dijous, 31 de maig del 2007

En Sidro Petites

En Sidro Petites anava per advocat però va acabar tallant carn perquè el seu pare, en Pepet Oliveras, l'hereu de Can Petites, casat amb la Carmeta Bonet, li va reservar el negoci del carrer de la Canal. A en Sidro ni li va agradar, ni en va saber mai. De fet, gairebé no sortia a la botiga. Ell treballava al darrera, en un pati de llum verdosa que s'obria al capdavall del passadís que recorria la rebotiga. Era una casa fosca, amb la humitat de la sang present a cada racó, llarga, amb un parell de pisos a sobre de la planta baixa. A dalt de tot hi tenien un corral petit de coloms que es veia ben clar des del terrat de Ca la Nita. Tothom es veia des dels terrats quan eren un tros de vida íntima per compartir amb el veïnat.
A la carnisseria, la Carmeta tallava i atenia la clientel·la. Ell només sortia quan no hi havia més remei i totes les dones patien. Possiblement, en Sidro va ser l'autor dels bistecs més mal girbats mai despatxats a la comarca. D'en Sidro, la seva mare en deia que darrera del taulell semblava que el punxessin.
En Sidro va ser sempre un home de lletres, intel·ligent, viu, cultivat, un gran lector i soci del Barça. Les dones que el van conèixer deien que era guapo, elegant, educat, correcte, agradable i, sobretot, solter. De jove havia sortit amb la Carme Sanz, amb fama de ser molt guapa i simpàtica, proclamada miss Banyoles abans de la guerra. En Sidro li va escriure un llibre però aquella història no va funcionar i ella va acabar casada a Girona amb un interiorista republicà que l'any 31, pistola en mà, va encapçalar l'escamot d'assalt a l'edifici de Correus de la capital.
Al cap d'un temps, potser quan ja era prop dels trenta, va conèixer una dona de la Garriga cosina germana de l'Elvira Bartrina, la dona d'en Joan Canadell de Can Grilló, nascut al carrer Sant Martirià i crescut al de la Canal. L'Elvira, pubilla del Mas Pi, havia vingut de Verges i aquella seva cosina la visitava de tant en tant. En Sidro no en va tenir ni per començar. Al cap de res ja l'havia seduit però va topar contra la seva germana Dolors, casada des de feia molt poc amb l'Erundino Sanz, un professor de Sòria a qui la comarca li deu el descobriment de la bòbila romana d'Ermedàs. Però això és una altra història. La cosa és que la germana d'en Sidro no va voler mai que acabés amb la cosina germana de l'Elvira Bartrina perquè li semblava un perill per quan fos l'hora de repartir les propietats del pare. La Dolors va fer mala cara fins que l'altra se'n va cansar i en Sidro no es va casar mai.
Solter com era, va tenir temps de fer-les de l'alçada d'un campanar. Va ser molt sorollosa la que li van fer a la Teta Forra. La Teta Forra tenia una camisa de reclam a fora de la botiga, al baixant de Plaça. Doncs el Sidro, en Barrachina i en Quiquet Gratacòs de Ca l'Enriquet li van calar foc. Diuen que quan la Teta Forra ho va veure va tronar i ploure com no ho havia fet mai. De tota manera, en Sidro passava per ser una bona persona i per un actor correcte dotat per a la comèdia. Van ser famoses les representacions als Catòlics abans que fos el Círculo de Católicos i funcionés com a Ateneu Popular. La companyia triomfava amb ell, en Pepet Freixa, la Carme Sanz, una Geli, en Masó i en Llar de l'Esport, Josep Font a la partida de naixement.
Però en Sidro es va anar fent gran i va deixar d'anar a veure el Barça tan sovint. Va tancar la carnisseria i es va retirar amb els rèdits que havia acumulat fent d'escrivent del matadero, fundat per ell mateix i altra gent del ram. Els carnets del Barça els deixava a en Doñate. Ell es quedava a casa o anava al bar a fer quatre partides. Això sí, sempre amb americana, corbata, la ratlla dels pantalons ben marcada i la camisa planxada. Tan li feia que anés al bar o a Nova York, en Sidro era elegant com un emissari. I de fet, no es perdia ni un dels viatges que organitzava l'Associació de Comerciants. Mentre s'hi va veure amb cor els va seguir a tot arreu, ben vestit, pentinat, afaitat, abrigat a sota d'una gabardina de color beix magnífica, amb botons, el coll alt i cinturó a punt per pujar a l'autocar de l'Olivet.
La tenia guardada el dia d'estiu que el cor li va dir prou. En Sidro era a casa, havent dinat, assegut al sofà. Mirava el Tour de França i, qui sap si pel cansament de veure tota aquella colla pedalant, va tenir un infart fulminant. La mort va ser instantània. En tenia cap a vuitanta i vuitanta més que n'hauria d'haver fet.

En Polo (2)

La filla del patriarca Félez li va explicar a la meva mare, un dia d'aquests que es van trobar pel carrer, que en Polo s'emprenyava com una abella si li deien Polo. I que va ser per aquesta raó que, a partir d'aquella enrabiada, tothom s'hi dirigia cridant-lo pel seu nom, German. El cognom continua essent una incògnita que no resol ni tan sols la làpida del nínxol on dorm enterrat al cementiri del puig de Sant Martirià. De fet, està enterrat amb la família Félez. Però no pas com a jueu. En German va viure sempre en la clandestinitat hebràica fugint dels escamots antisemites. S'ho va amagar mentre va ser viu i també després de mort. No l'acompanya ni una trista estrella de David, només una creu cristiana. Algunes llengües banyolines parlen d'en German com d'un personatge enigmàtic, reservat, esquerp. La Lídia Félez, la vídua del doctor Baeza, explicava que el seu pare i en German s'havien conegut a Tarragona. En German havia deixat la seva família i havia anat a caure a la Catalunya Nova. Es veu que el pare Félez li va parlar tan bé de Banyoles que el va convèncer per venir. Els primers anys va viure a la casa familiar dels Félez. Després se'n va anar a Can Bohigues i es va insstal·lar de rellogat al pis de dalt que donava a la part del darrera. Tampoc no se sap de què va morir però si ho sabéssim potser esguerraríem la història.

dimecres, 30 de maig del 2007

un amic de xisca....


Muhammad Ali


Va néixer a Kentucky lany 1942. Als 12 anys li van robar la bicicleta.

Li agradava de lloar-se ell mateix amb frases com ara:


* "Quan ets tan grandiós com jo, és difícil ser humil."

* "Els compro armament, els compro avions, però no vaig a la guerra."

* "La meva baralla més dura va ser contra la meva primera esposa."

* "Servir a uns altres és el cost que pagues per la teva estada aquí a la Terra."

* "Sóc tan dolent, que faig que la medicina emmalalteixi."

* "Tot el món és negociable."

* "Un home que veu el món als 50 igual que als 20, ha perdut 30 anys de la seva vida."

* "Volo com una papallona però pico com una abella."

a nosaltres ens agrada...

dimarts, 29 de maig del 2007

Santa Gemma Galgani i 3


Pels qui vulguin aprofundir en la nostra santa, aquí va més informació. Hem preferit posar-ho en italià, perquè és l'idioma de la nostra Santa, és l'idioma que les senyoretes del Casa Nostra fan servir en les seves expedicions a Roma, i en la seva residència romana. És una bona manera, tot s'ha de dir, d'utilitzar aquesta llengua germana nostra que tan estimem.

Gemma, che ora era in perfetta salute, aveva sempre desiderato di farsi suora, ma questo non sarebbe successo. Dio aveva ben altro in programma per lei. L'otto di giugno del 1899, dopo la Comunione, il Signore fece capire alla Sua serva che quella sera stessa Egli le avrebbe fatto una grandissima grazia.
Gemma andò a casa a pregare. Andò in estasi e provò un gran rimorso per i propri peccati. La Vergine, a cui Gemma era fortemente devota, le apparve e le parlò:
"Mio figlio ti ama oltre misura e desidera darti una grazia. Io sarò la tua mamma. Saprai tu essere una vera figlia?" Poi la Benedettissima Vergine Maria aprì il suo mantello e con esso coprì Gemma.
Ecco come Gemma racconta la maniera in cui ricevette le stimmate:
"In quell'istante comparve Gesù, che aveva tutte le ferite aperte; ma da quelle ferite non usciva più sangue, uscivano come fiamme di fuoco, che in un momento solo quelle fiamme vennero a toccare le mie mani e i miei piedi e il cuore. Mi sentii morire, sarei caduta in terra; ma la Mamma mi sorresse, ricoperta sempre col suo manto. Per parecchie ore mi convenne rimanere in quella posizione. Dopo, la mamma mia mi baciò sulla fronte, e tutto disparve, e mi trovai in ginocchio in terra; ma mi sentivo ancora un dolore forte alle mani, ai piedi e al cuore. Mi alzai per mettermi sul letto, e mi accorsi che da quelle parti, dove mi sentiva, usciva del sangue. Mi coprii alla meglio quelle parti, e poi, aiutata dall'Angelo mio, potei montare sul letto" (Autobiografia, p.262).

Devots de Santa Gemma (II)



Continua el nostre repàs a la vida i miracles de Santa Gemma, una santa que té un oratori en l'immens pati, quasi inacabable, del Casa Nostra:


Dopo la morte della sua amata madre, Gemma fu mandata dal padre a scuola a Lucca dalle Zitine.
Riflettendo ai suoi giorni lì, Gemma in seguito scrisse: "Cominciai ad andare a scuola dalle monache: ero in Paradiso" (Autobiografia, p.225).
Andava bene in francese, aritmetica e musica e nel 1893 vinse la Medaglia d'Oro per l'apprendimento della religione. Una delle sue insegnanti la descrisse bene quando scrisse che "Gemma era l'anima della scuola."
Gemma preparò la Prima Comunione con ardore. Usava implorare, "Datemi Gesù … e vedrete quanto sarò buona. Sarò molto cambiata. Non commetterò più nessun peccato. Datemelo. Lo desidero tanto, e non posso vivere senza di lui."
A Gemma fu permesso di ricevere la Prima Comunione a nove anni (il che era prima del consueto). Con il permesso di suo padre andò al convento locale per dieci giorni per prepararsi adeguatamente a questo evento solenne.
Il gran giorno di Gemma finalmente arrivò il 20 giugno 1887, la Festa del Sacro Cuore di Gesù. A parole sue la Santa descrisse il suo primo incontro intimo con Gesù nel Santissimo Sacramento:
"ciò che passò tra me e Gesù in quel momento, non so esprimerlo. Gesù si fece sentire forte forte all'anima mia" (Autobiografia, p.228). Il grande avvenimento successivo nella vita di Santa Gemma fu quando suo padre morì nel 1897. A causa della sua generosità, dei clienti e soci senza scrupoli e dei creditori, i suoi figli furono destituiti di tutto, senza nemmeno di che sostenersi per sopravvivere. Gemma aveva solo diciannove anni, ma già l'esperienza della croce cominciava a segnarla.

Devots de Santa Gemma



Com a gent que s'ha criat al Casa Nostra, Xisca de Gardi som devots de Santa Gemma Galgani, de la seva pàgina web, que serà motiu de consulta i reverència en aquest bloc, en treiem els següents detalls de la seva infantesa:


Gemma Galgani nacque il 12 marzo 1878 a Camigliano, in provincia di Lucca. Suo padre era un farmacista benestante che discendeva dal beato Giovanni Leonardi. Anche la madre di Gemma era di origini nobili. I Galgani erano una tradizionale famiglia cattolica con otto figli. Gemma, la quarta figlia e la prima femmina della famiglia, sviluppo' un'irresistibile attrazione verso la preghiera fin dalla prima infanzia. Questo fu il risultato della sua pia madre, che le insegnò le verità della fede cattolica. La signora Galgani in particolare infuse nell'anima della preziosa figlia l'amore per il Cristo crocefisso. Con zelo la giovane santa si dedicò alle pratiche devote. A soli cinque anni, Gemma leggeva l'Uffizio della Vergine Maria e l'Uffizio dei Morti dal breviario, con la stessa facilità e velocità di una persona adulta.
Quando la madre di Gemma doveva attendere alle faccende domestiche, la piccolissima Gemma le tirava la gonna e le diceva: "Mamma, parlami ancora un po' di Gesù."
Purtroppo la madre di Gemma morì presto. Il giorno in cui ricevette il sacramento della Cresima, mentre pregava ardentemente a Messa per la guarigione della mamma (poiché la Signora Galgani era gravemente ammalata), Gemma udì un'inconfondibile voce nel suo cuore che le chiedeva "Me la vuoi dare a me la mamma?" al che Gemma rispose: "Sì, ma se mi prendete anche a me." Ma la voce ripeté: "No, dammela volentieri la mamma tua. Tu per ora devi rimanere col babbo. Te la condurrò in cielo, sai? Me la dai volentieri?" (Autobiografia, p.224).

Pastas San Martirian

La globalització és més desastrosa que una pedregada. Per culpa de tot això, dels súpers i els hípers, i altres anomalies de la nostra societat, el món es va deixar perdre una de les contribucions banyolines a la felicitat infantil. Estem parlant, i descobriu-vos, del gran obrador de Pastas San Martirián. Fundada pel senyor Pagès que venia, precisament, del negoci de les pastisseries. Sense saber-ho, el senyor Pagès va fer una aportació meravellosa als sentits. Locartellà ens parla de les pudors banyolines, però jo li recordo l'olor dolça que feia la vorera que comunica el carrer Coromina amb la Plaça Perpiñá, una olor que et fonia, que t'aixeca un pam de terra, que t'embolicava i et feia somriure alhora. En aquell obrador que havia estat la seu de Chocolates Torras hi va créixer el negoci del senyor Pagès, un home que, malgrat els anys, encara fa cara de nen. En el negoci hi havia en Magí, ànima de Xisca de Gardi, i unes quantes màquines i enginys dedicats a un únic objectiu: alimentar els nostres berenars o esmorzars en forma de pastelitos. Era sensacional agafar un búlgar d'Horno San Martirian i desestutjar-lo, amb aquell envoltori lleugerament satinat que donava pas a un desbordament d'olors i gustos. Llavors t'afanyaves a devorar-lo, a menjar aquella barreja perversa de bescuit i xocolata. I quan te l'acabaves et venia una desolació criminal, una angoixa terrible. La vida en aquells temps petits només era l'interval que et separava d'un pastelito a l'altre. Aquella gent de l'obrador amb en Magí i el Senyor Pagès només tenien una missió històrica en la vida: educar-nos amb pastelitos, fer-nos créixer amb pastelitos, fer-nos viure amb pastelitos. La resta, re. A la fi, doncs, la globalització va anar esparracant aquesta relació entre nosaltres i Hornosan. Van tancar, en Magí se'n va anar cap a casa, la gent que hi havia a l'obrador també, es van acabar les olors d'aquells carrers i, el que és pitjor, l'interval entre pastelito i pastelito s'ha convertit en una condemna a pa i aigua. Llarguíssima, extenuant. Xisca de Gardi entrarà aviat a l'obrador, greixarà les màquines, forçarà els antics empleats a recuperar-se de la seva jubilació gens justificada, recuperarà les velles fórmules dels pastelitos i, novament, la màquina de la felicitat es posarà en marxa. I qui dies passa, pastelitos empeny.

El renegar es va perdent

El renegar s'està perdent. Bé, es perden dues coses: el català i, amb ell, una de les riqueses més fabuloses, i fascinants, del nostre idioma, o sigui deixar anar cagomsredeunes per tots costats. El català ric, pròsper i gruixut és aquell que es va farcint de renecs, de la mateixa manera que un bon rostit es farceix amb tota mena de minúcies que li donen bon gust i un color que enllamina els sentits. Això ho sap tothom, i Banyoles en va ple. El renegar també té un component balsàmic, quan et cau una llosa pel cim dels peus una rastrillera de renecs actua com a desengreixant. Ja se sap que si ets del Pentàgon el més segur és que et quedis tota la mala llet a dins i això, s'ha de dir ben clar, només provoca que problemes de maneta. Això t'ho dirà en Pep de forma ben clara, que és el nostre home del cap i les coses del cervell. El renegar va bé. Es com el fútbol. Quins dos grans invents, el fútbol i el renegar! Què seria del nostre món sense un diumenge a la tarda en que estem pendents del nostre equip, de l'àrbit, dels liniers, dels futbolistes de l'altre equip, dels seguidors de l'altre equip, del burro que s'asseu al teu costat i tot i ser del mateix equip veu les coses diferents a tu. Tot això ben amanit de renecs per tots costats es converteix en la millor de les solucions per les tonteries de cada dia. D'un renec, d'un reguitzell de renecs, d'un partit de futbol on t'has cagat en la mare que els va arribar asta parir, en surts net i polit com una patena, surts descansat com si haguessis dormit vint hores seguides, surts refet i alleugerit com si haguessis fotut un clau dels bons, en surts, en definitiva, amb un estat d'ànim més edificant. El renegar es va perdent, doncs, i això empobreix la nostra llengua, la deixa denerida i pansida com una gallina amb un mal gam. I el que és pitjor, amics, sense renecs les coses se'ns queden dins del cap, ens fan mal, i llavors et pot passar com aquests americans del Pentàgon que entren en una casa d'hamburgueses i foten l'escavetxinada del segle. Reneguem, doncs, amb gust i amb habilitat, amb variació, amb una tendència natural cap a l'inventiva i la provatura. Reneguem per protegir la llengua, per enriquir-la, reneguem perquè va bé, i fins i tot comença a ser el suficientment exòtic com per marcar la diferència i causar sensació.

Terra d'olors

Des de temps antics Banyoles s’ha caracteritzat per la seva tradició en les fortes olors. Pel carrer i placeta de Sant Pere els tints i les manufactures de llana deixaven anar una olor infecte, en aquella època l’abat del monestir era amo i senyor de la vila. Les flaires del tints eren ben molestes pels veïns, sense que això fons l’origen directe de pesta i malalties, segons sembla. Quan els primers industrials banyolins van començar la fabricació de pells en les adoberies, encara hi van posar més llenya a la tradició de les olors. El pobre veí que li tocava viure al costat d’una fàbrica de pells al carrer Canal, Abeurador o Girona, per exemple, quedava ben impregnat cada matí amb una gamma d’aromes, produïda per tot tipus de tractament de pells amb adobs, calç, tints vegetals i naturals. Tot plegat feia de Banyoles una ciutat galdosa i amb un gran ventall d’olors. Sort que en aquella època no érem una ciutat – dormitori, on tothom volia venir de fora per comprar-se el seu fastuós pis “olímpic” al costat del Parc de la Draga.

Quan els industrials han tingut la paella pel mànec, la tradició ha continuat. La darrera dècada hem quedat ben tips d’olors que venien des del polígon de la Farga, per no citar l’origen de les gelatines que la produeixen, o altres empreses. Si ara tenim normativa municipal, potser hi posarem remei. Si els Verds tenen més pes al consistori, potser controlaran millor el “mapa de pudors”, i potser algun avís seriós arribarà de forma definitiva. Tampoc es pot estar pendent de la tancar i obrir la finestra pels capricis del vent carregat d’aromes industrials. Però si aquests dies obriu la finestra a Banyoles, i ja comença a fer una mica de xafogor, les fortes olors encara arriben i són ben vives. I si els industrials tenen la paella pel mànec ... esperem que la tradició no continuï ... Doncs no, Xisca de Gardi i hauria de posar remei, i res millor que posar un enorme tap de suro a les xemeneis, depuradores i conductes perquè les olors es quedessin a casa d'aquells que les fabriquen ! I prous diners ja tenen, que encara a molestar els altres !

dilluns, 28 de maig del 2007

Els maleducats de Xisca de Gardi

Hi ha algú al que li preocupa la mala educació de Xisca de Gardi. Hi estem d'acord. Quasi tots nosaltres vam anar a col.legis de pago i aquest és el primer símptome de mala educació. Quan algú et diu de fer una cosa, el més fàcil és que facis el contrari. Al Casa Nostra ens van administrar moltes hores de conveniència, de pregàries, de disciplina, de civisme i tot això, i vam sortir com vam sortir. Alguns encara van acabar al Collell i ja em diràs. En Pep i en Llamaraques van anar al Collell i no crec pas que els hi fes gaire profit. Al Casa Nostra no vam parar de renegar, per posar un exemple, fins al punt que el Mossèn en va cridar a l'ordre i em volia fer anar a comprar un porgant a la farmàcia. Quins collons! La majoria dels dies ens els passàvem renegant, jeguent, tocant-nos la pera, dient tonteries, no fent ni brot. Aquesta va ser la gran educació que ens vam atorgar. Amb el temps les coses han anat com han anat. Es pot dir que amb el pas dels anys, l'educació es va esllanguint, com el vigor, com les ganes de fer coses, i es converteix en un fil molt prim que de tant prim és invisible. Amb el temps aprens a engegar gent, a insultar, a escopir, a trepitjar, a seguir renegant amb més destresa, a jeure amb més elegància i a tocar-te el bolet amb una dignitat excepcional. Per tant, és natural que la gent trobi en aquest ditxós bloc d'estar per casa raons més que suficients per dir-nos el nom del porc. La gent és com és. Però què hi farem! La mala educació també té un valor, vol temps, demana esforç, necessita un aprenentatge. I a l'alçada de la jugada que estem no podem fer res més que continuar en el carril dels maleducats. Agradi o no agradi. Nosaltres som els hereus d'en Martirià Cervera, d'en Gonçalu, d'en Met del carrer Nou, d'en Pepet Escuraxemeneies, és a dir de la Banyoles pirata, popular, renegaire, obliqua, maldestre, hereuescampa, tocadadelbolet, aixecacamises, espantaveies, borni, sagrantana, descamisada i tocacampanes. Què vols fer-hi, soms així!

dissabte, 26 de maig del 2007

Un carrer per l'Alemany

En Joan Alemany va morir fa uns quants anys en un accident de muntanya. La nostra terra s'enduia algú al qui sempre hem admirat amb devoció. L'Alemany ens va deixar dos llibres fonamentals: la història dels pagesos de Banyoles i les memòries d'un soldat de la república. L'Alemany era el cronista de la Banyoles popular, resistent, mai vençuda. D'ell arrabassem aquests mots que considerem bàsics per entendre la Banyoles que s'alçà per aturar el monstre feixista: "Feia molts anys que tenien set i fam de justícia. Moltes promeses incomplertes. Molts anys de menjar fardassa i xarapa. Molts anys de portar pedaços a la roba. Molts anys de tenir una casa com un cau de guilla. Molts anys d'ésser mirats per sobre l'espatlla. Molts anys de tenir-los només per a pencar a canvi de ben poca cosa". L'Alemany tenia un hort i escrivia de les coses que venia i sentia, de les que tenia a la vora, de les que havia sentit explicar, de les coses que algú havia de recollir perquè les ventades de l'oblit no se les enduguessin rec avall. L'Alemany no és pas de Xisca de Gardi, és tot Xisca de Gardi el que és deixeble i devota de l'Alemany. A ell li devem moltes coses i ara pensem començar a pagar. D'entrada, demanarem un carrer per l'Alemany, un carrer on hi hagin horts i on s'hi senti, a tot hora, olors de xisca, de fems, de tomateres a punt d'esclatar, de terra batejada per recs, d'espardenyes d'espart, en definitiva de la mai anyocada Banyoles popular.

divendres, 25 de maig del 2007

Els pares d'en Coro

L'Àgora de la nostra civilització és als supermercats. I al Consum, a la rotinda entre els carrers dels detergents, les gasoses d'oferta, els xampús i les llaunes de tota mena de conserva, Xisca de Gardi hi ha trobat els pares d'en Coro. En Coro és el nostre Messi particular, és el futbol xiscagardià per excel·lència. La conversa ha estat amable, amb el temps just per entendre que la sensació que va deixar el criteri arrugat de l'entrenador de l'Espanyol en la final de la Copa de la UEFA. Van ser a Glasgow per veure jugar el seu fill. I tothom va veure que l'Espanyol va perdre aquella final perquè no va jugar en Coro. Ningú entén perquè aquest en Valverde no va fer sortir en Coro immediatament després que li expulsessin aquell tal Moisés. Els del sevilla no haurien entès res, s'haurien acollonit de veure que l'Espanyol, en comptes d'assegurar la defensa, fugia endavant amb un davanter. D'un entrenador que es digui Valverde només se'n pot esperar que posi bé unes mitges soles a les sabates dels diumenges. Perquè de Valverde, només n'hi han hagut dos en aquesta vida: en Valve, que feia de porter amb el Camós quan anàvem a l'Institut, i en Valverde del Camino, el que feia botes en un poble perdut a tocar de l'Àfrica. En Valverde havia d'haver fet jugar en Coro i no se'n parli més. Xisca de Gardi avisa: al final tot se sap i no volem veure mai més en Coro a la banqueta quan hagi quedat clar que ha de ser a dins del camp.

dijous, 24 de maig del 2007

Debats

Xisca de Gardi escriu aquest post des del Teatre Municipal de Banyoles. Exactament des de l'atalaia -atalaia és una paraula que no he sabut mai si s'escriu amb ela geminada- d'en Valentín i del Gitano, que és el nostre José Montilla. Estan a punt de començar l'últim debat dels candidats a l'alcaldia de Banyoles emès en directe per Ràdio Banyoles. Està tot a punt però encara no hi ha ningú. Quan comencin aniré cap al Passeig perquè els debats de part de bo es fan al Passeig, al davant d'un gintònic de qualitat màxima, amb ginebra Hendriks, gel, un tros de pela de llimona i una tònica ben freda acabada de sortir de la nevera d'en David. Els debats de candidats són d'un avorriment insultant. Per definir-los només em venen al cap bestieses. Però a Xisca de Gardi som gent educada. No arribarem mai enlloc però només perdem les formes en casos de necessitat extrema.
El primer d'arribar ha estat el Manel Fontan, l'home que ha volgut traslladar la política al terreny de l'art grotesc. El segon és el Miquel Noguer, que ha vingut amb un vestit de color marró clar i un plec de papers a la mà dreta. En Noguer sempre sembla que tingui pressa. Però tampoc no m'hi he fixat gaire perquè m'estava entretenint amb els malucs de la xicota de l'Esteve Codony. És una sort que aquesta noia hagi vingut a parar a Banyoles. En Met Forcaire, que a tres quarts de vuit ja estava buscant lloc a la platea, també se l'ha mirat. Dels de la Plataforma el primer que ha comparegut ha estat en Martos. S'ha assegut un parell de files per darrera dels de Convergència. Els de Convergència s'han posat a la tercera fila, centrats a les files del mig, una mica tirats cap a la dreta mirant des de l'escenari cap a la porta d'entrada. No hi ha notícies ni d'en Barraca, ni de la candidata dels comunistes, ni d'en Julià, que defensa el títol que va guanyar Esquerra ara fa quatre anys. En Ramon Estéban del Punt volta d'un costat a l'altre, com si estigués una mica nerviós. Si no el coneixés diria que ho està però en Ramon és un home tranquil, un garrotxí de cap a peus que no s'espanta ni s'patabala per qualsevol cosa. Porta moltes hores de vol, en Ramon. I és de l'Atlético de Madrid. Per això té tanta paciència.
En Barraca, la candidata comunista i en Julià han aparegut directament a l'escenari. Està tot preparat. Semblava que no hi havia d'haver gaire gent, amb prou feina una cinquantena d'espectadors, com en aquells espectacles que muntava l'Horacio Ladrón de Guevara que és, segurament, el pitjor director-actor de Teatre que ha trepitjat mai els taulons de l'escenari del Municipal. Però s'ha emplenat. Amb prou feina hi ha quatre o cinc butaques buides. LA gent sempre va a última hora. En Celrà també hi és. Ha arribat amb aquest seu deix de tot-està-malament. I ho deixarem aquí perquè aquesta calor que ens ha vingut a veure per passar tot l'estiu a casa, em demana que marxi immediatament al Passeig i m'inflami el fetge amb un calze brillant d'aigua tònica, gel, ginebra Hendriks i pela de llimona. Si no fos per això, la política no tindria cap sentit.

dimarts, 22 de maig del 2007

Trucada intempestiva d'un escaquista

Devien ser cap a quarts de dotze de la nit i va sonar el meu mòbil. Vaig témer el pitjor: que els sarrains havien creuat el Revardit. Vaig córrer cap al mòbil amb una urgència quasi de micció. A la pantalla va aparèixer un número que no coneixia cosa que va corrobar la versió que Briolf estava envoltat pels infidels o que la cosa extraterrestre havia aterrat a Vilademuls. Vaig contestar. Darrera l'altre costat de l'aparell hi havia l'amic Triola. Tots recordarem que en Triola ha merescut l'admiració de Xisca de Gardi. No ho sap, però és un dels nostres. En Triola és aquell nen despert, murri i esquilet que sortia a la Rapsòdia d'en Farri. En Triola és un escaquista professional que té un devessall de números dins el cap. Es un matemàtic, un artista del laberint numèric del qual nosaltres n'estem a setanta mil anys llum, com a mínim. En Triola preguntava per un post que Xisca de Gardi li va dedicar amb honors d'infant de marina. I en Triola em pregunta: "no t'estic pas trucant a una hora intempestiva?". Vaig oblidar-me de l'alarma de la trucada i de les pors d'invasions sarraines i d'extraterrestre i d'altres amenaces, vaig dir-li que no. Perquè a un membre de Xisca de Gardi se l'ha de mirar de contestar a l'hora que sigui. A més, tinguem en compte una cosa: sense en Triola, sense la seva casa, la seva intendència, sense la Suli i tot plegat, l'Albert Serra no hauria pogut fer el cine comercial que perpetra. En Triola és de Xisca per tots costats. I és per això que el responem al telèfon, el guiem pels llocs més inversemblants de la xarxa, hi debatim el que faci falta. Ara, Josep, tingués clar que hi ha una cosa amb la qual no ens hi prestarem ni que ens les demanis de genolls: no jugarem als escacs perquè ho veiem d'una complicació que enfarfega, d'un carregament que ens faria venir caparassa, d'un embolic que ni les sentències judicials que remena en Mastegatxes. Triola, en tot cas, serà el Cap de l'Oficina Matemàtico-estadística de Xisca de Gardi, una oficina que remenarà números, farà obertures, marejarà equacions i farà anar com un beneit les jugades d'escac i mat. Nosaltres, a lo nostre. Però què és lo nostre? Encara no ho sabem. Vos que t'ho digui, tanco aquest post que ja em ve cap rodo.

Es aquí la poma?

Una dels saludes habituals entre els membres de Xisca de Gardi és una pregunta per l'istil: "és aquí la poma sex?" Es una manera com un altre de relacionar-nos entre gent primària i estúpida, gent que gràcies al bon funcionament dels serveis socials no estem en un reformatori de miracle. Un altre hàbit de Xisca de Gardi és trucar-nos en qualsevol hora i en qualsevol moment. Estàs cagant i reps una trucada de Xisca de Gardi. Es una mania que ratlla la intromissió i la invasió en les parcel.les més privades de la vida ídem. El tercer hàbit que ratlla el mal gust xiscagardià és fer servir les noves tecnologies com si nosaltres fossim japonesos. Però nosaltres no som japonesos i no sabem fer anar un DVD i no sabem fer anar res, amb prou feines sabem cordar-nos la bragueta. Serveixi, doncs, aquesta inútil presentació per relatar un fet verídic. Ahir jo conduia per carreteres comarcals amb uns mans lliures. A qui se li acut anar amb uns mans lliures com el meu, que és un estri que sembla una marieta i que fa una vibració que no saps si parles amb un humà o amb una màquina de planxar. El cas és que truco en Mastegatatxes per tornar-li una trucada que ell m'havia deixat a la bústia de veu. Què collons deixa trucades en Mastegatatxes en una bústia com la meva que amb prou feines sé com va? El cas és que li retorno la trucada amb el collons de mans lliures, el cas és que el soques d'en Mastegatatxes estava sopant amb uns coneguts, el cas és que per comptes de despenjar com Déu mana i dir el "digui" clàssic, despenja per error i per error activa l'altaveu del mòbil. Per què els mòbils tindran altaveus, jo ja no entenc pas res. El cas és que jo sento una conversa llunyana, i penso que en Mastegatatxes no em sent, i començo a cridar amb el meu mans lliures "Es la poma sex?". Es veu que l'altaveu va alçar la meva veu. Es veu que tot el restaurant va sentir allò de "es la poma sex?" Es veu que en Mastegatatxes no sabia pas on cardar-se. Es veu que la gent se'l mirava com si regentés una casa de perdició on les dones fumen i et parlen de tu. Es veu que vam estar a punt de cardar un ridícul espantós, insofrible, irreparable. Es veu que al restaurant encara riuen. El cas és que en Mastegatatxes se'n va sortir com va poder, i va dir que tenia amics a Xisca de Gardi i que la majoria dels seus amics eren ordinaris, sabatotes i estripallençols. Quasi tothom va empassar-se la versió atropellada que en Mastegatatxes va deixar anar durant la resta del sopar. Però algú no s'ho va pas creure. Sempre hi ha gent desconfiada. El cas és que quan en Mastegatatxes sortia de l'aparcament del restaurant algú el va aturar: i li va preguntar, a mitja veu: "és aquí la poma sex?".

Ca la Valentina

En una confluència deliciosa entre el Carrer Nou i el carrer dels Morts hi havia un ultramarinos al que només li escau l'adjectiu de sensacional. La botiga feia racó i tenia, si no recordo malament, dues entrades. Si t'hi endinsaves et trobaves amb el somriure servicial d'un home a recordar: en Valentí Flotats. Ca la Valentina havia agafat el nom de la mare, si no recordo malament. En Valentí Flotats vestia sempre un impecable guardapols i era d'aquells homes que tenia la botiga neta com una patena, cap paper mal posat, cap caixa per enlloc, cap taca, cap engruna. Tenia els carmelus guardats en unes envasos rodons de vidre, allà els carmelus brillaven com si fossin joies de les bones. En Valentí era un home tranquil, no el recordo mai aixecant la veu, ni renyant-nos ni res d'aquestes coses que fan els botiguers quan veuen mainada remanant per dins de casa seva. En Valentí, amb el temps, va tenir una època dolenta. El van acusar d'haver disparat un perdigó a un vailet que havia entrat a casa seva. Cosa que maig em va lligar amb la manera de ser i de fer del gran Valentí. A casa, tot s'ha de dir, li vam fer costat. El pare i la mare no van dubtar mai d'en Valentí. Els veïns del carrer del Teatre i de tota aquella part de la vila li van fer costat. Van recollir-se signatures i no es va entendre que aquell home bo passés a la presó una temporada. En Valentí va sortir i va gaudir del recolzament dels seus. Però el mal ja estava fet. No tardaria en deixar-nos. Tot i així, Xisca de Gardi desentranyina el silenci que ha caigut sobre Ca la Valentina, i sobre en Valentí, nosaltres el recordem, i nosaltres el posem, de nou, en el pedestal del que no hauria d'haver sortit mai: el de l'honorabilitat i el bonjanisme. En Valentí és un dels nostres.

La romeria del Collell

Ja no hi som pas a temps. Aquest diumenge té lloc una nova edició de la Romeria al Collell. Pels comarcans, el Collell és un punt de trobada, un referència, un senyal sobre la nostra terra. El Collell és tradició i mite, és icona i és símbol. Com ho és la Mare de Déu del Mont i com ho és Rocacorba. El Collell és un santuari protegit per boscos i muntanyes. Els de Sant Miquel ha estat sempre devots de la Verge del Collell, són gent de tradició i són gent amarats d'una religiositat que neix amb la nit dels temps i els clava sobre la terra, com ha de ser. Per la gent de la Vall de Campamjor i de totes les encontrades, el Collell era una pelegrinació obligada, per donar gràcies per la collita, per la malaltia superada, per demanar favors i per demanar el que fos. Ara aquesta pelegrinació encara continua, s'ha servat, es manté. I es fa aquest diumenge amb una missa cantada i coses per l'istil que ens demostren que lluny del cosmopolitisme fat, encara tenim aquell arrelament primigeni amb coses que no sabem d'on vénen però de ben segur sabem cap on van. El problema és que la romeria ja no es fa a peu, per tant ha perdut un dels sentits originals que és trepitjar els camins, desbrossar-los, guanyar-los, i avançar en comitiva cap a l'oratori. Hem de convenir que la tradició s'ha de recuperar. No pot ser que la romeria es faci en un auto amb túning i enganxines barates, no pot ser que la comunió amb la terra es faci envoltada de gasoil o benzina, no pot ser que l'únic vincle amb el Collell sigui aparcaments i senyals de trànsit. Per aquest cop ja no hi som a temps. Però sapigueu que Xisca de Gardi encapçalarà, el proper any, la romeria al Collell. Ho farem a peu, tal i com Déu Mana. Ho farem a poc a poc, degustant paisatge i verds esplèndids, amarant-nos de les flaires faldilleres de la primavera, guaitant, bevent, embevent-nos, xiscant, romaguerejant, encantant-nos, aturant-nos, estassant-nos a tot volt del camí. Portarem bones cansalades, pa del que s'ha de traginar i vi del nostre. Puros i llibretes per anotar qualsevol bestiesa. Arribarem al Collell i, tot seguit, cantarem la missa i, de ben segur, tindrem la sensació d'estar repetint un ritual molt reculat, antiquíssim, estrany però alhora preciós, una devoció que ens enganxarà a l'arbre dels besavis, a l'arrel forta que sempre ens retorna allà mateix: a la terra dels de casa.

Un gran amic


Diuen que el subcomandante Marcos és una idea y que el nom está fet amb les inicials de les ciutats que va recórrer abans d'emprendre la segona revolució Zapatista a Mèxic. També diuen que vaa tapat perqupe no s'identifiqui la idea amb una cara. D'aquesta manera si un dia mor o cau abatut per l'exèrcit governamental un altre podrà agafar el relleu.


Margaritas
Altamirano
Rancho Nuevo
Comitán
Ocosingo
San Cristóbal de las Casas

Visca la revolució collons!!!!!

Una ranxera


Traigo penas en el alma
Entre copa y copa se acabó mi vidaaaaaaaaaaaaaaaaa
llorando borracha tu perdido amooooooooooooooooor
Que negros recuerdos me trae tu mentira
como cuesta lágrimas una traisioooooooooooooooooón.
Traigo penas en el aaaaaalmaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
que no las mata el licoooooooooooooooooooooooooooor
En cambio ellas si me matan
entre más borracha estoooooooooooooooooooooooyyy
Quiera Diós que a ti te paaaaaagueeeeeeeeeeeeeeenn
con una traisión iguaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaal
para cuando te emborraches
tu sepas lo que es lloraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaarrr
Traigo penas en el alma
traigo penas en el alma
traigo peenas en el alma
que no las mata el licor
Nomás por querer te dejé yo mi caaaaasssaaaaaaaaaa
dejé padre y madre por seguirte a tiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii
Nomás por tu culpa me hundí en la desgrasia
ni el sielo ni nadie se apiadó de miiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii
Traigo penas en el aaaaaalmaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
que no las mata el licoooooooooooooooooooooooooooor
En cambio ellas si me matan
entre más borracha estoooooooooooooooooooooooyyy
Quiera Diós que a ti te paaaaaagueeeeeeeeeeeeeeenn
con una traisión iguaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaal
para cuando te emborraches
tu sepas lo que es lloraaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaarrr
(LILA DOWNS)

Els camins que porten a tercera

Nosaltres ens vam treure de sobre el Vilafranca (2-1) però els de Cassà van perdre a Manlleu i hem hagut de desencarregar la mariscada que els hi havíem promès si guanyaven. L'entrenador del Cassà, que és un bon amic de Xisca de Gardi, no en té cap culpa, però en aquell poble si no és un tap de suro no hi aneu a buscar gaire res. En canvi a l'estadi del Club Deportiu s'hi pot anar a buscar el que es vulgui. Diumenge passat era ple. Jornada de portes obertes al municipal. Nou-centes persones, pel cap baix. Xisca de Gardi també hi era, com no podia ser de cap altra manera perquè a nosaltres si hi ha alguna cosa que ens agrada és poder anar als puestus sense haver de pagar. Però ja se sabia que ens ho hauríem de fer nosaltres sols. En aquest món no busquis ajuda enlloc, no busquis humanitat més enllà dels escrits d'en Francesc Pujols. Ara passarà que l'última jornada de la lliga de primera catalana hi haurà un espetec d'òsties com les que hi havia al Blau entre els de Bàscara i els forasters. En Jordi Ferrer, el nostre analista de capçalera, diu que el temperi serà de Maria Santíssima. Nosaltres sabem que juguem al camp de la Muntanyesa i hem de guanyar però en Jordi Ferrer hi veu més enllà: "L'equip no va fallar, s'hi va deixar la pell i el Vilafranca va perdre al costat de l'estany. La cinquena victòria seguida confirma el Club Deportiu com a clar candidat a l'ascens. El conjunt de Benet Masferrer pujarà directament a tercera diumenge vinent si passa una d'aquestes dues coses: si el Vilafranca supera l'Igualada o bé el Manlleu sucumbeix a casa contra el Rubí. És imprescindible, és clar, que els deixebles de Benet Masferrer -que és el nostre entrenador- guanyin diumenge vinent, dia 27 de maig, al camp del Muntanyesa. Amb això hi comptem o, com a mínim, hi tenim molta confiança. El partit entre el Muntanyesa i el nostre Club Deportiu serà al municipal de Nou Barris, a Barcelona, diumenge vinent a les sis de la tarda. Hi ha una altra manera de pujar a tercera, però caldria esperar al mes de juny. Si el Banyoles acaba quart o cinquè, també podria celebrar el retorn al grup cinquè. Perquè això caldria que no baixés cap equip català més de segona B -el Barça B arrossega el Barça C a primera catalana, cosa que no afecta per res al Banyoles-. Si el Banyoles és quart i puja un català a segona B, també serà equip de tercera. Si el Banyoles és cinquè i pugen dos catalans a segona B, també serà equip de tercera. Això sempre que no baixi ni el Sant Andreu ni el Miapuesta. Si un d'aquests dos equips baixa, després caldria que hi hagués, com a mínim, dos ascensos de tercera a segona B. No és fàcil d'entendre, però amb una mica de concentració i serenor, tot és possible. El que queda clar és que tots som del Club Deportiu. Ara o mai. ""Banyoooles, Banyoooles", "Banyoooles, endaaaaaavant...». Ja està tot dit. I si ho diu en Jordi Ferrer va a missa i fora romanços.

dilluns, 21 de maig del 2007

Una llegenda


Tirapu és el nom d'una petita població de Navarra on va nèixer Doroteo San Martín, que el 1949 va emigrar a l'Uruguai i va fundar una empresa de transport internacional terrestre de líquid a granel que ens faria molt de servei per traginar gintònics. Però el Tirapu que ens interessa es diu Fernando Tirapu Arteta i va ser una llegenda de l'Osasuna, de l'Elx i de l'Athletic Club, que és un dels equips de referència de Xisca de Gardi. En Tirapu va sortir de l'Osasuna perquè va nèixer a Pamplona. No hi va durar gaire. Se'n va anar a l'Elx i allà s'hi va entendre amb un altre mite del futbol dels països catalans que es deia Claramunt. En Tirapu era un d'aquells futbolistes elèctrics no sempre ben entesos. Jugava al mig del camp i tot sovint gambava com un boig en curses llargues i impetuoses que la majoria de vegades no portaven enlloc. Però a la gent li agradava. Era, perquè ens entenguem, com en Sile del Banyoles que a vegades es belluga més que es mou però s'entrega. Al públic entès del Banyoles, perquè el públic del Club Deportiu és dels més entesos, li encanten les maneres de combatent d'en Sile i als aficionats que van ser de l'equip d'en Tirapu també els hi agradaven. Alguns deien que s'assemblava a en Crispín del Capitán Trueno però pel que el recorden a Elx, és per un parell de marcatges que li va fer a Johan Cruyff jugant contra el Barça. Hi va haver un clam perquè en Kubala el portés a la selecció espanyola. Però no el van convocar mai. Ni falta que feia. La selecció espanyola és una mentida i fa més nosa que servei. També deien que no marcava gols ni a la mitja part i al cap de tres temporades a Elx se'n van començar a cansar. Va arribar a orelles del president de l'Athetic que l'Elx se'l volia vendre i el van comprar perquè no fos dit que un de la casa es quedava sense feina. A Bilbao s'hi va estar tres anys, del 1977 al 1980. Hi va fer de lateral i de mig però no gaire. Va guanyar una lliga jugant només un partit i va plegar després d'haver-ne jugat 268 a primera divisió. Si hagués volgut podia haver vingut un parell de temporades a Banyoles. Li hauríem pagat el dinar i el sopar de cada dia a Can Banal i hauria dormit a la millor suite del Mirallac. Però ell es va estimar més plegar i tornar a casa. Cadascú és com és.

diumenge, 20 de maig del 2007

L'estrany cas de l'home i el mico

Banyoles sempre ha atret la raresa i l'extravangància. Això ens fa grans. Entre nosaltres habita en Lluís Roura i en Lluís Costabella, en Met Garcia i en Jep Navarro, l'Albert Serra i en Lluís Güell (al cel sia) i així fins que em cansés i fins que la memòria em quedés com cafè molt. El cas és que Banyoles és un remolí que xucla mig món per quedar-se el bo i millor de cada casa. Quan jo era petit recordo un tipus. Sí, el vaig veure passejar pel Passeig de la Indústria acompanyat per un mico petit. Els dos tenien un lligam comú: una petita cadeneta que connectava el mico amb el seu amo, i viceversa. El meu pare va relatar-me algun detall d'aquella estranya relació. L'home en qüestió s'havia salvat d'un terrible accident d'avió. D'un d'aquests daltabaixos del que només va salvar-se ell. Si li hagués passat amb Iberia segur que se n'haguessin rigut vilment. Ibèria és una companyia estúpida que et poden insultar només de demanar quina hora és. El cas és que el misteriós personatge va tenir llet. Per comptes d'accidentar-se amb Ibèria va fer-ho amb una companyia seriosa. Devia ser la British, o Swiss Air, o gent per l'istil. L'empresa veient que el personatge se n'havia pogut sortir li va decidir fer el millor homenatge: pagar-li una morterada. Què va fer el benaurat? Doncs el que hauria fet qualsevol personal de bé: comprar-se un mico, una cadena per lligar-se al mico i el primer bitllet possible cap a Banyoles. L'home era poca cosa, l'home era més aviat un fideu, l'home era una cadena lligada a un mico sofisticat i una barbeta extremadament retallada. Jo no sé pas on vivia. Potser vivia a la Flora. Si jo hagués tingut calés encara hi viuria: tindria tota la Flora per a mi, i caga't pastoreta i bonanit i tapa't. L'home devia viure dies fabulosos a Banyoles. Aquest individu duia Banyoles al cor i a la sang, i a la pell i a la punta de la barbeta. Si tens calés, si has sobreviscut d'una patacada aèria, si ets l'únic d'un Boeing 714 el que has de fer és ser de Banyoles per força. Aquest individu, molt de temps després, va agafar un mal lleig. Però abans de dinyar-la va deixar escrit una cosa definitiva: volia ser incinerat i repartit sobre l'Estany de Banyoles. Un mestre, un xiscagardià excel.lent. No sé com es deia, no sé pas què feia, no sé res d'aquest bon home, només que va ser repartit sobre l'Estany. Sobrevisquent a una rebentada d'avions, l'únic entre centenars. Ara bé, i aquí va la pregunta bona: on és el mico? N'estic segur que és entre nosaltres. Sobrevisquent al supervivent. Sense cadena, sense horaris, sense res més que una fortuna immensa per negociar. Va i ve, potser ens acompanya a la Torre de Pujarnol, potser fa excursions, potser és un puta, potser beu gintònics, potser sap tots els noms de les ties de Banyoles, potser dorm a Xisca, potser és el millor. En tot cas, que s'identifiqui, i que ens expliqui tota la història que ignorem. I que pagui, que convidi, que tots sabem la veritat: que ell és el mono que va estacar-se a un home que s'havia salvat.

Veí emporlanat de banyoles


Accio reivindicativa. Prou fills de puta especuladors

En Polo

En Polo era polonès, es deia German i era jueu però no ho sabia gaire ningú perquè en aquell temps els jueus anaven molt buscats. A casa ho vam saber perquè quan la meva tia Rosa va anar a estudiar filologia francesa a Barcelona, va viure a casa d'una senyora estrangera que feia de pollataire i tenia una carnisseria d'aviram. La senyora Raff, la pollataire, va conèixer en Polo un dia que va venir a Banyoles. Encara que també podria ser que s'haguessin conegut a Barcelona una vegada que en Polo hi va anar ara però no m'ho feu dir perquè no recordo si m'ho van explicar d'una manera o de l'altra. Pel que fa el cas tanseval perquè es van conèixer al mateix temps. La qüestió és que en Polo va intimar amb la senyora Raff i quan li va haver dit que es deia German, li va confessar que era jueu. Llavors la senyora Raff li va dir a la meva tia, la meva tia li va explicar a la meva mare, la meva mare a la meva àvia i la meva àvia al meu avi, que també era pollataire i vivia, amb la meva àvia, la meva mare i la meva tia, dues cases més enllà d'en German tirant avall del carrer de la Canal.
Quan en Hitler va començar a fer bestieses, en German va haver de fugir de Polònia amb tota la seva família i no van parar de córrer fins que van arribar a l'Argentina. Al cap d'un temps va caure per Banyoles amb el pare Félez, que l'havia conegut en un viatge a Amèrica del sud. En Polo era un home prim, eixut, amb el nas gros i la veu guardada als carnots. El pare Félez li va oferir de muntar un negoci de fotografia i va obrir un estudi a la part del davant de Can Bohigues, entre Ca la Tresineta i Ca l'Enriquet, que és allà on ara hi ha la botiga de roba del jovent, al carrer de la Canal, al costat de Ca la Nita. En Bohigues es va quedar la part del darrera per fer-hi de sabater, en Polo va obrir el negoci a la part del davant amb un cartell que deia Fotografía German i es va instal·lar de rellogat en un pis que donava a la part del darrera. A fer-s'hi fotografies hi havia entrat mig Banyoles però a casa seva no hi havia estat mai ningú, ni els de Can Bohigues, que n'estaven ben emprenyats. No havien passat mai de la cambra de les fotografies. S'hi pujava per unes escales dretes com un campanar i un cop arribats a una mena de replà minúscul, s'hi veia un escaló de perdra a l'esquerra per enfilar-se a l'alçada de la porta del pis que donava a la part del darrera. Mai cap ull no l'havia vist ni tan sols mal tancada. Era un polonès molt reservat en German, tan reservat que no deia ni piu. No es feia amb gaire ningú i no li fessis dir res si callava. Amb prou feina es feia amb els veïns. Com a molt hi conversava prenent la fresca a l'estiu assegut en una cadira als Turers, a davant de Can Comas. Bondia, hola, adéu i gràcies. En German parlava un català magnífic, amb un accent una mica tirat cap a ponent però pensava en polonès. Quan la cosa començava a desviar-se cap a la intimitat deia bona nit i es refugiava en el misteri de la porta del costat de la cambra de les fotografies. A la cambra de les fotografies tampoc no deia gaire res. Com a molt et feia girar una mica el cap. Era una habitació petita, amb una finestra discreta que donava al pati de llums de Can Bohigues, tapada amb una cortina de color fosc. En un racó, hi tenia el laboratori marcat amb quatre llençols negres que queien des del sostre. Tancava la llum, s'abrigava amb la faldilleta de tela, també negra, al darrera d'una Hasselbach d'aquell temps i encenia l'aire amb un flaix de magnesi. Si la fotografia sortia bé la lluia a l'aparador. A mi m'hi va tenir una colla de dies i a la meva mare no n'hi va cobrar mai cap. Si la volies en color la retocava amb pinzell i una pintura expressa col·locant el negatiu al capdavall d'un artilugi com en forma de con posat a contrallum mirant cap a la porta de la botiga. El primer fotoshop de la història, senyores i senyors, es va inventar a Banyoles.
Dels de casa seva tampoc no se'n sabia gaire res. Com a molt, que vivien a Sudamèrica, que no en tenia notícies des de feia molts anys. Deien que s'hi havia barallat i que per això va acceptar la proposta del pare Félez quan el va conèixer a l'Argentina. Quan s'havia d'ajuntar amb algú anava a Can Félez. El convidaven per Nadal. Amb el temps aquella família se'n va desentendre i se'n va fer càrrec en Pepe Baeza, un metge cirurgià que s'havia casat amb una filla Félez i vivia al carrer Pere Alsius. En Baeza era un home de cap a peus i no va deixar mai que en German patís pena. L'acollia a casa i aquell home disfrutava. Prenia el sol i cuidava la mainada perquè si alguna cosa li agradava a en German era la mainada, encara que a la mainada no li agradava gaire la manera com els estirava les galtes quan els volia fer una manyaga. Un dia en German es va posar malalt i no es va veure amb cor de continuar vivint a Can Bohigues, ni de prendre la fresca, ni de passejar tot sol pels turers. En Baeza el va agafar i el va portar a la clínica. Allà no li va faltar mai de res. Les monges el van cuidar fins que un matí el van trobar mort al llit, inert, serè, glaçat com el temps a les fotografies que posava a l'aparador.

Un gardi


Algú em pot dir on collons és l'accent que veuen els lletraferits de Barcelona sobre aquest peix?

El Banyoles s'ho mereix

El nostre emblemàtic Banyoles se juga l'ascens aquesta tarda, contra un equip que aquí no mereix ni esment. Perquè ínternacionalment els únics equips que fan fútbol són, per aquest ordre, el Banyoles, el Sant Miquel de Campmajor, el Camós i el Sant Pere. De sobres és conegut que espietes del Milan, el Barça, el Liverpool i altres clubs fastuosos vénen pel Pla de l'Estany a veure què poden caçar. Però la majoria dels jugadors prefereixen quedar-se a la comarca, ja se sap, aquí ho tenen bé, van a dinar a casa dels pares, aquí no hi ha tanta fressa com Manchester, aquí pots concentrar-te a la Torre de Pujarnol al voltant d'un arròs negre, aquí sempre pots anar al Passeig, aquí hi ha les germanes Amela i no cap top model de plastilina, aquí hi ha l'Estany, aquí hi ha Briolf, aquí hi ha les Tortades i Aphonica, aquí hi Xisca de Gardi. Es per això que els millors futbolistes es queden aquí. Bé, alguns han marxat per canviar d'aires, com en Coro, però en Coro només és l'excepció que confirma la regla: el millor futbol mundial es fa per aquí i pels d'aquí. L'altra cosa que passen per les teles és d'una competitivitat estúpida que fa venir badaiera i que acabes dormit com un soc en el sofà. El Banyoles es mereix pujar, però no gaire, perquè després tindríem periodistes fent preguntes idiotes, tindriem entrenadors argentins que parlen com lloros, tindriem entrenadors iugoeslaus antipàtics, tindríem estrangers que van amb gorres de propaganda, tindríem manàgers, contractes que ningú entèn, i falsificacions en forma de futbol. Re. Que el Banyoles pugi, però no gaire. Perquè és aquí on el volem veure, entre l'èlit de veritat i no pas entre el glamour de la mentida i l'esperadrap. Gràcies a en Lepo per haver-nos portat tan lluny, és el nostre president i la Junta la nostra Clarividència. Al costat d'aquests directius xiscagardians la resta dels que operen en el món del futbol són calderilla davaluada.

La plaça dels Peixos

La plaça del Doctor Rovira, també coneguda com la plaça dels peixos, tot i que ara ja no n’hi ha cap, va ser inaugurada l’any 1909. Per tant, ara per ara, falten un parell d’anys per commemorar el naixement d’aquesta petita plaça al capdavall del Passeig de la Indústria. Va ser dedicada al Doctor Rovira de Sant Miquel de Campmajor, un comandant militar que s’alçà en armes contra els gavatxos durant la Guerra del Francès del segle XIX. I aquells francesos van deixar una bona petja de destrucció i abusos per Banyoles i comarca.

Des de la seva inauguració, la plaça dels peixos ha estat un lloc de petites trobades, petits comitès aplegats sota l’ombra fresca dels til·lers, al voltant del petit estany ovalat i el seu brollador, que avui en prou feines raja. Els avis asseguts acostumaven a petar la xerrada als estius calorosos, buscant les millors ombres del barri vell. Era la sabiesa popular. I s’hi passaven hores i més hores mirant les petites carpes vermelles, que anaven d’un costat a l’altre del seu petit estany. Havien de suportar el soroll i tremolor de tots aquells camions, el tràfec i el trànsit que circulava pel carrer Àlvarez de Castro (avui rebatejat per iniciativa republicana), ja que per anar a Olot només hi havia una carretera. Llavors la variant era tot just en obres esperant la mítica data del 92.

Durant la nit, la plaça dels peixos ha aplegat tota mena d’iniciatives curioses. I segur que més d’una s’escapa a tot coneixement. Com a lloc d’aplec i trobada al centre de Banyoles, ha estat terstimoni de tota mena de festes i farres fins a altes hores de la matinada. Tot sovint, després de copes, la gent s’hi banyava, per batejar-se en les aigües dels peixos, tot i que no era omplerta ni de vi ni de cava. Altres hi ha submergit tota mena d’objectes: sabates, tubs de plàstic, pedres, ferros ... Tot es podia batejar a la plaça Rovira. Més d’un de Xisca de Gardi en podria explicar alguna anècdota ben curiosa. Altres hi han ballat sardanes, han saltat al mig de la font per fer una rotllana, mentre de cop apareixia la policia municipal emprenyada a les tres de la matinada per cridar a l’ordre. Més d'un ja es veia al "calabós". Els pobres peixos els costava dormir a la nit, de ben segur, i avui només en queden les espines dibuixades al fons. Sense anar més lluny la tradició continua, i després d’unes quantes copes i gintònics al Passeig la font encara aplega petits comitès a altes hores de la nit. La trobada d’antics companys a altes hores sempre és una bona ocasió per recordar vells temps, amb tot el surrealisme que això aporta. I com els vells temps, la policia t’apareix de cop i et crida a mantenir l’ordre, perquè la tradició de la font encara és ben viva. Sort que al final tot acaba bé !!

dissabte, 19 de maig del 2007

Avantmatx

Aquest diumenge el Club Deportiu juga contra el Vilafranca a l'estadi municipal del Bon Repós. Si guanyem segurament pujarem a tercera. En Jordi Ferrer, el del Mataderu de la carretera, casat a Girona des de fa un any, ho explicava en una crònica exclussiva per a Xisca de Gardi: «El Banyoles arriba amb força a l'hora de la veritat de primera catalana. Han estat actors secundaris durant bona part del campionat, però encara poden riure els darrers i pujar a tercera divisió. Només falta guanyar els dos últims partits, el primer aquest diumenge, a les sis de la tarda, en una autèntica final, i el dia 27 a la mateixa hora al camp del Muntanyesa. Els jugadors de Benet Masferrer han aconseguit quatre victòries consecutives i podrien pujar com a tercers d'aquí a dues setmanes. Des d'aquí el nostre suport al Club Deportiu... "Banyoooles, Banyoooles", "Banyoooles, endaaaaaavant...».
En Ferrer és un dels nostres, és un fanàtic del Club Deportiu. L'altre dia miràvem nenes passant pel carrer des del terrat de la Farinera i m'explicava que primer és del Banyoles, després de l'Espanyol, en acabat de Girona i si tots fallen, del Figueres. Estava una mica nerviós pel partit. «El Banyoles pujarà. Estigues tranquil», li deia jo. A Xisca de Gardi estem tranquils. Està tot arreglat. Qui se n'havia d'ocupar ja se n'ha ocupat i no cal que diguem res més. Els de Vilafranca són amics nostres. Els hi hem promès una tortada per cada jugador, uns barretets de Can Ciurana per l'entrenador i una capsa de cansalades de Can Boadella pel president i la seva senyora. Però tenim un altre front a Cassà. El Cassà juga contra el Manlleu i si guanya ens farà un favor perquè com que nosaltres guanyarem el Vilafranca, amb presents o sense , passarem a davant de tots i quedarem a la zona d'ascens a tercera. Després només quedarà l'últim partit contra la Muntanyesa però ja hem quedat que els hi portarem un carro d'espardenyes de Can Castanyer i no se'n parli més. Els de Cassà també són amics nostres. Sobretot l'entrenador, que es diu Robert Vila i és de Sant Jaume de Llierca. Havia jugat amb l'Olot, amb el Banyoles i amb altres equips de menys prestigi. Encara no fa gaire el vaig trobar pel carrer, a Girona. En Robert és un home ferm, ben parit i ben acabat. No hi haurà problema. Està tot arreglat, pujarem a tercera i als carlins que els mati Déu, si no perquè els paria. És paraula de Xisca de Gardi i amb això ja n'hi ha prou i de sobres.

Els americans han arribat a cent

Per una estranya raó, cent persones dels Estats Units han entrat en aquest blog sense sentit. Els primers dies ens emprejava molt haver d'atendre visites de la Xina però un dia els xinesos se'n van atipar, perquè els xinos se n'atipen de tot de seguida, i van començar a venir els americans. Si venen que sàpiguen que no ens espanten pas gens ni mica perquè nosaltres soms més i no tenim gaires manies. Han de saber unes quantes coses per no anar desorientats. Els americans es desorienten ràpid si no tenen un McDonalds encarat cap al nord. Només saben portar texans i aquí els texans es fan servir per cada dia i si no són de Can Comalat dels pobres, no valen res. Els diumenges s'han de portar pantalons de vellut o de franel·la, camisa i un suet tot damunt per no agafar un cop d'aire. A l'estiu es pot portar calça curta i samarreta sense mànigues però només a casa i a l'hort. Al cafè s'hi ha d'anar una mica net, amb calça llarga i camisa, si es vol una mica descordada. Amb calça curta i samarreta sense mànigues només hi van els descreguts i els turistes, que són gent de costums bàrbars. També han de saber que a Xisca de Gardi, més enllà del palomato, que només és per homes, els esports nacionals són el canari i parlar de la Meritxell. A Xisca de Gardi n'hem plumat més d'un d'americà que es pensava que era molt espavilat. Perquè a Xisca de Gardi tenim jugadors professionals, com en Feli Butinyà, que és un mestre de les cartes i les juguesques. No t'hi juguis mai res amb en Buti perquè no te n'adonaràs i ja hauràs perdut i tururut tartana. Ara no perquè estem amb els americans, però un dia d'aquests parlarem d'en Feli Butinyà, que és nét d'en Llepapedres, i de la grandesa del seu talent natural per cardar bestieses. Allà on érem. Si vénen els americans que vinguin, només faltaria. Però que no vinguin pas amb lleis que ja en tenim prous i massa nosa que fan. I que no s'esperin pas trobar hamburgueses com les seves. Aquí les mengem amb allioli i l'allioli el fem amb quinze cabesses d'ais i quatre litres d'oli. Si no volen pols que no vagin a l'era i si volen carn que vagin a Can Baldiró, o a Can Pere Roca. Si haguessin vingut abans haurien pogut anar a Can Santaló, al costat de can Parrassa, a la plaça; o a Can Petites, al carrer de la Canal. Però han fet tard. Es van retirar fa temps i allà on hi havia les carnisseries ara hi ha una botiga de sabates per mainada i una de productes de dietètica d'aquests que semblen bosses de menjar pels ocells. Senyors americans ja en tinc prou d'explicar com s'han de comportar. Ja són prou grans. I si venen, que vinguin amb americana. A Xisca de Gardi sempre ens han agradat molt les americanes.

Durruti ja és aquí



Ahir a la tarda, en Siset va picar la porta de casa dir-me que en Durruti havia tornat a Banyoles. De bones a primeres, vaig pensar-me que en Siset volia prendre'm el número, perquè és molt de la broma en Siset, perquè en diu de l'alçada d'un campanar. Però vet aquí que en Siset va agafar-me fort pel braç amb les seves manasses de fuster i tot seguit va dir-me, amb un fil de veu, "escolta, que e' vritat, que no t'enganyo pas: en Durruti és aquí, i s'està en una casa de sota el Monestir". Però en Siset em va advertir "se l'ha de visitar de nit i hem de procurar no fer córrer la veu". Al vespre, i després de regar les tomateres, vaig canviar-me i vaig preparar-me per una visita que havia de ser feta amb total discrecció. Cap a quarts de deu ja era fosc. Un xic més tard el picador de casa va tornar a tronar. Era en Siset que feia aquella cara d'òliva vigilant. "Estàs a punt?" va preguntar-me i jo li vaig respondre que sí amb la veu trencadissa. Vam travessar els Valls, Santa Maria i el Carrer Nou. Ni una ànima: Banyoles era una deserció. En prou feines es va sentir la campaneta del Sagrat Cor repicar tres quarts de Déu. En Siset anava estès i jo el seguia com podia: la ciàtica em tornava a martiritzar. Però per dins del cap em pessigava la por. Si ens enganxaven, erem pell. Però conèixer aquell home, el nostre heroi Durruti, bé s'ho valia. Llavors va passar un fet que ens va espantar a tots dos. Una ombra sortí des d'un racò fosc de la part del Sindicat. En Siset i jo vam fumbre un bot que una mica més i toquem els núvols. L'ombra era la d'en Met Esparter. Què collons cardes, tu? va etzibar-li en Siset. I en Met, mig enriolat, va respondre "us he vist venir i m'he dit, ara els hi cardaràs un espant, què feu? On aneu a aquestes hores, a festejar?". Cagom la mare que el va arribar asta parir, vaig dir-me, li hagués fotut un bol d'hòsties que l'hagués deixat esterneiat a terra. En Met era així, de la broma, dels que sempre en tenen una per dir. El cas és que si li deiem on anàvem, malament, i si no li deiem res, encara pitjor. Perquè en Met és d'aquells que és capaç de fer córrer qualsevol animalada. En aquestes que li vàrem dir la veritat i una mica més i se'ns queda fos a terra. Un cop revelat el secret, tots tres vam acabar de baixar fins a les cases de darrera el Monestir. En Siset es va acostar a una porta i va picar quatre cops. Era el senyal. A mi si m'haguessin tret sang, no haguessin trobat. En Met es tocava el ventre i no parava de moure el cap d'un costat a l'altra com si tingués un collons de tic. Llavors es va xerricar la persiana d'una de les finestres de la part de dalt. Vam veure una silueta que treia el cap per veure què passava. I la silueta va contestar: "qui sou?", tot seguit en Siset va respondre "No hi haurà pau a la terra mentre hi hagi presons". La silueta va fer que sí amb el cap. En Met estava estintolat a la paret, per mi que estava a punt de desplomar-se. A mi em venia rajera, picor al cap, gratera a les cames, em venien tots els mals. La porta s'obrí i em va semblar sentir la fressa d'una pistola carregar-se. En Siset entrà primer i jo vaig haver d'agafar pel braç en Met que estava encara més neguitós que jo. A dins tot era fosc i ens mobíem a les palpentes entre pudors de florit i d'alls ressecs. Cap dins, buscant un parrac de llum que cremava al fons de tot. Allà vam descobrir l'escena: dos homes armats drets i repassant-nos de dalt a baix. Feien por de vritat. Assegut en una taula hi havia l'home que havíem anat a veure. Era ell, les seves faccions marcades, els seus ulls grossos, la seva pell colrada. Era ell que ens donava pas amb un mig somriure, i que, tot seguit ens digué: sou tres i jo un, per tant som el número ideal: quatre. Quatre? Vaig pensar, què vol dir que som quatre, quatre per què fer? I tot seguit, en Durruti va assenyalar-nos una estovalla que tapava alguna cosa que hi havia al cim de la taula. Quin enigma s'hi amagava sota l'estovalla? En Durruti va retirar l'estovalla en un moviment com de mag de circ i, de sobte, vam descobrir una taula de parxís. Durruti va afegir: feia temps que estava esperant que fossim per quatre per jugar al parxís. No vaig pas entendre res, però em vaig asseure a la taula, igual que en Siset i en Met. Aquest semblava marejat de debò i només feia que moure el cap d'un costat a l'altra. En Durruti se'l veia feliç com un gínjol, va ordenar a en Met que comencés la partida. En Met tremolava, en Met era una convulvió, en Met estava més blanc que un paper de fumar. En Met va xarbotar el vas dels daus i abans de llançar-los cap a la taula, va deixar anar una tremenda rojada que va esquitxar Buenaventura Durruti. Llavors ja no sé pas el que va passar. Crec que l'últim que vaig sentir va ser el rodar terrorífic dels tambors de les pistoles.

divendres, 18 de maig del 2007

Palomato esport mundial

En el món és ben sabut que Banyoles és la capital internacional del palomato. Els anglesos tenen una cosa que es diu críquet i que és per jugar en el jardinet del castell i beure llimonada entre jugada i jugada. El críquet és per perdre el temps i per lluir pantalons blancs i jerseis de llana d'Escòcia. Cap problema. Els anglesos són amics de Xisca de Gardi i a ells els hi devem moltes coses: les angleses, els pubs acollidors i para de comptar. El críquet va travessar l'Atlàntic i els americans, que són d'un exagerat que ja cansa, van convertir-lo en aquesta porqueria del beisbol. El beisbol és més avorrit que un rosari de veies. El beisbol és més avorrit que anar a estudi. Veient que el beisbol era carregós i que el críquet no feia per nosaltres, a Banyoles ens vam inventar el palomato. Sí, ja ho sé, ara escriurà algun explicamentides que es va inventar aquí o allà. Embusteros que ens volen ben entabanar, vet aquí. El cas és que Banyoles va inventar el noble i elegant esport del palomato. Per jugar-se davant del Monestir o al pati del Casa Nostra, per posar alguns exemples. Per comptes de bat de beisbol, jugant a palomato feiem servir qualsevol fusta. Perquè qualsevol cosa anava bé. I quan l'enganxaves li foties un cop que anava a parar a l'altre costat d'Estany o vés-a-saber on. Llavors a córrer i a enganxar la primera base. Eren partits tan emocionants que podies acabar a plantofades o ben emprenyat amb els teus amics. El palomato era un esport a vida o mort, com ha de ser, sense concessions, sense amistats que valguin, amb una crueltat manifesta per qui fallava o per qui no arribava a la base. I amb humiliacions sense parangó per qui perdia. Com ha de ser. Perquè això de que guanyi el millor s'ho va inventar Sant Agustí i això de l'important és participar s'ho va treure de la barretina un Baró francès que no fotia res en tot lo dia. Però per nosaltres, vailets malparits de la Banyoles a sang i ganivet, el palomato, i qualsevol altra cosa, era un abordatge pirata on no valia res més que xafar l'altra. I que em perdonin. Anys després, això del palomato va ser reivindicat pels pirates de la Draga que, entre mai i mai, fotien una partida del noble esport. Els pirates, però, no devien pas veure ni la bola ni la base, i si es fotien a córrer no devien saber en quina direcció. El cas és que, tard o d'hora, haurem de tornar a l'esplanada del Monestir i jugar-ho tot al palomato. Tornarem a no tenir concessions. No penso respectar en Mastegatatxes, ni en Vaqueta, ni en Pep, ni l'Albert Serra, ni en Puput, ni en Portbou, ni en Florent, ni en Pere Cigró, ni en Mane, ni el sagrantana d'en Quel, ni el Gallegu, Garcia-Arbós, ni a ningú. Tornarem a insultar-nos. Tornarem a fotre'ns plantofades. Tornarem a beure!

Mossèn Joaquim

El rector de Bescanó s'entenia amb l'exdona d'un treballador de la Coca-Cola que s'hi havia comprat una casa a principis dels anys vuitanta en una promoció dels americans pels treballadors de l'empresa. Diuen que aquell home bevia el vi com si fos Coca-Cola i que la dona se'n va atipar. Es van separar. Ell va anar a viure a Girona i ella es va quedar a la casa de Bescanó. Alliberada del mal alè del seu marit, la dona, que encara es feia mirar, es va anar a refugiar a la parròquia i es va fer molt amiga del rector. Tan amiga que un dia el mossèn li va ensenyar el cos de Crist a la sagristia. No s'ha sabut mai del cert però, pel que sembla, els gemecs van arribar a l'Ajuntament i l'alcalde va trucar el Bisbe Jaume per demanar-li que s'emportés el rector a una altra parròquia abans que l'escàndol fos majúscul. El Bisbe el va enviar a Celrà. La dona hi va anar tot darrera i a Bescanó no en van saber mai més res ni de l'una ni de l'altre.
Per satisfer les necessitats de la parròquia, el Bisbe va fer traslladar mossèn Joaquim a Bescanó. Mossèn Joaquim venia de missions, fumava com un carreter i estava acostumat a la vida del camp. Xisca de Gardi li ha sentit dir una missa de bateig, la de l'enterrament d'en Jaume Casademont concelebrada amb mossèn Modest Prats, un casament i una cerimònia de difunts. Les diu com Déu mana, sense retòriques catastrofistes ni amenaces, amb la mainada jugant als confessionaris. Però al principi, les faccions tradicionalistes de la parròquia de Bescanó li van girar l'esquena perquè quan el van anar a veure per presentar-se, es pensaven que trobarien un beneit amb la sotana fins als peus i es van trobar un capellà que rebia els feligresos vestit amb una samarreta imperi, suat de cavar a l'hort, brut de terra i amb la barba mal posada. No va agradar gens aquella aparença tan allunyada de la moral conservadora. I encara va agradar menys que en compte de fer combregar amb òsties de tota la vida, oferís un tall de coca xucada amb vi. Hi va haver un daltabaix de Maria Santíssima. Ningú no entenia res però ell va anar fent fins que un dia, per Nadal, va dir la missa del gall una mica de qualsevol manera. L'endemà tothom n'anava ple i el sector integrista ja feia campanya per fer-lo fora. Van ser les onze, els bancs de l'església van ser plens i ell va aparèixer amb els escolans tot darrera com si no hagués passat res. Es va posar al davant del micro i va dir: «Germans. Els que vau venir ahir a missa del gall devíeu notar que no la vaig dir com Déu mana. I us explicaré perquè: a la tarda vaig estar plomant pollastres, feia fred, tenia el porró al costat i va passar el que havia de passar. És per això que us demano disculpes.» En acabat va començar a recitar les primeres oracions i diuen que des d'aquell dia, les misses de Bescanó són per tothom, com les de Xisca de Gardi, les que diuen els que honoren la multiplicació del pa i del vi molt per sobre de qualsevol altre miracle. Amén.

La iaia de Can Blanch

Parlant amb en Mastegatxes va sortir el nom de la padrina de Can Blanch. Era una dona Excelsior. La iaia de Can Blanch despatxava en el racó més amagat de la botiga que dóna davant els Turers, just en el baixant del carrer de la Canal. La iaia era menuda i es refugiava rere unes bones ulleres. Però el millor d'ella era la perruca que duia amb un estil diferent a la resta dels que duuen peluques, és a dir la duia una mica de través, i més que una perruca semblava una mena de barret de torero botit. A la iaia no se li escapava res. Ho vigilava tot i tenia un geni dels que fan baixar cel i terra. Quan arribaves en aquells dins el primer que descobries era un arsenal de colònies a granel. Colònies a granel! De flors i de mil i un invents que fotien una catipèn que marejava. Jo no vaig veure mai cap viatjant portant colònies en aquella botiga, tampoc vaig descobrir-hi mai a ningú comprant aquelles potingues. Per què les tenien? Aquest és un misteri que es va endur la padrina de Can Blanch a l'altre barri. Esperem que, tard o d'hora, la gent de Can Blanch recuperi la tradició perduda. I poguem tornar a entrar cap al fons de tot de la botiga i empastifar-nos amb l'olor enganxifosa de tota aquella estiba de colònies. Llavors els de Xisca abans d'anar fer el vol, ens vernissaríem amb aquells perfums quasi sòlids i seríem, com no pot ser de cap altra manera, els amos de la comarca nocturna.

en Manel... un amic, el nostre candidat


-Quin balanç fa d'aquest mandat?
-«Hi ha hagut situacions desagradables. Fa un temps em van entrar al despatx i em van robar un cendrer que m'havia regalat la mare. Em fan la guitza perquè els fa por el fet que em torni a presentar, però jo sóc un lluitador, m'he hagut d'enfrontar no només a l'equip de govern sinó a setze regidors, i me n'he sortit força bé.»

dijous, 17 de maig del 2007

Construirem la font de plaça

Fa quatre dies tots els savis il·lustres de Banyoles es reunien en petit comitè davant la Plaça Major, les obres havien posat al descobert una troballa inesperada. Després de l’adéu dels plàtans centenaris, havia sortit sota terra una estructura quadrada feta tota de pedra. La gent gran no recordava que ningú hagués plantat aquelles pedrotes, totes elles ben posades i tallades. A partir de llavors, les ments de tots els savis banyolins començaven a carburar sobre aquell misteri històric: arxius, documents, preguntes ... Però ningú en treia l’entrellat. El savi més vell deia que es tractava de l’antic molí de l’abat Vallespirans, el segon savi, vingut des de Girona, tenia molt clar que era una antiga torre tirada a terra per un vendaval, el tercer savi afirmava que era una reforma de la plaça feta pels gavatxos quan ens van prendre la vila el vuit-cents, el quart savi, arribat des de tramuntana, i fent xiu-xiu, veia molt clar que era un pou de glaç. Tothom tenia les seves idees, però cap trobava la solució.

Però un home molt gran, que passava per allà, va recordar que feia molts i molts anys, just abans que es plantessin els plàtans centenaris i malalts, algun alcalde de l’ajuntament, de qui ja ningú recorda el nom, i que es va quedar sense carrer, va tenir la brillant idea de fer una font, al bell mig de la plaça. Però ostres, tot d’una les guerres amb els carlins dirigits per en Savalls van arruïnar les arques municipals, i aviat es van quedar sense un ral. Així Banyoles va quedar ben fotuda sense la desitaja font, i poc després van decidir tapar-la i plantar plàtans com al balneari de la Puda. La vergonya era massa gran per no haver-la construït. El misteri de la font va quedar enterrat durant centenars d’anys fins la troballa arqueològica. Però ara que la plaça està ben refeta, Xisca de Gardi no pot quedar impassible, i ha de fer un homenatge a l’antiga font. Ara que està de moda carregar-se les velles fonts banyolines, hem de construir-ne de noves, i sobretot hem construir ben alta l'antiga font de la plaça Major, i que hi brolli aigua, vi, xampany o el que faci falta !!!

Beure en porró


Xisca de Gardi reclama que el porró torni a les cases de bona voluntat. La gent com Déu Mana hauria de beure en porró. El porró és aquell familiar que no pot faltar en cap casa xiscagardiana. En una casa xiscagardiana hi ha una taula llarga on hi càpiguen tots els amics, familiars i saludats. Ja se sap que la millor taula és la pirinaica: és a dir allargada i amb unes potes que van relligades per una bona ferramenta. Al mig d'aquesta taula hi ha el caixó on hi guardem el pa i la ganiveta. Tot com cal. I al cim d'aquesta taula per compartir hi solem tenir unes bones estovalles i el nostre gran familiar: el porró. El porró ens ofereix el vi amb un regalim precís, una mica gasiu, però el suficient com enganyar la nostra habitual borratxamenta. El porró té un tir elegant si el saps menar convenientment, retalla sobre l'espai un arc iris fet de vi, de volves de pols i de llum del dia, o de bombeta de seixanta. El porró sempre ens espera, se'ns ofereix, el fem passar i el compartir, el vivim entre tots, el mostrem, el servim al que acaba d'entrar al menjador o a la sala. El porró és un sofert que tant pot rebre vi pastós, vi galdós, vi senyor de Vilavenut, vi vinassa, viprase, vi llampec, vi remot, vi dolç, vi de missa, vi ranci, cervesa xibeca, xampany de tota la vida...i el que faci falta. Però, si voleu comprovar que el porró té un límit fiqueu-hi només aigua. Llavors veureu com el líquid element us repugna al pal.ladar, us vénen oits i basques, us ve una gitamenta que pot esberar-vos el ventre. El porró només vol l'aigua per ser netejat i para de comptar. Els meus veïns de les Cases barates, els Roger-Ros, hi ficaven cubitus al porró, eren els temps d'istiu, i llavors el que era convenient era refrescar i rebaixar el vi, perquè les migdiades no fossin tan carregoses, perquè les tardes fossin d'una dolçor de tortada de Can Boadella. El porró ha de tornar, i li hem de fer una arribada com se mereix. El porró, per això, pot jugar males passades. El porró sempre espera al fatxenda, el galifardeu, al carcant, al xulociutats, i a tots aquells els humilia amb taques esplèndides, amb esquitxades traïdores, amb regantells que no són d'aquest món. En canvi a l'home que tracta el porró amb humiltat, aquest li ofereix un doll preciós, una caiguda com la del Salt Dalmau, un regal de vi embolicat amb un raig floreixent.

La Reina Sofia


Tothom sap que a Xisca de Gardi quan algú fa una proclama en favor d'una llarga vida per a la monarquia, la gent com Déu mana pensa en la Reina Sofia. La Loren. És ben sabut que queda més bé ella vestida que nosaltres conills però ara no fa gaire, La Reina Sofia, va dir que si el Nàpols puja a primera divisió es despullarà a davant de tothom per celebrar-ho. Des d'aquell dia tota Itàlia és del Nàpols i ja hi ha batusses per agafar lloc. Pels italians, sobretot pels del nord, el sud importa tan poc com la merda de l'orella d'un esquirol refredat. Però quan hi ha la Loren pel mig posen el marcador a zero i que guanyi el millor. Tota Itàlia és napolitana si la Loren ho demana; tothom reclama penals a mig camp a favor del Nàpols i si el partit no es pot guanyar cridant, amenacen l'àrbitre i si no perquè s'hi posava. A la televisió en van plens, les ràdios no paren, les cadenes de pagament en passen les pel·lícules tot el dia, entrevisten el cirurgià que li va operar els pits i al perruquer que li estofa els cabells. La Loren és una reina i si hem de ser del Nàpols, mentre no jugui contra el Banyoles, ho serem i no se'n parli més.

dimecres, 16 de maig del 2007

Els de Can Mateu

Per mi el Carrer Santa Maria era una aventura. Hi passava en bici o a peu sis o set vegades cada dia. Se'm feia massa llarg perquè hi havia massa mainada i jo, que era del carrer Nou, em sentia com un sense papers. Hi havia els de Can Tites per duplicat, els de Can Bernat, el de la lleteria, els de Can Mayoles, els de Can Capa, els de Can Mateu, els de Can Miliu Figueras, un que més tard va ser vigilant de la zona blava. El carrer de Santa Maria era un farciment de mainada. Però hi havia una cosa que em duia fins aquell carrer: Can Mateu. Una papereria-llibreria-impremta. A casa hi teníem compte, o sigui que jo hi anava, comprava qualsevol bestiesa i els hi deia "apunti-ho que el pare passarà a pagar". Un sistema estrafolari de comprar que ha estat l'avantçala de la targeta de crèdit. Can Mateu era l'ordre: l'amo de la part de Santa Maria era petit i rondanxó, duia unes ulleres ben reposades sobre les orelles, i sempre anava polit i ben guarnit. Era un home que no perdia mai l'oremus, era servicial, somrient, venia diaris i revistes, cromos, llibretes, coses per escobertar, llapis i el que fes falta. De fons se sentia el soroll constant de la màquina d'imprimir, una mena de xup-xup de tren carregós i cansívol. Perquè per la part de darrera hi havia el segon negoci dels Mateu: la impremta. Si traspassaves la meitat de la finca descobries les impremtes negres dels Mateu que xiuxiuejaven tot el dia. Si continuaves caminant t'endinsaves fins el tercer negoci dels Mateu: les coses de missa, els recordatoris, les imatges religioses, els pessebres. Aquest negoci donava de ple al carrer Major. Per tant, els Mateu tenien dues entrades: Santa Maria i el carrer Major, i en el mig de les entrades, el xarbot de la impremta. Els Mateu podien dedicar-se a molts negocis, n'hi havia un que era retratista i que encara és un dels millors retratistes del nostre Imperi banyolí. Però totes tenien una retirada fabulosa: menuts, somrients, servicials, educats, pulcres, bona gent i amb ulleres. A mi em queien bé tots els Mateu. M'agradava d'ells l'ordre dels seus negocis, la suma de sorolls i olors, la barreja de goma aràbagia amb la màquina d'imprimir, els àlbums i els cromos que et venien, i la sensació d'estar ben a prop de casa. Quan sorties de Can Mateu et trobaves amb l'inhòspit carrer Santa Maria i sabies, certament, que corries molt perill. Un cop de pedra et podia desgraciar la tarda. Però seguies, cap amunt o cap avall. I en la memòria deixaves sorolls d'impremta, olors de cromos, retines plenes de gent servicial, mirades de botigues plenes d'ordre i tactes enganxosos de goma aràbiga.

L'accent de la i

Xisca de Gardi ha obert el diccionari i s'ha trobat una sorpresa molt desagradable en forma d'accent. Resulta que els del Diccionari 62, que són tots de Barcelona, escriuen gardi amb accent a la i. Diuen que un gardí és un Peix de l'ordre dels cipriniformes, de la família dels ciprínids (Scardinius erythrophthalmus), cobert d'escates cicloides i de color gris blavós amb reflexos daurats i argentats. Els de l'Institut d'Estudis Catalans, en canvi escriuen que és també un peix de la família dels ciprínids, de cos comprimit i alt i escates grosses, de fins a 30 centímetres de llargada, de color argentat amb les aletes vermelles, que ha estat introduït en els nostres rius (Scardinius erythrophthalmus). Fins aquí tot correcte. Només falta dir que, entre els peixos, el gardi és un dels nostres. Però sense accent a la i. Els de Barcelona sembla que diguin les coses com si sentissin fàstig i tinguessin oits. Gardí deu sonar bé a la boca d'una senyora amb barret i paraigües passejant pel Passeig de Gràcia però al costat de l'estany, un gardi és un gardi. L'accent és més adequat pel Black-bass, que és un peix malparit i llefiscós, geniut i de mal pescar, portat de fora. Si mai tireu la canya penseu que si pica, el black-bass el primer que fa és treure el cap fora de l'aigua i moure's com un malparit per desenganxar-se l'ham. Si no se sap, com ara en Tallaferro, que només ha pescat quatre bagres al Fluvià i encara gràcies, sempre acaba guanyant ell. Però si quan pica es tira la canya avall com si es vulgués tocar l'aigua amb la punta, el fil perd tensió i el black-bass, per més que mogui el cap, es queda l'ham a la boca. La carpa és una altra cosa perquè vol més temps. S'ha d'anar a manyagar un parell o tres dies abans i a l'hora de pescar s'ha de començar a fer fosc, ni pot fer fred ni pot fer vent. La carpa pica amb patata bullida i s'ha de deixar fer perquè es cansi. En acabat, esgotada, s'acosta i es puja cap a la riba amb un xalabret. Tot això és molt fàcil però els de Barcelona tenen la mania de complicar-ho tot. Si els gardis no han tingut accent mai de la vida que m'expliquin perquè n'han de tenir ara. Això és el que passa quan les coses es fan des de Barcelona. Comencen posant accent a l'última síl·laba d'un peix i ho acaben trinxant tot amb una línia de molt alta tensió, o amb un tren de fabricació alemanya amb hostesses vestides d'aviadores i sabatetes de taló. Xisca de Gardi fa una crida al somatent de pallassos per defensar el llenguatge. Per poder accentuar allà on ens sembli més còmode, per posar comes, per posar punts i comes, per deixar-nos anar en la immensitat de tres punts suspensius. Per estrenar parpàgrafs els uns al darrera dels altres i anar saltant amunt i avall, per parlar amb la boca plena i dir Pamplona, per esperxar tots els barbarismes a l'arbre més alt de l'estany, per pronunciar malament Sant Martirià i renegar amb la boca ben oberta al camp del Banyoles. Per dir Meritxell i xampany, per dir Xisca de Gardi i que tothom sàpiga que si no ens parlen amb els accents ben posats no entenem res.

La maledicció de Masó


Parlant d’aniversaris, aquest any n’hi ha un d’important. El set d'abril de l'any dos mil sis es van complir 100 anys de l'obtenció del títol d'arquitecte per part del gironí Rafael Masó Valentí, un dels més destacats arquitectes noucentistes de Catalunya, autor de la Farinera, avui Punt Diari. Possiblement sigui el més destacat de les comarques de Girona de la primera meitat del segle XX, i per això, el Col·legi d’Arquitectes, i un gran nombre de municipis, li han fet un gran homenatge: exposicions, conferències, etc. A cavall entre el 2006 i el 2007 ha tingut lloc l’Any Masó, hi encara hi som. Banyoles no s’ha afegit a la festa, perquè ha estat un arquitecte força maleït, oblidat i menyspreat. Masó i Banyoles estan ben renyits, ben emprenyats i no sembla que amb el temps la seva relació canviï, ni molt menys. L’any Masó ha passat de puntetes a Banyoles, més per vergonya històrica que per obra conservada.

Fa uns 80 anys en Rafael Masó va venir des de Girona a fer uns quants projectes a la Plaça Major. Suposem que hauria vingut amb la Teisa, passant per Cornellà. La parada era davant l’Hotel Mundial, sota l’ombra dels desapareguts plàtans de la plaça quan només tenien una vintena d’anys. Els rics banquers de la Caixa de Pensions i de l’Hispano Americano havien contractat l’arquitecte gironí, qui aleshores començava a despuntar, per fer les noves oficines de la plaça. Masó es va esplaiar, i va fer dos projectes de primer ordre: reixes de ferro amb espirals, fusteria amb detalls d’ebenisteria, vitralls de tota mena de colors, relleus decoratius i ceràmiques de tots colors. Els pagesos de la comarca, arribats el dimecres a mercat, van quedar ben meravellats per aquella nova arquitectura fastuosa i colorada, que només es podia retrobar a la immortal Girona o la capital comtal. Banyoles era a l’alçada de les ciutats catalanes més burgeses amb les noves oficines bancàries sota les voltes de plaça.

Però la desgràcia no va tardar en arribar. Reformes i més reformes van fer desaparèixer cada pedra, cada ceràmica, cada detall de la seva creació. Només el gran A. M. Rigau va fer un crit al cel, “quins animals !!” i va anar a recuperar els quatre trossos de ceràmica que quedaven de la seva obra, i alguna reixa que va quedar tirada sota les runes, mentre el manobres anaven a ritme de d’escarpa i martell, sense pietat, tot nou i ben bonic. El regidor de cultura Pere Comas, veterinari i entusiasta de la història banyolina, també es va posar les mans el cap, i va aconseguir la nova reixa per l’entrada del pati del Museu Arqueològic. La reixa tot sovint obre les portes pel festival Aphonica, però poca gent s’adona que va venir ben rebotada de la Caixa, fins fa poc era ben rovellada. Avui no tenim pràcticament res de Masó, és la maledicció de la seva obra, que diu: "cap pedra restarà en peus, només trossos ceràmica i ferralla".

dimarts, 15 de maig del 2007

400 aniversari d'un vil atemptat

El Partit del Monestir no para. Ara ja estem preparant el 400è aniversari d'un atemptat monstruós que s'endugué a Fr. Anton de Cartellà. L'Abat insigne del Monestir, el nostre principal dirigent. El tenebrós assassinat, així ho qualifica el gran Alsius, va tenir lloc el 24 d'abril de 1622. Tres traïdors van participar en l'acció. A Banyoles ho sap tothom, i Banyoles en va ple. El primer i principal traïdor va ser Fra Geroni Cerrauta, de la llastimosa família dels Cerrauta. El criminal no va pas operar sol. Tots els criminals tenen gent que els acompanya, que els hi fa la cort, que els hi riu les gràcies. Amb Cerrauta s'hi afegiren els germans Fra Lluis Descall, sagristà, i Pere Antoni Descall, infermer. La família Descall va tenir, des d'aquell fet, una tatxa tan terrible en la seva cartilla que, a hores d'ara, no queda cap Descall corrent pels carrers de Banyoles. Què van fer els tres traïdors? us pregunteu ansiosos. Doncs van aprofitar-se del silenci de la nit, van aprofitar-se de la negror de la nit, van caminar per dins del Monestir, van conxorxar, van aprofitar-se de la confiança que, com sempre ha dit Xisca de Gardi, "la confiança carda fàstic". I entre la negror i el silenci de la nit van col.locar un barrilet de pòlvora sota la cambra on dormia l'Abat Anton de Cartellà. El nostre honorable Abat dormia. Somiava amb misses i delmes, amb horts i or, amb aigua beneita i vi de missa, amb pergamins i salms, amb pedres i sucres. El barrilet estava a punt, i els tres traïdors li donaren metxa sense compadir-se a Déu o a la Verge. L'esclat va poder-se sentir a dins de vila i al terme, a Can Jan de la Farrès, a Falgons i a Pont-Xetmma. Se sentí l'explosió a Melianta i a la Draga. Al Japó també gràcies a les vibracions de l'Estanyol de Cendra. L'Abat no va pas morir a l'acte, era valent, era tot un senyor, i encara va tenir temps de cridar "Jesús! Sant Benet! Ajudeu-me". Però no va haver-hi ajuda possible. La Vila, lògicament, va patir gran consternació. I aviat els culpables foren detinguts. La justícia va ser implacable i cobraren pel que feren. Es lògic. El Partit del Monestir, autèntic pare creador del Partit Sant Martirià, vol preparar, com Déu mana, els actes de commemoració del 400è aniversari de la mort del nostre Abat. Per fer-ho, estem buscant descendents de l'Abat i dels tres traïdors. Es recullen idees.

Una TEISA de mòmies pel Darder

El gurú de Xisca de Gardi ha sabut que van trobar una dona momificada en un pis de Roses. I se li ha acudit que l'hauríem de reclamar pel nostre museu Darder, el de la caixa de sabates de pòrtland enganxada a l'edifici antic. La dona de Roses, de nom María Luisa, hauria de ser la primera d'una nova col·lecció que ens fes passar el disgust de quan ens van prendre el negre. El gurú proposava que Xisca de Gardi omplís una TEISA amb mòmies representatites del nostre entorn. Hi hauríem de tenir la mòmia d'alguna nena de l'Institut, la d'una del casal de la dona, la d'un encorbatat, la d'una Carmelita, la d'alguna nena ben formosa de l'Edén i una altra de l'Ocell, la d'un policia municipal, les de les Marín, la d'en Pere Taret, la d'un marxant del mercat de Plaça i, què sé jo. Potser també la d'en Badosa de la Teisa i la d'en Met Globo, que potser també ha quedat momificat a les cotxeres de Sant Pere. Xisca de Gardi també reclama com a propi el pis de la dona de Roses. Els bancs no entenen res. No saben res. Només foten nosa. Van embargar el pis de la María Luisa només perquè no pagava. La María Luisa no pagava perquè tenia mandra d'aixecar-se i la mandra la va momificar. Diuen que encara tenia la tele encesa i que del cendrer de la tauleta se n'aixecava un fil de fum cap al sostre. Tothom diu que era morta però no és veritat. La mòmia de Roses era la més viva de l'edifici. El que passa és que no menjava perquè sempre acabava trobant un canal amb un programa de televisió que li agradava i li feia cosa perdre-se'n el començament anant a la cuina. Després s'adormia i li passava la gana i la sed. Fumava les colilles que queien de casa dels veïns i havia entrenat un gat perquè les hi anés a buscar. No netejava perquè també li feia cosa i si algú trucava a la porta l'engegava a passeig perquè no li agradava que l'empregessin. La mòmia de Roses era un tros de Xisca de Gardi en una urbanització de Roses i els del Pentàgon ens l'han pres igual com ens van prendre el negre del Darder.