota la recaptació d'aquesta entranyable sucursal, i vostès perdonin que tenim una mica de pressa". Salut, companys ocupes!

En Jimmy

En Jimmy és un dels últims cavallers banyolins (si exceptuem en Quim, que últimament ens va tan escapat que no l'atrapem ni a cavall d'un burro bomba) Teòricament en Jimmy fa de cambrer o de maitre, segons es vulgui. Però tots sabem que en la pràctica, és un cavaller distingit, de correcció extrema, d'un parlar fi, suau, sense arestes. En Jimmy té la mirada desperta de la gent summament intel.ligent. Diuen que es carteja amb economistes de l'altra part de món. Ens ho creguem. Perquè a Xisca de Gardi estem disposats a creure'ns tot el que diguin dels nostres ídols. Vam trobar en Jimmy a la barra del City, cap expressió inadequada, cap gest desendreçat, cap paraula que fugi del to. Mentre la resta ens comportàvem com mandrils, en Jimmy era el domador del circ. Prestància i elegància. En Jimmy sap coses de la borsa, del món indesxifrable de les inversions, de l'alta economia. Nosaltres no sabem res. Ahir el vam tornar a veure. Sopava discretament, com ho fa sempre la gent civilitzada. Nosaltres sopàvem amb estridència, com els néts de masovers que som. En fi, què hi vols fer! Tothom és com és. Ell tenia una ampolla de xampany en una glacera, com es mereix, com s'ajusta als cànons del seu caràcter i el seu geni. Nosaltres ens amorràvem al vi de la casa. Però no defallim. Mentre en Jimmy senyoregi per Banyoles, sempre podrem aprendre alguna cosa. Prestància i distinció d'un cavaller que s'amaga rere la cuirassa de maitre.

hablando la gente se entiende

Esta mañana he estado en la playa. Hacía días que anhelaba oler el sabor del mar. Por lo visto más de uno se encontraba en mi situación. Parecíamos barriguitas budistas esperando que alguién nos iluminara, pero por lo visto hoy no ha sido nuestro día de suerte , según me han contado más tarde, las iluminaciones se producen muy de vez en cuando y sólo las perciben aquellas personas realmente preparadas para ello.
He apuntado un fracaso más a mi lista de decepciones.

Uy! llego tarde a una cita, luego os cuento como ha acabado todo....

Clamorós espectacle de Xisca de Gardi

No és pas per dir, però anit vam superar-nos. Xisca de Gardi va portar 9 soldats de la seva tropa d'èlit a explicar contes i teatrets perquè la gent no es quedi emporlanada a casa. En Viladiu va amenaçar que hi hauria molta gent. I, per desgràcia, va ser així. Massa gent pel nostre gust.Però ara el mal ja està fet. Va obrir el foc en Quim, amb una de les seves cròniques que converteixen la pàgina de successos del Punt en una exquisitesa. La crònica tenia un punt de sordidesa però en Quim la va vernissa amb humor, i amb el seu estil que, segons el gran Planas, el converteix en el número 1 dels escrivents del Punt. Bé, 'nem bé. El segon va ser el conegut escriptor local de les Cases Barates. Bé, nivell, i ja sé que està malament que jo ho digui perquè sóc el seu germà bessó. El tercer en discòrdia va ser en Jep Branyas. Una història de les bones, vaticana, de capellans roents i flautes que es toquen i etc. Què hem de dir d'en Branyas que internacionalment no se sàpiga. El quart va ser en Puput. Sorprenent, amb un conte abrasiu sobre la Banyoles del marge, la Banyoles que intenta triomfar però que acaba fracassant. Conte molt bèstia del Gran Puput. El cinquè un convidat nou a la taula de Xisca: en Balta Navarro. El vailet promet, si segueixes així acabaràs dinant amb nosaltres, punyetero. Tot seguit, l'Oli i un conte que ja ens havia de fer l'any passat però com que és un pulecrero ens l'ha guardat un any al celler. l'Oli vestit amb un capgrós, explicant una història bèstia-bèstia. Ets amic meu i ets un tremendo, nen. Després va venir en Miquel Molina, o va ser abans? Tant li carda. En Miquel és un capità de la marina mercant que escriu contes amb ironia i amb subtilesa. Un intrèpid que havia tindrà carnet de Xisca. Temps al temps. Després en Mantu, és un catxondo i domina l'escena, no en va és el seductor més gran de tot Banyoles, que ja és dir. Finalment vam deixar les postres bones, el puro, i el cafè per en Pep. Pagesos de Nova York i Somatent de Pallassos, bosses interminables amb objectes impossibles, caretes, barrets, bata de col.legi, una exageració, foc a la bardissa, el campo de Bravante, Xauxa, el que faci falta. En Pep va tancar la nit convidant-nos a anar cap a la lluna amb una pastera. Xisca de Gardi va pujar al coet i va tornar, de nou, cap als nostres respectius planetes, on les dones són manyagoies i l'allioli és el menjar universal.

nens... hora del pati

**** Foto d’en Puput ... gran historia amb una bona dosi de mala llet... felicitats moooolt booooo!!! Xisca de Gardi esta als teus peus....
Mes... va estar molt be en Quim (tinc ganes d’anar a Cadaquès a conèixer el colombià...) l’Aguirre va estar esplèndid ( la realitat sempre supera la ficció)... en Branyes... es molt gran... el mes gran....
A partir d’aquí jo vaig anar a dormir... a somiar amb els àngels..... però segur que va estar molt be... algú en parlarà segur...
Gent??? Molta, massa pel meu gust... som marginals i volem continuar així!!!

cuentos para niños

Por cierto , que tal os fue vuestro recital?

L'èxit m'empreja

M'empreja l'èxit que està tenint aquest bloc. Jo també sóc dels que penso que ja som masses i que si som masses, és que el bloc és comercial. M'empreja. També m'empreja pensar que aquesta nit hi haurà massa gent. La Portal ha escrit que es tracta de contes d'humor i això és molt perillós. La gent busca humor quan hauria de buscar amor. No ho creus així, Pep? No contestis, si no vols. El cert és que hi hauria molta gent, massa, i s'enfilaran per les escales, i taparan la porta de sortida cosa que sempre a mi m'ha molestat. M'empreja. És per això que en desenprés ens haurem d'anar a relajar. Primer un gintònic al Passeig. Sempre s'ha de visitar, i revisitar, el millor barman del planeta terra, el gran David. Eficiència i eficàcia. Però un gintònic no em relaja. En necessito un altre. Llavors anirem a contrastar gustos al City perquè el carai d'en Quim no sé pas què diu que allà els gintònics són els millors del globus mundial. Veurem. Som gent exigent, nosaltres. En cabat, cotxe i carretera cap a l'Andén. Última copa, salutació al barman més distingit del Pla de l'Estany: l'amic de l'Alguer. I mentre fem la copa, debat, cops d'ull, i cap a casa falta gent. Em fotaré a dormir i pensaré en els veïns i les veïnes del meu replà. Fotaré un cop de cap, i segur que a mitja feixa sentiré la màquina de sucs d'en Mati. Això és Xisca de Gardi, la nau pirata comandada per l'amo Pep.

On és el gallego?

El gallego és el meu veí de Xisca de Gardi. Posa la música a tota màquina, es posa a veure videos a les hores petites, es posa a fer suc de kiwi en els moments més estrambòtics de la matinada. El Gallego fa el verro i les parets ho deixen anar tot. El Gallego viu entre jo i la Meritxell, que ja és dir. Passa, surt, entra, va i ve, ningú sap què tragina ni que es pesca. Al dematí surt disparat cap a Banyoliwood, el seu estudi on es perpetra tot: des d'un audivisual seriós, un teatret d'en Pep, un muntatge made in Angel de les pel.lícules comercials del nen Albert. El Gallego és un misteri. Et pot venir per darrera i deixar anar un dels seus "uuuuuuuuuaaaaaaaaaaaaaaaaaah". Exclamació lluiscarboniana que s'està estenent com la pesta bubònica. El Gallego és un exagerat, un somriure contemplatiu, el tiu que fuma amb més elegància de tot Banyoles. El Gallego és un puta. Una espasa d'això del videos. Li agrada la bona vida: tapes i vi reserva. Però, on collons se'ns ha cardat, el gallego? Mati? Ei? Ens veurem aquesta nit? Anirem a cardar el burro? Mati? Ei? Ets aquí? Quina en portes de cap, esquilet? Sembla mentida, un gallego és un tipus que apareix i desapareix com la boira. Són el Finisterre de la condició humana, la Santa Compaña d'aquest món terrible. Mati, anem a fer uns popets?

Indicis al 22

Ens han arribat indicis que al Bailen 22 si exercia la prostitució i que es per això que l’han tancat...
Des de Xisca de Gardi volem desmentir categòricament aquest rumor, al 22 del carrer Bailen de Barcelona, igual que a la llibreria 22 de Girona, el que si feia i esperem que si pugui tornar a fer era cultura...
Cultura amb majúscules, perquè es allà on membres de Xisca varen començar a dir les primeres paraules amb rus i es allà on va començar el famós programa de parelles lingüístiques.
Per tant senyor Hereu no ens tanqui un templa de la cultura rusa a la capital de Catalunya!!! Que diríem els catalans si ens tanquessin el casal de Catalunya de Buenos Aires o la casa de Catalunya de Paris???
A Xisca de Gardi li puja la mosca al nas... esperem una reconsideracio i unes disculpes publiques de qui ha decidit tant injust tancament...

Marginal Revolution

Des de Xisca de Gardi us demanem que mesureu les visites al web.
Xisca de gardi es un col·lectiu nascut per estar a la marginalitat i que ens hagin visitat 1641 persones, entre les quals hi ha hagut Xinus, Alemanys, Americans, Francesos, Holandesos... ens preocupa molt.
Si això continua d’aquesta manera ens veurem obligats a no publicar res més i tornar a fer el que sabem fer... menjar bucadillus de popets a Can Ralita i cardar un toc a l’Anden...

La Jameson

Perdona. Però avui hem de parlar d'una amiga nostra. Una amiga que té cognom de whiskey irlandès. Del whiskey irlandès de tragos llargs i gust poderós en parlarem aquí aviat. Però avui volem parlar de la Jenna. Una actriu que voldríem conèixer. Una pubilla americana. Una mestressa. Una dona que tira d'esquenes. Em fa que ha de ser manyagoia i eixerida. Una mica fresca, potser, potser més fresca que l'aigua del bacallà. Però és la Jenna Jameson i quan surt als films quedes com escanyat. Llavors et vénen ganes d'estutjar, que diria el gran Lluís Carbó. La Jameson és el cine, és la carn, és la vedella, és el món que ens perdem a fora, és el futur que ens agradaria tenir per comptes d'una pensió miserable en un quarto fosc. Volem estimbar-nos en el daltabaix de la Jameson. Volem ser Jenna Jameson durant uns gloriosos minuts. Volem fer-la de Xisca de Gardi. Volem que ens cridi, i abandonar-nos-hi.

Temps de becàries

Es fa difícil treballar en època de becàries. Floreixen per tot arreu amb samarretes apretades, pantalons sense cinturó, tangues il·legals, mirades innocents plenes de malícia, somriures amagats i vermellors de vergonya calculada. Xisca de Gardi ho aguanta tot però té un límit i el límit el van marcar uns ulls blaus que em van deixar la vista com si m'haguessin acostat el raig de la dutxa a un pam de la cara. De fet, me la imaginava a la dutxa, nua, xopa, amb els cabells tirats enrere. Ens hauríem besat abans i ens estaríem tocant amb les mans plenes de sabó. Jo l'ensabonaria a ella i ella m'ensabonaria a mi, amb suavitat, deixant-se anar, recolzant-se en la fredor del gres de la paret. I m'oferiria el coll i jo no me n'adonaria perquè ja li estaria polint els pits. I quan comencéssim a perdre el món de vista sonaria el mòbil al menjador i el deixaríem sonar. Ens acostaríem i en el primer espasme de la febrada sexual un moviment perdut faria girar la maneta de l'aigua freda i les partícules de la unió s'accelerarien fins a l'infinit. I cauríem a terra. Jo la protegiria i sentiria dolor a la munyeca dreta, com si me l'hagués espunyit. Maleiria la mare que va parir el lampista que va pensar de posar aquella maneta per l'aigua freda; i sentiria una flaccidesa sobtada que encara m'encendria més. Voldríem aixecar-nos i en fer-ho, agafant-nos a la cortina, l'arrencaríem i el desastre seria total. Llavors ho deixaríem córrer i la convidaria a un altre lloc menys relliscós. I ella acceptaria i em tornaria a sentir poderós fins que sonés el telèfon fixe i em trobés una altra vegada rodejat de llum, al davant d'una pantalla d'ordinador agafat a un auricular mentre una veu metàl·lica m'estaria dient: "Mastegatatxes? Un moment que li passo el senyor Monguilod".

Una dolça italiana ens visita

Ahir no tot va ser negatiu. Una dolça italiana va visitar el nostre cau. L'he reconeguda de seguit: era aquella criatura d'ulls negres de llustre que se'm va quedar mirant a l'entrada d'un bar innombrable. Vam intercanviar mirades de carn de perol, però jo estava enfeinat i vaig seguir cap dins. Ara des de la distància transalpina, ella ens segueix. Tard o d'hora, caurà. Xisca de Gardi no perdona. I sabem prou bé que deixarà adreça de contacte. I que en l'adreça hi figurarà un àtic a Roma, assolellat i amb decoració art-decó. El visitarem. El revisitarem. I veurem caure el món des d'aquelles alçades. Llavors, estarem molt a la vora de la immortalitat, als peus d'una italiana quasi de marbre.

Xisca de Gardi investiga

Xisca de Gardi s'ha aixecat aquest matí cap a les deu o quarts d'onze, o eren les onze? Abans de la dutxa pertinent, Xisca de Gardi observa el llindar de la porta per descobrir si en Blanch ha deixat els diaris. Efectivament: tot correcte. El Financial Times, el Punt, el Gara, l'Al Jaazeera Fashion Beirut, la Vanguardia i el Diari de Girona. Tot seguit, dutxa, loció, i esmorzar amb croissants, cafè, un tall de xocolata Torras i suc de taronja natural. Fins aquí tot perfecte. Llavors ha vingut una sorpresa desagradable. Notícia del Diari de Girona: "Absolen l'exparella de l'estafador d'hotels per un presumpte frau en un càmping". Notícia lletja. La notícia estava il.lustrada amb una foto on hi apareixen dos tipus, en Teixidor i un membre de Xisca de Gardi anomenat JF, o QF, o QN, segons es vulgui. El millor és el peu de foto on JF, QF o QN és directament identificat com Teixidor. Llavors Xisca de Gardi s'ha vist obligat a obrir una seriosa investigació. És en Quim en Teixidor? És en Quim l'exparella d'en Teixidor? El més probable, i possible, és que en Quim sigui innocent, que l'única estafa coneguda d'ell és escriure a Vidal Confidencial, i que les seves exparelles, a part de força guapes, tingui vides saludables en el món exterior. Per tant, la sospita l'hem de dirigir directament a l'autor de la notícia. En Marc Estarriola. Marc, el teu dimarts 13 devia ser un mal dia per escriure i fer fotos. Hi ha dies que si estàs espès, atramuntanat, i no veus les coses clares, el millor és prendre un optalidon i un vas d'aigua del carme. Si no prens aquestes mesures, el més possible és que fent de periodista acabis escrivint que un gos ha mossegat un home i posant la foto d'un parell de gats amb un peu que diu així "dos ximpanzès a la sortida del zoo".

En Gendrau

En Lluís Gendrau és una cosa així com l'amo de la revista Enderrok i avui, aquest matí, Xisca de Gardi l'ha trobat en un carrer de Girona. Estava a punt de pujar a cavall d'un cotxe per anar a Figueres. Havia de fer la presentació d'un disc d'en Lluís Llach i en Pascal Comelade enregistrat al Teatre Jardí. Figueres queda una mica lluny però hi ha molts ocells que hi tenen el niu i una Torre majestuosa que fa un pam de goig al costat del camí cap a la Bisbal. I també hi ha una carretera, en direcció a la Jonquera, plena de petits oasis que ens fan el camí més amable fins a la frontera. En Gendrau ens ha regalat la revista, el disc d'en Llach i en Comelade i un altre disc d'una mainada que es diuen Tupolev. Si al pla de Martís encara hi hagués l'aeròdrom només hi voldríem Tupolevs. I si a Can Blanch tinguessin una mica de seny començarien a cremar totes les revistes escrites en llengües extranyes i només hi deixarien l'Enderrok i les de nines. Xisca de Gardi és partidari de la lectura i de les llengues vives, les que no porten dièresi, com les que viuen als camins que es despleguen de Figueres cap als oasis de carretera.

Mestres

Parlar amb en Xena és una delícia fins i tot sense portar cap benjamín. A en Quim no li havien fet mai cap entrevista però ha decidit que si algun dia n'hi han de fer una altra, no se la deixarà fer per ningú més. O en Xena o cap. O un dels nostres o ningú. O tot o res. En Xena és un mestre que creu en la necessitat de xarbotar el cap de la gent per fer-la reaccionar. En Xena, en el fons, creu en la revolució i Xisca de Gardi no necessita ni excuses per sortir al carrer i començar a rebentar-ho tot. Xisca de Gardi no falla mai.

La Isabel té la varicela

M'ho van dir dissabte a la nit: la Isabel té la varicela. Vaig reaccionar pensant que l'aniria a veure l'endemà, però l'endemà no era ningú. Reina meva! La varicela? A la teva edat? Valgue'm Déu!! Xisca de Gardi havia de fer alguna cosa. Hi hem parlat per telèfon i ja hem quedat que farem una visita a la casa familiar del carrer Sant Martirià. Algú que visqui al carrer Sant Martirià és mereix, com a mínim, una visita de les d'abans, les que es feien a les bones persones pel sol fet de ser-ho. Hi anirem mudats, segurament amb unes gotes de colònia. Ens haurerm canviat els calçotets i els mitjons i li portarem alguna flor i un llibre. Ens agaradrà seure al seu costat i la trobarem tan guapa com sempre, encara que faci mala cara. Ella estarà estirada al llit i contemplarem l'estampat de la malaltia al tros de pell que ens sigui autoritzat de veure. Potser hi trobarem la Meritxell i la visita haurà valgut encara més la pena. Parlarem del temps, de música, dels amics, d'alguna xafarderia que ens faci gràcia. Però estarem pensant en una altra cosa. Al cap d'una estona ens acomiadarem, elles riuran perquè alguna bajanada que els haurem dit els haurà fet gràcia. I ja a fora, veurem el carrer Sant Martirà que s'allargarà davant nostre. Pararem a la cruïlla amb el carrer Sant Antoni i ens aturarem un moment pensant que haurà valgut la pena contemplar tres de les millors imatges que es poden veure a Banyoles.

Mossèn Bach

Ell és l'essència del Monestir de Sant Esteve de Banyoles. L'home que durant anys va predicar contra l'abandó que patia el cap i a casal de Banyoles. L'home que va denunciar la impunitat del lladre que va expoliar l'Arqueta del nostre patró. Mossèn Bach és guia i custodi del Monestir. És el continuador de la petja de l'Abat Bonitus. Home menut, de caminar apressat, fa cops de cap i et mira sempre amb una barreja d'astúcia i desconfiança. És massa llarg Mossèn Bach com per fiar-se'n del gènere humà. Ell camina pels interminables passadissos i racons de Casa Missió, és la vetlla de les pedres històriques, el guardià de l'esperit dels abats. Camina pel refrectori, per la vella biblioteca, pel vestíbul que dóna a les cel.les. Mossèn Bach es va criar al carrer Nou de Banyoles, com l'arxi, potser per això tots dos tenen un aire apergaminat, de ratolins de biblioteca, de partidaris dels cairuts. Com els de Xisca de Gardi. A nosaltres Santa Maria dels Turers sempre ens ha semblat una expansió burgesa i massa moderna pel nostre gust. Nosaltres també som cairuts. I és per això que venerem les velles pedres del Monestir, la grandesa de l'orgue, la templança dels silencis del claustre. El nostre patró guarda les relíquies al Monestir. I estem satisfets que el guardià més zelós sigui Mossèn Bach.

Quim contra Xena

Xisca de Gardi té aquesta nit una cita inoblidable. Hem enviat en Quim al programa d'en Xena de la tele. Si no heu vist el programa d'en Xena de la tele és que no sabeu res. I no us mereixeu seguir llegint aquestes dolces paraules. En Quim està nerviós, sap on va, sap a què s'enfronta. Potser portarà un benjamin per passar el mal tràngol. Estigues tranquil, Quim. Xisca de Gardi et seguirà, perquè ho veu tot, i no se li escapa res. I et protegirà. El benjamin anirà cap avall, i tu faràs la resta. En Xena només farà que servir-te "centros" a gol. Avui el programa comença cap a les 11 de la nit. O és a les deu? No ho sabem. Estigueu atents al zapping, que no costa gaire.

Les dones treballen, nosaltres no

Avui Xisca de Gardi tampoc treballa. Buscarem un dia a l'any per fer-ho. Però de moment tenim l'agenda plena en jeure, cardar l'ànec, grillejar i poca cosa més. Mira que ho provem, però no hi ha pas maneres de treballar. El problema és que al matí ens aixequem massa tard. A quarts de dotze no pots pas presentar-te a cap oficina, et dirien el nom del porc. Llavors et ve gana. I t'emboliques amb uns croissants, el diari o l'interviu si és el dia que surt. No te'n dones compte i el campanar del Sagrat Cor ja han tocat les dugues. A les dugues no et pots pas presentar a cap fàbrica, et dirien si ets boig o què. Esclar que has d'agafar els bàrtuls i anar a dinar alguna cosa. Faltaria més. A la plaça trobes una romaguera i ja hi som pel tros: mitja hora xerrant pels descosits. Són quarts de tres. I encara has de dinar. Agafes el cotxe i aquest et porta fins la Brasa. Dinar senzill: amanit, mongetes amb cansalada, peus de porc o carn de perol, sis o set vasos de vi amb grasiosa, dos carajillos, faria i sempre llegint el Mundo Deportivo. Acabes cap a les quatre mirant la telenovel.la a la Brasa amb un fons de música d'escurabutxaques. Estàs fart com un rènac. I mires cap a l'altra costat de la carretera. Avui, no, estàs massa cansat. Penses en anar a treballar. Però, a quina feina decent voldrien un tio que fa bocassa, es tira beixines i es presenta cap a l'hora de tancar? Res, decideixes agafar l'auto i anar a donar la volta a l'Estany (tots els metges recomanen fer la volta a l'Estany, tu la fas motoritzat, perquè va més bé per la pressió) Passes per davant de l'Andén i saludes una brasilera. Ja n'arriben a ser de manyagoies. Volta a l'Estany i cubalibre, en cabat, a l'Ast. Són cap a quarts de set i ve una gana de collons. Berenes un cargol a Can Jepet. Parles amb en Jepet pare. Potser hauries d'anar a treballar? No cardem, a quarts de vuit i a Banyoles tanquen a tot arreu, fins i tot a Can Cornejo. Les vuit: gintònic al Passeig fins a quarts de nou. Truques algun amic. Apa, ja tenim sopar al canto. Saps que tot es complicarà. Sopar, recados, puja i baixa. Ocells. Res, a les tres cap a Xisca de Gardi. Dormir fins l'endemà. Aquest és el nostre dia de la Dona treballadora. Un 8 de març com qualsevol altre.

En Bertus

En Bertus és el nostre cuiner per excel.lència, com recorda l'entranyable Maria Baqueta. En Bertus és un tamany considerable d'amic. Tipus generós i divertit. D'aquella mena d'amics que si no els tinguessim, hauríem de pagar, com ens passa a vegades amb altres coneixences. En Bertus és un gegant, un colòs, una exageració en regla i en sistema mètric decimal. És un cíclop. És algú que et truca en hores que no són d'aquest món i et diu "ja tinc l'escopeta a punt". I llavors que tremoli el món i part de la terra. En Bertus és la mirada més múrria del Pla de l'Estany i la resta dels països civilitzats. En Bertus cuina, parla, despatxa i mou la seva humanitat amunt i avall. El restaurant d'en Bertus és garantia il.limitada. És un lloc per dur-hi l'amiga i acabar-la de fer caure pel costat terrible de la seducció. És un lloc on el més inepte pot parar ballestes. En Bertus ho sap bé. Tipus galant i seductor dels de tota la vida, té la decoració que agrada a les senyores, té el clima que agrada a les senyores, té els plats que agraden a les senyores. Per tant, la ballesta es va obrint i només falta que la cadernera vagi fent els passos cap al lloc indicat. Només hi ha un problema. En Bertus. Al seu restaurant és millor que mai vagis a pixar deixant l'amiga sola a la taula. En Bertus vigila. En Bertus controla. En Bertus avança cap a la cadernera. En Bertus s'acosta. En Bertus diu alguna frase amable de les que tu, incapaç dels collons, li diries mai a la teva amiga. Et pots trobar, doncs, que quan tornis de pixar hi ha hagi hagut el primer intercanvi de cops d'ull i, si tens mala sort, fins i tot de números de mòbil. Això sí. Xisca de Gardi no pateix mai.

De Puigpalter fins a Orfes

Aquest matí he tingut la sort immensa de conduir, i conduir-me, pels confins més dolços del Pla de l'Estany. Benedicció divina. El meu cotxe ha baixat per Puigpalter (bressol de l'indomable Serra, del qual en Puput m'ha avançat una primicia exclusiva: el nen triomfa als Cayers du cinema, o com es digui el temple del cinema escrit) De Puigpalter he tirat cap a Vilavenut per un paisatge que hauria de ser recomanat pels metges de capçalera: prats, bosquets, un verd suau, unes temptacions terribles d'ajaure't a qualsevol cuneta. He passat pel Veïnat d'en Deri, l'empori del món rural. He travessat Vilavenut, un poble que hauria de ser capital d'alguna cosa, i m'han vingut ganes de parar-me a Can Salvi i trucar en Pep, i quedar-nos a dinar i fer-la petar veient com les hores cauen a l'altra costat de la saca. Però he seguit. De Vilavenut els indicadors m'han portat cap a Galliners. Ai, punyeteres, si us arrepleguessim, deeses de la nit banyolina! I he vist trencants que et podien dur cap a Ollers, o cap a Vilademí, o cap a Sant Marçal, recòndits paratges d'un Pla de l'Estany mai vençut. Quina carretera, Xisca de Gardi hi hauria de passar quinze o vint cops per dia. I he seguit fins a Galliners i no les he trobat. Malitsiga. Llavors m'he trobat en una cruïlla sense saber cap on havia de tirar. Però un instint molt vell i molt paranormal m'ha portat cap a la direcció adequada. He passat per un altre temple dels nostres: Pinsos del Gironès. I he seguit fins arribar a la gran recta de plataners. Llavors he sapigut que, novament, tornava a Orfes. Quina carretera, algun dia la farem, i ens pararem a cardar una queixalada en algun dels nostres santuaris. Llavors, els ocells ens esperen a l'altra costat del purgatori.

Si fas bondat, no seràs mai ningú

El dia 15 ens deixen l'Ateneu per asseure'ns i explicar alguna cosa. Ho farem a les 10 del vespre. En Viladiu està neguitós perquè sempre li fa un xic de basarda obrir-nos la porta i deixar-nos passar. Però farem la bondat necessària com per no aixafar res. En Pep durà la pastera. En Quim no sabem amb què ens sortirà. I també hi haurà gent d'etiqueta com l'Oli, en Jep Branyes. En Miquel Molina. Etceteres. El Gallego Matí retratarà la cosa amb la seva màquina. Una mica de tot i poca cosa. Sigueu benvinguts. I sobretot benvingudes. Les primeres files són per les nostres muses. A la part que dóna el carrer ja s'hi podran asseure els nostres amics. El dia 15, a les 10, ens trobareu a l'Ateneu. Xisca de Gardi i l'esplendor orbital.

A favor del canvi climàtic

A veure quin dia s'acaben de fondre els pols, el del nord i el del sud, i l'aigua puja els set metres que diuen els científics. Xisca de Gardi ha d'estar a favor del canvi climàtic. Ens convé per raons diverses. I ens convé que sigui ràpid. Si cal muntem una excursió a Groelnàndia, ens emportem els assecadors i els deixem encesos fins que es fonguin els ploms de tota la illa. El canvi climàtic ens convé. Ens convé ràpid. Ens durà la platja a casa, enfonsarà Cornellà del Terri i convertirà Girona en una capital subaquàtica. La platja, l'olor del mar, el sol, les nenes en banyador i sense banyador, les cales amagades, les terrasses dels bars plenes fins a dalt, els constructors tancats amb pany i clau perquè no emporlanin el pla de Martís, Lió i el Puig de la Gitana, les cases barates convertides en un barri de pescadors, les vies del TGV rovellades sota l'aigua i la línia de molt alta tensió desenddollada. Serà una llàstima perquè la pujada del mar ens farà perdre paratges d'una bellesa inigualable. Però ho entendrem perquè serà el preu que s'haurà de pagar per recuperar el paisatge, encara que sigui convertint-nos en un poble de costa. Ens agafarà grans, potser més grans del que voldríem, però ho disfrutarem igual. Xisca de Gardi haurà guanyat.

En Xena és un dels nostres

En Jordi Xena és un juvenil. Cada vegada li costa més entendre's amb els de la seva edat prefixada en el registre de naixaments. T'equivoques, Jordi. Tu ets un juvenil i per això t'entens a la perfecció amb Xisca de Gardi. Ets com l'altre juvenil, en Puput. Un altre rei diví dels nostres. Xisca de Gardi convidarà en Xena a sopar a un dels nostres santuaris. Què us sembla a Can Mià, per variar una mica. I allà la farem petar. El món és nostre i s'ha de compartir amb els amics, coneguts i saludats. També amb les romagueres. Per cert, sonen rumors que hi ha un altre temple dels gintònics prop de l'Estany. No fallarem. El problema dels gintònics, mastegatatxes, és que després no servim ni per cordar-nos la bragueta. En Xena, com us deia, és un juvenil, i un dia farem un programa especial amb ell. A la ràdio o a la tele. Seria divertit veure Xisca de Gardi en acció en un programa de màxima audiència al costat del nostre amic juvenil.

Cap més hivern sola, criatura

Meritxell, punyetera: hem sabut que t'havies queixat d'haver passat aquests dies tan freds sola a casa teva. Mai més, queda clar? Mai més, cap hivern sola, d'aquesta manera. La propera vegada truca, avisa, deixa una nota, fes-ho saber. Xisca de Gardi no ho tornarà a permetre. Truca'ns, avisa'ns, deixa'ns una noteta. I vindrem. Els hiverns són per compartir. Queda clar?

La truja estassada

Amb els de Xisca de Gardi hem anat a fer un volt pels dominis de Can Mià. Un Parc Juràssic dels de part de riure. Indiots que semblaven haver rojat els budells, oques que et miraven en plan taxi driver, gallines salvatges, pollastres amb pantalons llargs similars a una visió de LSD, una gallina morta atrapada entre les reixes, porcs, godalls, verros i truges. I una truja enorme estimbada entre el fang mirant-nos amb els ulls més morts de tota la creació. L'ambient era un fart de riure i en Quim ha cardat una pedra sobre la truja estabornida: res, ni cas, la truja ha continuat en el seu viatge astral, perduda entre el fang, esnifant terrosses. Barraques, filats, menjadores i crits de bèsties. El món en miniatura i nosaltres paint el tec. Ai festa, nena!

Puros, putes i Cardhu

T'hem vist, pulecrero, menjant sol en un racò del Santuari. El cambrer t'havia deixat l'ampolla de Cardhu a tocar dels nassos. Un vivales. Has anat despatxant-la, amb un puro fent de visera. I hem imaginat fàcilment com administraries la resta de la tarda que et quedava per davant: conill sobre un llit d'aigua, galtavermell, mirant una peli porno en una tele petita, i esperant la noia que acabés de pujar l'escala. T'imaginem net com una patena i fent olor de Fa. Esperant amb l'eina ben dreta. Gestionant de primera la tarda d'un divendres coronada per la famosa frase: puros, putes i Cardhu. Ai festa, punyetero. Si això és guerra que no vingui pas mai la pau.

BANYOLES CITTA APPERTA

"Catalunya compta amb el major nombre de municipis amb el percentatge més gran de població estrangera menor de 16 anys. De les primeres 53 poblacions d’Espanya que es troben en aquesta situació, 31 són catalanes. Banyoles encapçala aquesta llista a nivell estatal."

Veig que Banyoles té més virtuts de les que creía. Ademés de tenir un llac fantástic també té un gran nombre de nouvinguts (esta palabra me gusta jejejej)

La reina del Passeig

Xisca de Gardi va entrar al Passeig a mirar de fer algun gintònic. Algú hauria de condecorar ràpidament en David per servir-nos amb elegància els millors gintònics, al marge dels que serveixen al Palau de Buckingham. Vam entrar, i en un racó, el racó de cadires que queda a mà esquerra i que mira cap al carrer, allà, allà vam descobrir la nova reina del Passeig. Alta i morena, distingida i amb prestància. Somriu al món i duu un abric llarg d'una finor extrema. Excepcional mossa. Ens diuen que treballa d'administrativa en coses del món de l'automòbil. I Xisca de Gardi l'admirem en la distància. Ens vam quedar amb el gintònic a la mà, quiets, com els depredadors d'aquell temps. Observant, buscant alguna paraula per acostar-nos-hi. No se'ns en va ocórrer cap. En David serveix amb massa diligència. I els gintònics són eficaços en l'esborrament de neurones. Quan vam adonar-nos-en, el racó era buit i la Reina havia volat cap altres posicions. Xisca de Gardi està ple de caçadors dels bons.

quin rutina

Estoy intentant de parlar el catalá. Volia decirvos que aquest blog se està volvent molt rutinari. Sempre parláis de la cuantitat de yent que ha visitat el blog. No teneu res más de que parlar????


Me gustaría que algun de vosaltres me ajudés a aprendre català.

Gracias,


Laura