dijous, 21 de juny del 2007

ull de xisca de gardi

uah. l'ull que tot ho veu actua.

acció 1.
borrat de tots els usuaris del blog en 6 hores.
acció 2.
només es torna a escriure amb identificació (ara ens coneixerem tots) i prèvia acceptació del GRAN GURÚ DE XISCA DE GARDI.
acció 3.
no hi haurà cap entrada anònima
acció 4.
vaig a fer una cervesa

signa
LA MÀ DE XISCA DE GARDI AMB ELS PODERS DIGITALS DEL GRAN XISCA.

fins aviat

dimecres, 20 de juny del 2007

Adéu

Com que s'ha emplenat de nòrdics, malparits i sardanistes i tampoc ja no hi coneixem a ningú, aquest blog queda a les mans de qui el vulgui. Nosaltres marxem. L'últim que tanqui la llum. I, sobretot, deixeu la porta mig oberta perquè pugui sortir el gat.

Falten 43 dies

Crosta, pèl i moc

Entre tirar-me un pet al llit i abrigar-me fins a dalt, o passar-me la tarda amb el dit al nas, pels dies de bons temps trio la segona opció. A la comarca hi ha hagut grans torrainaires. Ja al segle XVIII es va fer famosa l'habilitat d'un pagès de Vilademí, segurament descendent de la comunitat jueva que hi visqué, que va moldejar tots els passos de la passió de Déu Nostre Senyor amb els mocs que es treia. No n'ha quedat constància ni gràfica ni escrita però els últims residus de tradició encara parlen de les magnífiques processons que s'hi van fer. La mocositat de la vall del Terri ha tingut sempre una textura especial, com la de la riba de l'Estany.
La torraina, papu, burilla o pilotilla, viu entre tres gèneres que composen la seva diversitat: la torraina flonja o semi-líquida; la compacta, més agraida i d'una major projecció internacional, i la crosta, més aviat aspra i punxeguda, perillosa de treure en època de constipats. El debat no s'ha acabat de tancar mai però els experts van convenir als anys noranta que la torraina estàndar, per definició, és aquella que sembla un trosset de vianda massa torrada com acabada de desenganxar del cul d'una cassola. L'art de la burjamenta nassal, en qualsevol cas, és una activitat en regressió des de l'arribada dels fabricants de mocadors i, posteriorment, dels paquets de clínecs.
La història ha estat injusta des de sempre amb les torraines tractant-les sistemàticament de porqueria fos quin fos el seu nas de procedència. En alguns carrers els mocs es mengen però les dues autèntiques virtuts en són l'adderència i les condicions per al vol. La primera permet enganxar-los en qualsevol racó amagat, de manera especial sota taules i cadires però també en canaleres, parets, pedres, filtres de cigarreta, vasos, perruqes, vies de tren, sacs de ciment, pots de pintura i a gairebé tota mena d'objectes, superfícies i rugositats. El vol de la torraina s'ha fet llegenda amb projectils de crosta, pèl i moc. Són escasses les ocasions en les quals els dits d'una mà xiscagardiana acullen un exemplar d'aquesta mena. La seva recolecció és difícil, exigent, i, la majoria de vegades, un punt dolorosa. La torraina de crosta, pèl i moc viu arrapada a les parets de la cavitat nassal en simbiosi amb un pèl o més. Surt per força i genera una vibració interior agudíssima en el moment que l'arrel pilosa se separa de la pell. Algunes vegades la vibració fa caure una llàgrima minúscula. És llavors quan el bon torrainaire té al seu davant l'oportunitat única del llançament. Amb el projectil allotjat al dit gros, el bon xiscagardià fa impuls amb l'índex i el residu surt dirigit en un vol autopropulsat d'una bellesa plàstica incomparable. És un espectacle per contemplar en càmera lenta les lleis naturals de la mecànica de vol. La inèrcia genera un doll d'energia sobtada i la torraina progressa en l'aire esperonada, en un moviment circular harmònic, coordinat, perfecte. El moc controla la tracció fent voltar la massa mucosa sobre ella mateixa a l'hora que la crosta, més sòlida però lleugera, fa de timó fins que el pèl s'aixeca com a bandera de conquesta en una paret, a terra o a la bossa de mà d'una senyora per marcar la fi del trajecte. En aquell moment el temps s'atura dins del nas i, a poc a poc, un fil de mocositat fa el primer pas per aferra-se al pèl que serà la seva vida.

Anar de cacera

Abans que decidim plegar d'aquest bloc perquè hi ha massa sucre i sacarina, farem alguns comentaris dels nostres. Xisca de Gardi venera als caçadors del nostre país. Són els últims especímens d'un món en decadència perquè són gent de veritat, gent que no enganya, gent a la que li agraden valors com els amics, les xefles, els gossos, caminar pel bosc, jugar a cartes, i fotre quatre tiros mal comptats. A mi m'agradaria que en Pep, en Mastegatatxes, el Gallego, en Maria Vaqueta i alguns més ens fessim d'una colla senglanera. I sortir ben aviat un dijous qualsevol, i fotre'ns pel mig del bosc amb un galimaties de gossos bordant com beneits. A mitja feixa, esmorzaríem de valent. Perquè a bosc si no has esmorzat, no és pas dingú. L'esmorzar ha de ser combustible per fer anar la caldera: o sigui bones llesques de pa xucat amb ai, xuies, bones botifarres de sal i pebre, allioli per matar els mals esperits, ventresca i fuet, llonganissa i baiona, i algunes coses més. Tot ben servit amb porrons plens de vi, d'aquell vi que taca les dents i espesseix la sang. En cabat d'esmorzar, un fart de riure, quatre acollonades, i cap dins del bosc falta gent. Quatre trets mal comptats i, si podem, un senglar a prendre pel sac. Senglar que congelaríem en un gran caixó d'aquells per anar menjant al llarg de tot l'hivern. A mig dematí cap a dinar després d'una llarga jornada de cacera. L'Hostal de Sant Miquel sempre és un lloc que acull els caçadors. Els gossos al remolc, i les persones a dinar. Vet aquí una diada d'aquelles que fan història. Quina enveja em carden els caçadors i quines ganes que tinc d'afegir-m'hi a la primera colla que vegi, escopeta a l'espatlla, bon calçat i cap a bosc falta gent.

dimarts, 19 de juny del 2007

Gilda


La censura va retallar aquesta escena. Tothom que va anar a veure la pel·lícula al cine estava convençut que havia vist un streptease. Anys més tard es va saber que només es treia un gua. Les ments ens enganyen. Però Rita Hayworth, Margarita Carmen Cansino de naixement, passarà a la història del cine com un dels mites més potents que es recordin.

L'Atlètic Club Banyoles

Una part de Xisca de Gardi s'ha fet de l'Atlètic Club Banyoles, l'altra encara és del Banyoles Banyoles. Però jo ara m'he afanyat per fer-me de l'Atlètic Club Banyoles. Primer perquè he vist el video que els hi ha fet el director de cine comercial Albert Serra. El video de l'Atlètic Club Banyoles és, de llarg, el millor que ha firmat en Serra. De llarg! Només algú com en Serra que no en té cap idea de futbol podia estar en condicions de captar en un video l'essència del futbol. Si has vist massa futbol, és impossible que captis la veritat. I en Serra ha captat la veritat del futbol, s'ha ficat en el moll de l'òs i n'ha tret tota la substància possible. Es un video que arrenca amb el you'll never walk alone cantat per Elvis Presley, ja comença bé. l'Atletic Club Banyoles s'ha fet seu l'himne dels nostres germans de Liverpool i del Celtic de Glasgow, on tothom sap que hi ha hagut, i encara hi ha, les dues colònies més potents de la diàspora irlandesa. El video és el futbol, i el futbol no és res més que llàgrimes, dolors, companyonia i fang, dies grisos i sol caient sobre les grades, pols i entrades estil daies, corredisses, arbitres masegats, victòries injustes i derrotes glorioses, el dia i la nit, cops de puny i desesperació, gols sensacionals i els millors dies de les nostres vides. Perquè el futbol és el nostre passat, el nostre present i el nostre futur, si Deu vol. Per això ens hem fet de l'Atletic Club Banyoles, pel video d'en Serra, pel you'll never walk alone, per la Banyoles en blanc i negre, pel mundial de futbol de Brasil, perquè, en definitiva, aquest club neix amb la veritat per davant. I la veritat aviat començarà a córrer pel camp de futbol vell de Banyoles. Endavant, Atletic, tu mai caminaràs sol, ho canti l'Elvis o ho cantem quatre torrats en unes grades esquerdades.

EL HOMBRE




Quedan pocos hombres como Paul. Galante, atractivo, inteligente, apasionado, sonrisa profident....

Ventar-se pets

El pet és un fet cultural característic del nostre poble. El pet és una forma de llenguatge amb el qual ens comuniquem amb gent sensible que sap apreciar, com nosaltres, les coses bones que té la vida. Recordem aquí un mestre: l'amo de l'antic hostal de la República. L'amo entrava al menjador i davant de tota la concurrència aixecava una cama per oferir una de les seves més celebrades ventositats. Evidentment el públic que aquelles hores degustava les viandes de l'Hostal no podia fer res més que aplaudir la cançoneta. A la meva classe del Casa Nostra hi havia un company anomenat el Petener. No descobrirem aquí la seva identitat però ell era un dels que alegrava les tardes soporíferes de sintaxi i matemàtiques, de ciències naturals i història. El Petener es desbordava, s'entregava, s'oferia, i posava tot el seu organisme al servei de l'art de les ventositats. El millor pet dels temps petits era aquell que picava directament contra la fòrmica de la cadira. Llavors sortia un so quasi tribal, tel.lúric, un so que era capaç de traspassar les parets prefabricades de la classe i lligar-nos directament amb les muntanyes del voltant, amb els carboners, amb els bosquetans, amb els jardiners que estassaven les cunetes, en definitiva a tots aquells tipus que tan admiràvem. Petar no és fàcil. No és pas com rojar que ho sap fer tothom. Petar és un art i vol habilitat, tècnica, dedicació i un sentit de l'estratègia que ja quasi s'ha perdut. Abans de llançar la ventositat, amb quina classe de pet te les veuràs. Pot ser una veixina tremenda capaç de despintar una paret, un d'aquells gasos horribles que pot quedar-se molta estona suspesa en l'ambient i marejant el personal. O pot ser que sigui un pet sorollós que et delati a la primera de canvi. Pitjor encara: pot tractar-se del traïdor pet amb cua, un horrible llegat que et pot condicionar tota una jornada. El millor pet és sempre el que ha de venir, és aquell pet concelebrat amb els amics, com sempre ha estat, perquè són els amics els qui més saben gaudir d'un pet col.lectiu, familiar, entranyable, fraternal. El millor pet és aquell que fem després d'una Torre de Pujarnol, d'un Can Mià, d'un Hostal de Sant Miquel, és un pet guerriller Rovira, és un pet de la Guerra del Francès, és un pet remot, és un pet de platxeria, és un pet orgullós, és un pet que clama al cel, que ens acompanya i ens va dient "quin àpat que hem fet, nois".

dilluns, 18 de juny del 2007

Ava Gardner

Diuen que l'Ava Gardner no deixava res per verd i és per això que a Xisca de Gardi ens empreja no haver nascut una mica abans i, si hagués pogut ser, cap a la part de Tossa. Resulta que l'Ava Gardner va ser a Tossa filmant una pel·lícula d'aquelles del temps de Jolibud que es deia Pandora. A Tossa, de l'Ava Gardner se'n va enamorar en Màrius Cabré. I la Gardner li va regalar aalguna revolcada. Però aquella dona no estava pas per en Cabré perquè li agradava més en Dominguín, que també era torero ccom en Cabré però es veu que tenia més glamur. les dones, ja se sap, a vegades no toquen ni quarts ni hores quan es tracta de triar els homes. Diuen que la Gardner es va enamorar com una boja d'en Dominguín i que l'endemà de passar la primera nit junts, es va despertar i va veure el torero posant-se els pantalons. «Què fas», li va preguntar ella ben estranyada. L'altre se la va mirar, va tornar a baixar la vista per cordar-se la bragueta i li va respondre amb tota la calma del món: «On vols que vagi. Vaig a explicar-ho.»

Ordinaris i d'estar per casa

Té ruó en Mastegatatxes, els de Xisca de Gardi soms ordinaris i una mica fets i deixats estar. Més aviat ens rellisca una mica tot i soms d'aquests que moltes vegades diem, o escrivim, el primer que ens passa per la barretina. Avui l'única preocupació que tinc és fumar-me un tai de puro que en Grau m'ha donat, un Romeo i Julieta que deixaré anar en qualsevol racó de la feina, ara que ens han quitat això del fumar. I que no ens toquin gaire els collons. Soms gent que si tornessim a tenir catorze anys estaríem en mans d'assistentes socials i de gent per l'istil. Per no agradar-nos, no ens agrada ni trebaiar, ni fer re, ni falta que fa. Ara ja tinc el puro mig encès i miro el carrer: hi ha molta mossa amunt i avall, ara la diria molt grossa, però com que, últimament, ha entrat algun o alguna integrista en el bloc més val no dir-ho, no fos cas que ens volguessin emporlanar. Reunió urgent a la Torre de Pujarnol. Ordre del dia: cargols, carn a la brasa, aioli, arròs negre de muntanya, vi o vinassa, cafè, puros, i whisky del nostre. Tot seguit, excursió.

A veure que farem

Xisca de Gardi viu amb preocupació la presència d'algú que no ha entès el sentit d'aquesta vida. Serem breus. En aquest blog no està permès prohibir. Només no està permès permetre que ningú prohibeixi. Estic tan emprenyat de veure que hi ha algú que suprimeix comentaris -tot i que de meus no n'ha suprimit cap- que només se m'acut dir-li que valdria més que se suprimís ell mateix.

Els somnis

Somio en color. Això crec que té lògica perquè vaig créixer amb tele amb color i això s’ha quedat fixat en el meu subconscient. Potser aquesta és l’explicació, o potser no, ves a saber. El que no entenc és perquè depenent dels dies somio una cosa o una altra. Els dilluns, dimecres i divendres les nits s’emplenen d’històries fosques i estranyes. Persecucions per carrers foscos i plujosos, bestiones fantàstiques que m’assetgen sense saber d’on han sortit. Sense saber com em veig enmig d’un enterrament d’algú a qui estimo, passejant per una Banyoles grisa, llòbrega i plena de rostres horripilants. Curiosament, els dimarts i els dijous les coses són diferents. Tota la grisor desapareix i les imatges apareixen amb colors vius i plenament assolellades. Les històries mig macabres desapareixes i em veig amb la meva gent, fent una copa i rient com bojos. A la platja o a la muntanya, de viatge per paisatges exòtics, fent-la petar davant d’una copa. Imatges agradables i que s’assemblen més a la meva vida quotidiana. Clar que per mi les millors són les nits del dissabte i diumenge, quan la meva ment s’emplena de somnis eròtics. Què voleu que us expliqui... no en tinc n'hi idea però apareixen durant el cap de setmana i és difícil resistir-s’hi.
El curiós del cas és que l’ordre en les temàtiques dels somnis no canvia mai. Sempre s’agrupen d’aquesta manera. Ningú a qui li hagi preguntat hi ha trobat cap lògica. Depèn dels ànims del dia, quan me’n vaig a dormir, aconsegueixo de les històries fosques no ho siguin tant, que les quotidianes siguin més divertides o que l’erotisme del cap de setmana sigui més interessant. No ho entenc, però és curiós i de fet no em molesta... El que més greu en sap és que a vegades no recordo els del cap de setmana... Mecagundena!

diumenge, 17 de juny del 2007

Jo volia ser...

Quan era petita volia ser com la meva tieta. Professora de literatura. Jo tenia 4 anys i quan la veia estudiar per els exàmens finals de l’últim any de la carrera, el pare va haver de posar un llisquet a la porta de l’habitació perquè sinó jo no la deixava estudiar. Perquè la tia vivia amb nosaltres algunes temporades. La marreca volia ser com la seva tieta, la germana petita de la seva mare. M’agrada llegir des de que sóc un napbuf i a simple vista la vocació d’infància semblava ben fonamentada. En qualsevol cas, els anys d’EGB, BUP, COU i finalment selectivitat em van portar fins a la facultat de lletres de Girona. Quatre anys que costaran d’oblidar. Gent nova, una ciutat nova per descobrir tant de dia com de nit, els primers amors, els primers dubtes existencials, els primers èxits però també els primers fracassos del començament de l’edat adulta. Tot això durant quatre anys en els que jo continuava pensant que volia ser el que deia quan era petita: professora de literatura. Per davant meu van passar professors com en Salvador Oliva, en Javier Cercas, en Jordi Sala, la Blanca Palmada, la Mita Casacuberta, en Xavier Pla, i un llarg excètera de ments privilegiades del món acadèmic i literari. Jo em pensava que no podia existir res millor que allò. Poesia, prosa, teatre, assaig, edició de textos, sintaxi, història de la llengua, gramàtica històrica... Un llarg número d’assignatures que suposadament m’havien de convertir en una entesa en llengua i literatura. I la cosa més important: donar-me els coneixements per poder ensenyar. Ai trista de mi! Quan tiro la vista enrera m’adono que il•lusa era llavors. Ensenyar? Literatura? Als instituts? Millor no continuar amb les preguntes sense resposta, perquè és evident que jo no conec les respostes. Potser algú de vosaltres la sap. Després de la universitat el CAP, per poder donar classes, després algun professor t’enllamina i et convenç per matricular-te al doctorat d’humanitats... A més d’endeutar-te fins a les celles per pagar les matricules astronòmiques dels cursos, a mida que van passant els mesos t’adones que potser no ho hauries d’haver fet. Les facultats, com a tot arreu, es mou per interessos. Per més que tinguis un expedient brillant, sense un padrí no ets ningú. Mai he sabut fer la pilota, i tampoc he intentat aprendre’n. No crec que sigui just. El cas és que jo no vaig tenir padrins, i després de 7 anys de la primera matricula, la tesina encara ronda per la meva ment, per la meva taula de treball i per el meu ordinador sense que aconsegueixi acabar-la. Comences als 18 pensant que tot serà fàcil i t’adones que arribes a la trentena i encara estàs embrancada en estudis, lectures, esquemes, correccions i la cantarella acadèmica que sembla no acabar mai.... I jo volia ser professora de literatura com la meva tia. Sort que no vaig aspirar a ser astronauta...

La cera de l'orella

Durant una temporada vaig viure a Barcelona i el desordre de la capital em va provocar un tap de cera a l'orella. M'hi anava posant unes gotes per dissoldre-la però un vespre, encara a la feina em vaig gratar obrint i tapant a tota velocitat el conducte auricular amb el triangle de cartílag que fa com de paravents. De sobte em vaig notar sord com una perola. Vaig tornar a obrir i tancar el conducte amb el cartílag. Res. La sordesa era gairebé total. Era un divendres. Aquell dia havíem quedat amb el Rafel per anar a una festa del comitè organitzador del torneig de tennis Compte de Godó a la discoteca Astòria, al carrer París, entre Enric Granados i Muntaner. M'hi havien convidat i tenia dues entrades. Hi podia haver anat perfectament sord a aquella festa perquè pel que hi vaig acabar sentint m'hauria fet més profit no haver-hi escoltat res. Però ben mirat, tampoc no estic segur que hi hagués ningú que m'hagués explicat cap cosa amb interès. Tanseval. El cas és que al vespre, abans d'anar-me a trobar amb el Rafel, vaig passar per l'ambulatori del Raval, el que hi ha al capdamunt de l'avinguda de les Drassanes venint des de Colom. Era el que em quedava més a prop. El panorama quan hi vaig arribar era fascinant. A fora el carrer hi havia els pares d'un noi colombià amb la boca rebentada que s'esperava sagnant com un toro de lídia assegut en un banc del vestíbul, custodiat per dos policies nacionals de talla gran. A l'altre cantó, un ionqui babejava mal assegut i una senyora de mitjana edat que aguantava el jersei d'un fill seu que s'havia tallat, se'l mirava amb cara de fàstig i pena. Vaig anar a demanar venda a la recepció i l'administrativa de guàrdia, protegida en una peixera de vidre blindat em va donar el número vuitanta-sis. Al cap de poca estona ja era a dins, en un habitacle diminut, assegut en una cadira. Va arribar el metge i li vaig fer saber el que em passava, que genèticament la meva família té una capacitat inaudita per generar cerumen i que, de tant en tant, a pesar de les precaucions higièniques, els taps es fan inevitables. Va fer cara de desídia i va anar a buscar un visor per mirar orelles. Me'l va posar on tocava i m'ho va dir amb gran solemnitat: «Tens un tap de cera». S'ho va tornar a mirar i va retirar la vista. Va fer com si pensés i em va tornar a posar el visor per mirar orelles a l'entrada del conducte. «Tens un cos extrany a dins de l'orella», em va acollonir. Llavors va cridar a una metgessa alta i rossa amb cara d'haver-se repassat tot el torn de guàrdia. «Sí, és veritat, hi ha un cos estrany», va certificar la segona opinió de la metgessa. Entre tots dos van decidir que me l'havien de treure per evitar infeccions o qualsevol complicació. Ho provarien de manera manual, amb unes pinces de precissió expresses per treure cossos estranys de les orelles. En aquell moment ja no les tenia totes perquè entre els crits arrossegats dels ionquis de la sala d'espera, el brogit de metges i enfermeres amunt i avall i les ganes que tenia de marxar em vaig començar a posar nerviós. El metge va arribar al cap de res, amb les pinces a la mà. Es va asseure al meu costat deixant-se caure amb un deix de mandra, va fer entrar l'instrument desinfectat al conducte auricular i vaig notar com pinçava l'objecte. El va estirar a poc a poc, amb suavitat. Tot d'una vaig notar com es descongestionava l'orella i se m'omplia d'aire fresc. Entre els braços de l'instrument s'hi apilonava un manyoc de cera de color taronja fosc, gairebé marró, enganxós. I al mig, embolicat, ennegrit, un trosset de paper de color blau clar. «Noi, t'acabo de treure un tros de confetti de l'orella», em va anunciar. I jo li vaig respondre: «Doncs no rasquis més que sortiran les majorettes».

La Vall d'Hebron

L'altre dia vaig haver de trucar a la Vall d'Hebron per una qüestió de feina. Es tractava d'averiguar com es trobaven un senyor de Figueres de 65 anys i una senyora de Mataró de 89 que havien sortit de qualsevol manera d'un incendi a casa seva. S'havien cremat força i la cosa no pintava gaire bé. Era un compromís difícil perquè els caps de setmana no hi ha ningú de l'oficina de premsa de l'hospital i, si en vols saber res, o hi has d'entrar disfressat de cel·lador o has de tenir molta sort. Vaig telefonar i em va despenjar una senyora amb veu d'estar-se pintant les ungles. Li vaig explicar el cas i em va passar al departament d'Informació. A Informació se m'hi va posar una noia. Li vaig explicar el cas i aquella noia es va quedar com espantada. Per mi que devia ser el primer cap de setmana que treballava. Semblava una mica aturadeta però potser era perquè s'esforçava a parlar el català sense saber-ne gaire. quan parles en un idioma que no domines sempre sembles una mica ruc, com quan nosaltres parlem castellà, que és una llengua que ens posa una mica nerviosos. Tanseval. Quan la noia va reaccionar em va desviar cap a la planta de traumatologia però encara no sé ben bé perquè. Vaig tornar a sentir la musiqueta d'espera de la Vall d'Hebron i al cap de vuit o deu notes em va contestar un noi molt amable. Li vaig explicar el cas i ell em va dir que tot allò estava molt bé però que no em podia ajudar perquè allò era la porteria de l'hospital i ell de traumatologia hi entenia ben poc. Com a molt em poddia embenar el turmell però no hauria servit de gaire res. Es tractava de dos cremats, li vaig precisar. «Encara hi entenc menys», em va respondre. Al final em va proposar, com a solució, passar la trucada a urgències. Tal dit, tal fet. Al cap de tres picades va agafar el telèfon una metgessa de guàrdia. Li vaig explicar el cas i em derivar, finalment, a la planta de cremats. Mentre m'esperava vaig pensar que, fet i fotut, si no em deien res els demanaria algun remei per la cremor d'estòmac i una diagnosi ràpida sobre perquè se m'acumula cera a l'orella esquerra tot i les precaucions higièniques que prenc diàriament. Em va contestar una infermera. Li vaig explicar el cas dels cremats i ella es va quedar callada. Em va demanar que m'esperés un moment. Vaig sentir com una conversa de lluny i en acabat uns passos que s'e macostaven per l'auricular. «Miri, disculpi, però haurà de trucar dilluns perquè els metges no informen». Li vaig donar les gràcies i en acabat de penjar em vaig adonar que m'havia oblidat de fer-me explicar perquè se m'acumula cera a l'orella esquerra.

Iraragorri


El meu pare tenia un veí que es deia José Iraragorri. Vivien al barri d'Olabarri, a Galdacano. Amb el temps, Iraragorri es va convertir en un dels jugadors més extraordinaris de l'Athletic Club. Alguns a l'Athletic li diuen "el Bilbao" o l'anomenen "Athletic de Bilbao", és d'una ignorància absoluta. Perquè darrera la paraula Athletic no cal afegir-hi res més. Iraragorri era una de les parets mestres de l'Athletic. Quan plegava d'entrenar, tornava al seu barri. I és llavors quan la mainada, com el meu pare, l'envoltaven i li demanaven per jugar amb ells. Avui cap futbolista reconegut perdria temps jugant amb els nens del seu carrer. Avui els mànagers i la merda per l'estil els hi desaconselleria malgastar el temps i els cèntims amb la mainada. I si ho fessin, quedarien empastifats per les marques comercials fent rodes de premsa i xupant foco. Però Iraragorri jugava al futbol amb el meu pare, o feia quilòmetres corrent tot seguit per l'estesa de vailets de Galdacano, o anava en bicicleta amb el meu pare i els seus amics. Corrien per Usansolo, travessaven Olabarri, s'enfilaven fins Larrabezua, lliscaven per El Gallo, a través d'Erleches, o seguien fins Amorebieta. Aquell noi que era un dels futbolistes de fàbula de l'Athletic era senzill, humil, proper, afable. Va triomfar, va marcar gols, va guanyar reconeixement i diners, però va seguir al costat dels seus amics i veïns. Galdacano era mig Athletic, d'allà també van sortir Cilaurren o Zubieta, que també va conèixer el meu pare. Aquella colla de grans futbolistes va veure com la guerra rebentava la seva carrera. Però no es van anyocar pas. Van decidir enrolar-se en la causa de la defensa de la terra basca. No ho van fer agafant cap escopeta, ho van fer amb el que sabien fer: jugar a futbol. D'aquell compromís va sorgir la selecció d'Euzkadi, amb la idea fixa de recórrer mig món per denunciar les salvatjades del feixisme contra els bascos. Van debutar al Parc del Prínceps de París, van travessar mitja Europa fins que saltaren cap Amèrica. Al 39 Iraragorri i els seus companys van veure que ja no podrien tornar a casa seva. I és llavors quan la selecció d'Euzkadi sencera va apuntar-se a la lliga mexicana de futbol on van guanyar-hi el campionat. A l'any següent tots aquells homes van passar als millors equips de les lligues de sudamèrica. Iraragorri va ser fitxat pel mític San Lorenzo de Almagro de la mítica lliga uruguaiana. Fa temps que és mort, Iraragorri. Però el meu pare se n'ha encarregat d'anar-me explicant coses d'ell, del seu caràcter, del seu compromís, de la seva senzillesa. Iraragorri és el vincle de ferro que ens uneix a l'Athletic. Iraragorri és el vincle de ferro que ens uneix a tantes i tantes coses d'aquell Galdacano que encara portem en la memòria. Avui, quan l'Athletic ha tornat a renovar la seva presència a la primera divisió, després de més de 109 anys ininterromputs, només puc fer que recordar Iraragorri, i allà on sigui, que segur que no és gaire lluny de nosaltres, invoco la seva senzillesa, el seu compromís, la seva força. L'Athletic continua entre els grans perquè és gran, com Iraragorri. Allà on sigui, Iraragorri sap que l'Athletic continua, que la bola segueix rodant, que la terra és nostra i que el compromís està més viu que mai.

Braç de gitano "nocillero"

Jo vaig anar a l'escola de la Vila. La del centre de Banyoles. La de tota la vida. Recordo que els passadissos em semblaven enormes i les classes no semblaven tenir final. Un dia a la classe de manualitats la senyoreta Maria Duran en va dir que fariem dolços. Però la única condició és que no es podien coure perquè a l'escola, i encara més en els anys 80, l'escola encara era un espai on el més important era tenir taules, cadires, una bona pissarra i poca cosa més. A la Vila no hi havia biblioteca, ni lavabos pels més menuts que començaven a deixar enrere els bolquers de la primera infantesa, ni sala de motricitat, ni gimnàs ni moltres altres coses tant normal per a la nostra mainada. La Vila era una escola modesta en infraestructures però rica en la saviesa dels seus professors.La tarda de manualitats va arribar i la senyoreta Maria va portar els ingredients. Galetes Maria, pots de Nocilla que per nosaltres era poc més que menjar per als deus, coco ratllat i una empolla de vidre plena de líquid que no vam saber definir. Més tard vam saber que era almívar, que havia de servir per donar el toc final al nostre postre infantil. Aquella dona que ens va ensenyar a llegir lletra enganxada ens va ensenyar un dels dolços més simples però del que alhora en guardo més bon record. Teníem només 6 anys i per una marreca d'aquella edat era evident que la dificultat hauria de ser la mínima. En grups de 6 ens va anar repartint els ingredients. Dos treien les galetes de la cel·lofana, els altres dos obrien el pot de la Nocilla i els dos restants escampaven el coco sobre d'una plata de cartró com les que es compren a Can Mateu de les bromes. La recepta era molt senzilla. Uns posaven la nocilla a una de les cares de la galeta. Els altres enganxaven les galetes ja emborratxades de crema de cacau entre si en pilonets de sis galetes com si fossin un cuc. Els altres pintaven els pilonets amb un pinzell xop d'almívar i els últims ho recobrien tot amb el coco ratllat. Un tall bisellat en la circumferència de la galeta i el millor berenar del món es plantava davant nostre. Recordo aquella tarda com una de les més divertides i felices de la meva vida. Les nostres manetes insegures havien fet una petita delícia per al paladar infantil. A la llarga aquesta recepta s'ha anat convertint en una mena de referent de la meva infantesa.

homenaje a la señorita ginfizzera

Quería manifestar mi más profunda amiración por esta mujer (y digo mujer porque ningún hombre es capaz de llegar a tal nivel intelectual y expresivo) que se hace llamar ginfizzera. Mujer ya de frases célebres y de gran interés anatómico masculino (en concreto de la parte cerebral inferior masculina). Hagamos todos un hurra por ella y para que algún día lleguemos almenos a oler el aroma de su grandeza.

HURRRRRAAAAAAAAAAA!

dissabte, 16 de juny del 2007

Em cago

Em cago…

En la dreta recalcitrant que maquilla el franquisme amb l’adjectiu “de centre”
En els governs que quan s’acostumen a la poltrona no la volen deixar quan el poble els sentencia a mort
En les integrismes culturals, polítics, lingüítics, ideològics i tots els que no contemplen la diversitat dels pobles.
En els maltractadors de dones i nens
En les religions que empresonen a l’individu i no el deixen actuar com el que és: un ésser racional i lliure
En les grans multinacionals que han fet del diner la seva única prioritat i raó de ser
En els masclistes que es pensen que les dones no podem dir i fer lliurement el que ens dóna la gana perquè en el fons són uns insegurs i uns mediocres.
En la destrucció de la terra
En els que no confien en la capacitat del joves
En l'esport convertit en transacció econòmica
En les guerres consentides
En els que malgasten l’aigua i van a comprar el pa en cotxe
En els que van al cine a menjar crispetes
En els que es queden a casa i no van a votar
En els que compren pa francès en comptes de pa de pagès
En els que pensen que per poder ser algú primer cal tenir diners
En els que sempre parlen però mai escolten
En els que maltracten els animals, perquè demostren ser molt animals
En els que no tracten bé als qui els envolta però si volen ser ben tractats.
En els que ho critiquen tot però no mouen ni un dit per canviar res
En la manipulació de la premsa que alhora manipula a la població
En la massa que es deixa portat per les modes i no reivindica la individualitat
En els genocidis de civils en nom de la religió
En les màfies que trafiquen amb vides humanes
En els especuladors del totxo que fan d'una necessitat social un suculent negoci
En els empresaris que no escolten als treballadors
En els dictadors de qualsevol color polític
En els pedòfils
En els mals perdedors que ho enverinen tot
En els que no llegeixen llibres
En els que només llegeixen el suplement d'esports o la premsa rosa
En els que no són amics dels seus amics
En els que no accepten la llibertat sexual
En els que pensen que la política és una eina per fer diners
En els racistes xenòfobs
En la justicia injusta
En l'oblit a la gent gran
En el menyspreu a la diferència
En el consumisme compulsiu
En els que s'amaguen darrera d'una màscara
En la corrupció feta institució
En la sanitat feta negoci
En els que van de progres i en els fons són uns "miramelics"
En els que miren als altres per sobre l'espatlla
En els que no saben aprofitar la cultura per aconseguir més llibertat de pensament



I em cago en especial en els que no respecten la llibertat d'expressió i de pensament.

En Lluís està ingressat

Xisca de Gardi no pot, avui, oblidar-se d'un dels seus amics. En Lluís. En Lluís diu sempre que és gironí però, en el fons, és un plaestanyenc com tots nosaltres. Viu al Pla de Martís i té la sort que cada matí pot veure el gran Canigó. En Lluís és fort com un roure, greixando i galtavermell, li agrada la vida i tenir sempre la raó, ni que sigui durant una estona. En Lluís és dels nostres i amb això nosaltres ja en tenim prou per patir per ell, per defensar-lo on sigui, per elevar-lo a la categoria on només hi poden ser els nostres amics. Amb en Lluís hi hem matat el porc, hi hem esmorzat, hi hem sopat, hem passat vetllades sorprenents en aquella casa on el Pla de Martís és la planúria més manyaga del nostre món. Amb en Lluís volem fer, encara, molta mili. En Lluís té la mirada d'una au que sempre està a l'aguait, té les dents de llet i té els braços valents de tant traginar coses pel seu hort i per les seves barracotes plenes de grilleries. En Lluís ens l'han ingressat, i l'hem vist respirant amb una mascarilla, amb la veu apagada i la mirada un xic perduda. Avui pensem amb ell. Invoquem els dies que hem estat junts, invoquem la seva riallada encomanadissa, invoquem els capvespres on el sol pessiga el Canigó. Avui pensem amb ell perquè volem que el mal gam passi de llarg, se'n vagi muntanyes amunt i no torni a emprejar-lo més. En Lluís està ingressat, i nosaltres pensem en ell, perquè ben aviat tornem a gaudir d'un capvespre d'aquells que fan època i pinten de rovell tota la immensa plana de Martís. De fons no volem sentir res més que el bram d'una cafetera i l'harmonium de les granotes.

divendres, 15 de juny del 2007

Xesco Boix

Els que aquest any en facin trenta-nou, hauran superat l'edat que tenia en Xesco Boix i Masramon quan va morir i es desenganxaran definitivament de la infantesa. Serà un moment. No serà gens dolorós, ni tan sols s'assemblarà a una picada de mosquit. Els trenta-nou són un moment perfecte per tallar l'enllaç. Queda un any d'inèrcia fins als quaranta i les possibilitats són múltiples. Els entesos recomanen deixar la feina, anar directament a demanar-ne a Ca l'Olivet i passar una temporada anant a buscar la mainada de la comarca per dur-la a escola. No sabem què n'hauria dit ell però de cares endins, a Xisca de Gardi tenim la certesa que en Xesco Boix va ser el nostre Che Gevara particular. Era l'home que ens feia pensar que el català era la única llengua que existia. A Casa Nostra el vam tenir un dia al gimnàs de les escoles del carrer de la Barca. Érem molt petits, es podria dir que érem minúsculs i que un dels pocs maldecaps que ens preocupaven no anava més enllà de la fregamenta aspra a la sala de rentar culs que hi havia just al davant de les escales de baixar al pati. En aquell temps encara no sabíem que havíem de procurar que els estudis no entorpissin la nostra educació, com va dir no sé qui. Ara tota la mainada viu amorrada als videojocs, als ordinadors, a la tecnologia. Diuen que en Xesco Boix no ho hauria aguantat. De fet, no va aguantar més enllà del juliol del 1984. Aprofitant que en aquell temps, per la raó que fos, els trens encara funcionaven amb una certa puntualitat, es va llançar a la via a la vora de Malgrat de Mar. Eren altres temps. Avui se n'hauria desdit. La línia de rodalies ja no és el que era i les aturades, vagues, avaries i punyetes fan pràcticament impossible el suïcidi pel sistema ferroviari. La mala gestió dels trens l'han convertit en una mort improvisada sense cap sentit poètic. Ben mirat la poesia ja l'havia deixat en aquell parell de versos: "Si tu te'n vas, neru, neru, neru/si tu te'n vas, neru, neru, nas"

Segon Caliquenyo

Aquí ve la segona entrega dels Caliquenyos del nostre gurú. M'ha trucat cap a quarts de deu, i m'ha dit que m'ho faria arribar per correu. Així ha estat, en Pep torna a la seva catedral, i ho fa per la porta dels apòstols, aquella que només obrim cada cert temps.

A la primera calada haviem acabat a ROTO COM UNA TRUJA. seguim:
Si vaig pel carrer
i vull escometre
una euga d´aquelles
-que parla i riu pressa-
es veu que fotra el crit al cel
i amb mil remenament de botons
em fara venir els Mossos
i aquests em fotaran
un "patosí" de munta
-"per violador:
per fer-la petar"-
i a la propera a la garjola
i encara calla:
t´han denunciat.
El camí correcte
de grapejar-la
és la pantalla.


Es veu que a casa seva
n´has de fer
una bona recria
-de mobils, "macs", televisions-
com la remunta d´en Boada
pero que ara es diu
"Boadys and Remuntys"
-de muts i estabornits.


I quan ho tinguis tot,
quan hagis comprat
tota la llocarada
de pantalles i botons,
la noia aquella
t´hi enviara
el seu mamellam
-amb "alta resolució"-
perque amb botons
l´hi rebreguis
tant com vulguis
-i aixi no et diran "verro".
"Un que toca i parla directament
és un porc desvergonyit"
(segons la munta).

i aqui acabem la segona calada.
fins la setmana que ve.
MORO DE METELLA.

dijous, 14 de juny del 2007

On ens podem fer maçons?

Xisca de Gardi té un deute pendent des de fa molt temps: fer-nos maçons en bloc, sense mirar-nos-hi gaire, a ulls clucs, de ple. La maçoneria fa per nosaltres perquè té alguna cosa de secta, de secretisme, de rituals endreçats. No hi ha peluts a la maçoneria, ni gent estrambòtica, ni falta que hi fa. A la maçoneria si va perquè si va, és un ritual, un món ple de gestos iniciàtics, una cosa que es deu fer de nit, en soterranis, en llargues capes, amb cerimonials una mica embolicats i enrevessats. Els maçons, i això també ens va, són gent a la que sempre els hi ha picat això de la conspiració. La conspiració ha mogut el món, conspirar és viure, conspirar és respirar i inspirar al a vegada. Els maçons han conspirat per fer caure tots els malgoverns del món i per fer caure, fins i tot, els pocs bons governs que ha tingut el món. L'important és fer caure governs des de les ombres de trobades llunyanes, entre rituals abstractes, enmig de cares que participen, còmplices i serioses, dels mateixos gestos, les mateixes paraules recargolades. Ser maçons és el nostre objectiu. Escriurem cartes i les enviarem a les logies més remotes, escriurem cartes i les farem arribar a gent sospitosa de ser maçons, i l'únic que demanarem és, això, una entrada en tromba, massiva, atropellada, de Xisca de Gardi a la Maçoneria. Per quedar-nos-hi, per entrar en els laberints que han mogut, i commogut, el món des de fa segles. La raó ens assisteix, la maçoneria és la nostra propera aventura. On ens podem fer maçons? Doncs aviat ho sabrem.

Els meus amics els llimocs


El llimoc no té gaires amics. Els cargols, sí, sobretot perquè hi ha molt de golafre xiscagardià que li agrada jalar cargols a la llauna i aquestes coses. Però els llimocs no es mengen i la gent els hi ha agafat una mania inexplicable. Els castellans en diuen babosas i amb aquest nom tan fastigós ja queda clar quina predilecció se li dóna a les castelles a la pobra bestiola. Hi ha catalans que en diuen llimacs i amb aquest mot és com si quasi escopissin sobre el petit animaló que surt de nit, com bon xiscagardià. Perquè un llimoc és una cosa molt xiscagardiana: surt de nit, s'enfila pertot arreu, no fa mal i t'omple de petons. El llimoc no fa fressa, avança al seu ritme pel pati i el trobes en els llocs més estrambòtics. A mi m'agrada sortir al meu redere i veure, a contrallum, que els meus amics ja han sortit de dins de les bardisses i ja prenen posicions a les parets, al terraplè, sobre els testos o pel cim de l'herba. Són extraordinaris. A vegades em vénen ganes de parlar-los i preguntar-los com els va, però sé que no em diran res: són discrets, són gent de pagès que de parlar amb forasters el mínim per dir "bona nit, mestre" i para de comptar. A vegades, i sense voler, en trepitjo algun, i em passa com quan trepitjo un cargol, que em fa pena, que em fot angúnia, que crec que he cardat el meu peu de gegant al cim d'una petita bèstia que no feia res més que voler gaudir d'una nit serena i buscar una mica d'humitat després d'un dia de calor de llard fregit. Es per això que la millor nit d'estiu és aquella que surts al redere amb una copeta de xampany i t'encantes, hores i hores, observant els meus amics, els llimocs.

No ens toqueu les gambússies


En els dies del desordre electoral algú va parlar de la necessitat d'erradicar espècies forasteres de l'Estany, entre les quals va nomenar les cèlebres gambússies. Vaig estar a punt d'aixecar-me de la cadira i dir-li el nom del porc, i em vaig haver de mossegar la llengua com una criada de les d'abans. Les gambússies espècies forasteres? Au, va tira! Aquestes animalades només les pot dir algú que li falti un bull, algú que no hi sigui tot, algú que no toqui vores. Mireu, jo sempre he vist les gambússies a l'Estany. I a vegades n'he pescat per convertir-les en esquer i atrapar algun peix més gros. Perquè la gambússia, ai senyor! la gambússia és un peixicu pitit-pitit, de la mida quasi de l'ungla del peu gros. La gambússia és com una miniatura de peix, una miniatura extraordinària que reuneix totes les peculiaritats del peix. La gambússia és quasi una transparència feta peix, una criatura dolcíssima que fa anys que viu entre nosaltres, tants anys que ja s'ha integrat en el nostre Estany i en els nostres recs, nedant a contracorrent, nedant en petits grups, barrejant-se entre els colors de l'aigua, camuflant-se entre les algues, rec avall, rec amunt. Qui digui que la gambússia s'ha de treure del nostre paisatge tindrà tot xisca de Gardi en contra i el Partit Sant Martirià també. Esteu avisats setciències de pa-xucat-amb-oli. No ens toqueu les gambússies, que hi prendrem mal.

Beatificar en David del Passeig

Xisca de Gardi escriu epístoles al nostre bisbe Carles. Amb el llapis d'en Pep escrivim cartes que semblen missals i on detallem tots els mèrits i bondats de l'home més bondadós de tot Banyoles: en David del Passeig. Si repassem el santoral i la tirallonga de beats hi ha coses que se'ns escapen. Hi ha gent que de mèrits, no pas gaires, més aviat discretíssims. Però per pressió d'alguns, per influències, per cosins de segon grau o per caramboles d'aquelles se'ls ha fet pujar a un pedestal. Se'ls venera, se'ls adopta com a patrons d'algun poble orfe i avui pau i demà glòria. En canvi no comprenem que en David del Passeig no estigui ja en la cua d'un procés de beatificació. Ell és un sant baró, un home carregat de pulcritud i de bondat, algú que no té mai una paraula de més, ni cap ombra de vanitat o ira. Té les virtuds teologals completes i darrera de la barra es comporta quasi com un franciscà. En David és algú que dóna set a l'assedegat, i mira que n'hi han d'assedegats al Passeig! Perquè hi ha gent que al Passeig hi va amb una set sahariana, de bacallà eixut, de paper de vidre raspant la llengua. I en David els atempera, els sadolla. En David té calzes que fan miracles on una mica de ginebra, un regalim de suc de llimona i una ditxosa tònica es converteixen en un prodigi anomenat gintònic. Volem beatificar-lo i que sigui, com tots els sants i beats, exemple. Exemple per apartar del mal camí als bàrmans que no en saben, als que no es comporten, als que xerren de més, als que se'n riuen de la clientela, als que aborden, als que borden. Al Passeig hi farem la nostra cova dels apareguts, la cova de les troballes, la cova dels miracles permanents, la cova de les processons- totes nocturnes o vespertines, tan li fa- la cova on un beat prepara, en el fons de tot, la reaparició de la llum en forma de vas generós i de líquid guspirejant. Allà hi serem tots, i totes.

El nostre IKEA és Can Fontpudosa

Hi ha gent que carda molts quilòmetres per anar a una cosa sueca i extravagant, freda i nòrdica com una glacera. Es un magatzem fastigós on compres els mobles encaixats, els has de traginar, i quan arribes a casa pares boig muntant-los i si ets un grapes, com jo, els muntes a l'inrevés, i encara et carden crits. Nosaltres no hi tornarem pas més a Badalona, perquè ens cansa, perquè no ens agrada tot allò, perquè si anem a Barcelona és per anar a fer un arròs al set portes i quedar-nos en qualsevol terrassa per meravellar-nos amb les vistes, gòtiques i barroques, romàniques i modernistes. Tu ja m'entens, Maria Vaqueta. Nosaltres, doncs, tenim uns grans magatzems on no hi faltem pas mai. Es a Can Fontpudosa. A la vora de la Plaça de les Rodes. Allà s'hi entra per un llamp de porta on tot el que veus són piles de bales de paia, i estibes interminables de tota mena de gra. Cap dins falta gent, i allà surt l'amo, que ens dóna conversa, que tragina coses, que remena, que grilleja. L'amo de Can Fontpudosa és el nostre president. Li comprem escombres de bruc, saques de patates, taronges, vetes per lligar tomateres, el que faci falta, i el que convingui. A Can Fontpudosa entres amb les mans a la butxaca i surts amb un camionat de coses. Aquest és el nostre IKEA, la república de part de bo de Xisca de Gardi, al cim pots entrar-hi en cotxe i carregar tot el fatu. Els altres se'n van a Badalona, passen calor, s'empregen, fan cues, i nosaltres, trico-trico, anem i venim, carreguem, xerrem, ens encantem. En Pep m'ho va fer veure, i ara ja no puc passar sense Can Fontpudosa. Per cert, aviat hi farem una excursió, ben dinat, després de la migdiada i quan el sol reposi una mica. Vet aquí.

dimecres, 13 de juny del 2007

Parar la fresca

Ja s'ha ben perdut aquest costum banyolí, i civilitzat, de parar la fresca. L'aire condicionat, la tele, els porters automàtics i l'individualisme idiota s'han carregat una pràctica que difícilment tornarà i que era la millor manera d'aplacar això de la calor de l'estiu. Ans, al meu carrer, tots els veïns i veïnes paraven la fresca, treien a la vorera cadires, tamborets i el que fes falta. Els de Can Sardanes treien la sella de muntar la burra. Vet aquí. Llavors el carrer era una enriulamenta de gent, un xiuxiueig que el travessava de dalt a baix, una xerrameca que es barrejava amb el zumzum dels mosquits, el repicar de campanes i el brunzit dels fils elèctrics. Els nens jugàvem a carreres o a místric, que és l'escondite dels espanyols. Parar la fresca era repassar la jornada amb tots els veïns, perquè abans els veïns o s'ajudaven o directament estaven renyits, no pas com ara on ningú es coneix, on tens un veí psicòpata i ni ho saps ni ho sabràs fins que surti per la tele o et faci la clenxa al mig. Abans parar la fresca era buscar una mica d'aire per respirar, era salvaguardar-se de l'estiu, era combregar amb la gent, era ser viu i una mica més feliç. Els dies de parar la fresca han estat substituïts per cotxes, motos, carrers informals, tractes distants. A Xisca, encara, amb els veïns ens saludem, i, de tant en tant, quan ve l'estiu parem algunes taules per sopar, és el principi. Hem de tornar a parar la fresca, això sí, incorporant tots els elements de la modernitat que facin falta: és a dir els gintònics d'en David i veïnes extraordinàries.

dimarts, 12 de juny del 2007

Els randells ja són aquí

En Mastegatatxes parlava que els mosquits són un dels pitjors enemics de Xisca de Gardi. Té tota la ruó. No hi ha pitjor bèstia que el mosquit o el randell que et visiten per fer-te mal. Sense que tu els hagis fet res, ells vénen i et burxen. No bevem hendricks perquè aquestes bèsties se n'aprofitin. No bevem bon xampany perquè ells en gorregin de mala manera. No tastem dels millors vins de Vilavenut perquè els randells en beguin a galet directament de les nostres venes. Es un abús. El pitjor d'aquestes bèsties és que solen atacar en hora foscant, de nit o al capvespre, es pot dir que amb una traïdoria que no fa per les nostres latituds de gent enraonada. Se'ls sent voleiar per l'habitació, amb aquell brunzit molest i malparit, t'ataquen a dins i a fora del llençol, a vegades t'ataquen dins la manta. I llavors et ve aquella escorissó que sembla que t'hagin disparat una bala sobre la pell. Es una cremor de ganivet roent, que acostuma a provocar una gratera que no és d'aquest món. Com més et grates, més ganes tens de gratar-te, com si haguessis caigut en una addicció que et deixaria sense sang, sense pell, sense ossos si convingués. Es curiós però quan obres el llum, el mosquit enlloc. Saben amagar-se, saben passar desapercebut, saben fugir dels primers contratacs. Quan tanques el llum i penses que ja és fora, el randell torna amb ganes de seguir bevent de tu mateix, d'atipar-se com un lladre, de saquejar-te tota la sang. Quan a la fi l'esclafes amb una sabata, amb una camisa, amb l'americana, amb el que faci falta, el més habitual és que el mosquit et deixi el seu últim regal: una esquitxamenta de sang sobre la paret acabada de pintar, sang que és teva i que ell ha degustat amb la seva fal.lera de sempre. Viuen poques hores, però les suficients com per deixar una estesa de pessigades, de mullenes de sang, de nits sense poder dormir, d'emprenyaments, de ràbia i de dolor.

Torna la migdiada

Aquest és un país civilitzat, per tant un país de migdiades. Ara que la calor ens comença a matar, la migdiada ens pica l'ullet. Ben dinat, l'únic profitós que es pot fer és anar a fer la migdiada, o un cop de cap, o una senrosa. Perquè et comença a venir aquella nyonya que rosega, que et fa venir badaiera, que et cargola els ossos. La migdiada es pot fer de moltes maneres. Els viatjans la fan dins del cotxe i deixen que un fil de bava els hi vernissi els prospectes i els mostraris. Són bona gent, són gent entranyable els viatjans. Després hi ha el cop de cap de la gent que mira el serial, davant la tele, amb moviments bruscos que sovint posen en perill les cervicals. Però la migdiada bona és la que es fa sota l'ombra d'un arbre fresquívol: un roure ben ufanós, una figuera d'aquelles que fan goig, una alzina reclamadora dels que creixen per la part de Fontcoberta. Una migdiada s'ha de fer amb un canti a la vora, perquè quan t'aixeques no et vingui aquella sequedat de boca tan emprenyosa. N'hi ha que quan fan migdiada no s'hi posen pas per poc: es fiquen dins el llit, amb pijama i tot i deixen que les hores vagin passant i que treballin els burros. Són gent d'una altra classe que viuen en cases de parets gruixudes i que no han pas de patir per la malícia del sol. N'hi ha que la fan acompanyats: però aquesta ja és una migdiada d'una altra mena, més enganxosa, més suadora, d'aquelles que abans de fer un cop de cap fas unes quantes manyagoies de les bones. N'hi ha que fan migdiades a qualsevol lloc: al cine, a la feina, en un cafè, és llavors quan ens ve allò de "fer el gos" és a dir: ajaure'ns en qualsevol lloc i deixar que la son ens negui. Som un país de migdiades i això no s'ha pas de perdre, perquè les temperatures ens hi porten, perquè el caràcter ja ens hi duu, perquè els del Pentagon han nascut per treballar, i nosaltres hem nascut per fer migdiades i manyagoies, som gent de matalàs, nosaltres.

Beguda





Ginfizz còctel:
Ingredients: Una quarta part de ginebraHendriks, una cullerada de sucre, clara d'ou, tres quarts d'onça de suc de llimona, gel a gust de la ginfizzera.
Elaboració: Barrejar en una coctelera tots els ingredients menys la soda. Serviu-ho en un vas llarg amb gel. En acabat, emplenar el vas amb soda.

dilluns, 11 de juny del 2007

Els llibres d'en Garcia-Arbòs

A Xisca de Gardi som gent vulgar, de poques variacions intel·lectuals, de pensaments vagues i reflexions mundanes. Som gent que no llegim. Els llibres ens fan tanta angúnia com una ortiga i els agafem aguantant l'aire perquè les ortigues, ja se sap, no irriten si s'agafen sense respirar. Som així a Xisca de Gardi, no tenim tapes, portem l'enteniment arrossegant per terra i tot sovint el regalem al primer que passa perquè ens carda nosa. Amb prou feina sabem llegir els cartells que porten cap a Melianta i cap a Medinyà. Per això hem hagut de buscar-nos algun amic que sàpiga una mica de lletra i hem anat fins a Besalú, a casa del senyor Garcia-Arbòs, que és la nostra enciclopèdia de butxaca, el nostre fil amb la cultura popular. En Garcia-Arbòs, que no fa gaire va ser per aquí, ha escrit un llibre, que és una cosa que nosaltres no sabrem fer mai ni falta que ens farà mentre siguem capaços d'agafar-los sense respirar. El llibre és gruixut perquè és un recull de receptes de les dones de Peralada. En Garcia-Arbòs la sap molt llarga. Nosaltres no sabem res, no llegim ni les revistes de la sala d'espera del dentista però menjar sí que ho fem. I molt. Sempre ens ha semblat que es pot acabar el món havent dinat i val més que ens agafi ben tips. Ens agrada fer rots de vi amb grasiosa després d'emporlanar-nos a Can Mià i ens agrada la cuina de tota la vida, la que es cou en fogons de flama. N'hi ha que cuinen a sobre uns panells de color negre que es tornen de color vermell. En diuen vitroceràmica. Que en diguin com vulguin; és una enganyifa que fa més nosa que servei. Només serveix per adornar els dúplex de disseny que ocupen les parelles de la jove burgesia o solters d'aquests que es fan l'interessant dient que els encanta cuinar. No n'hi ha ni un que en sàpiga,. I els trobareu a tots a la Farga els diumenges al matí, comprant fideuà, canelons, vedella amb bolets o fricandó. Esperen, paguen, marxen i quan arriben a casa tenen una feinada per airejar el cotxe abans d'anar a buscar l'amiga amb qui han quedat cap a les vuit per anar al cinema. Jo en conec un que no direm qui és per no carregar-lo de feina, que feia els planxats directament a sobre de la vitroceràmica de casa seva. És la millor utilitat mai trobada per a un invent tan absurd. El secret era el deix del Vitroclen, ni molt ni poc; i la mantega, ni gaire ni gens. Marejaven una mica però eren deliciosos. Hi havíem fet grans berenars-sopars-esmorçars en aquella vitroceràmica de no recordo quina marca. Perquè això també ho té la vitroceràmica, és de marques diferents. El foc viu, en canvi, és foc de la marca foc i para de comptar. I a propòsit del foc, tornant a la literatura, en Garcia-Arbòs comentava l'altre dia en una revista amb moltes fotos d'aquestes que surten els diumenges, que hi ha un paio que havia estat boxador, fill de pares d'Almeria i nascut a Perpinyà, que ha escrit un altre llibre per explicar com s'han de fer les pizzes i les coques de recapta, que són les nostres pizzes particulars. Són menjars de part de bo, que no es poden fer a cap vitroceràmica, que necessiten l'escalfor del foc. Les pots fer en un forn elèctric però et quedaran eixutes. I d'entre les pizzes i les coques de recapta, cap dubte. Amb una coca de recapta al davant riute'n de les margarites, les calzones, les quatre estacions i totes les que vulguis. En Garcia-Arbòs sí que en sap. És de Besalú però és el nostre gastrònom oficial. El que digui ell que hem de menjar menjarem, i s'ha acabat el bròquil.

Corpus a Lladó

Dissabte a la tarda vaig anar a Lladó per veure uns amics que van tenir una criatura fa un any. Hi vaig anar a les palpentes perquè no sabia on viuen i a Lladó, que és un poble com Déu mana, no hi ha cobertura pel mòbil de manera que no els vaig poder trucar per demanar-los que m'orientessin fins a casa seva. Vaig aparcar a la plaça i amb un parell de preguntes, primer a l'amo d'un restaurant que va foragitar uns turistes que volien fer un cafè, i després a una senyora molt amable, vaig trobar la porta del carrer Besalú que corresponia als meus amics. Però no hi eren. Vaig tornar cap a la plaça i m'hi vaig entretenir fent el xafarder pel conjunt medieval que hi ha al voltant de l'església de Santa Maria. A Lladó hi va haver un monestir des de l'any 1089 arrel de la devolució d'unes terres al bisbat de Girona per part dels senyors de Navata. Poc abans del 1200 els monjos van fer construir el temple i al segle XIV hi van traslladar les relíquies de Sant Lambert, un màrtir de Flandes, que va provocar cues de peregrins i una certa bonança econòmica al poble. El declivi va arribar a Santa Maria a la fi d'aquest mateix segle. Van secularitzar el monestir el 1592 i el van convertir en una col·legiata fins el 1852 que es va tornar una església normal i corrent, parroquial, per fer-hi misses, batejos, casaments, misses del gall, enterraments i pregàries diverses. Abans, però, durant la desamortització de Mendizábal, el 1836, l'església va perdre la propietat d'una part del que tenia i un pintor que vivia a la plaça mateix va comprar el terreny. S'hi va fer una casa que ara és l'Ajuntament i el que havia estat el monestir va anar desapareixent sota la pols fins que ho va arreglar l'alcalde que hi va tenir Convergència durant vint-i-quatre anys a partir del 1979. L'exalcalde es va retirar de l'Ajuntament ara fa quatre anys però encara és un home respectat a Lladó. Dissabte era al davant de l'església comandant el dibuix de la catifa de Corpus que feien les dones del poble. M'hi vaig entretenir una estona per fer temps i, sense saber-ho, vaig acabar agenollat a terra repartint grans d'ordi al tros que representava l'antic campanar de Lladó. S'ha de dir que ho vaig fer en representació de Xisca de Gardi i que la catifa va quedar digna del Corpus de Lladó, que ara és una festa més petita coneguda fins a Cabanelles. Anys enrere cada carrer feia una catifa i la processó de l'altíssim durava dues hores. Recorria tot el poble. La de diumenge va sortir només a l'era de l'església però com a mínim va sortir. Em consta que la catifa va durar tota la nit perquè el jovent del poble es va encarregar de vigilar-la. No la va tocar ningú. Les dones van portar pètals de buguenvília, flors que no sé com es diuen i herba acabada de segar. Tot ho anaven posant a les ordres de l'exalcalde, que a mi em va fer l'encarregat de marcar els marges del que representaven les cantonades del campanar i les cases del voltant. Va ser una feina dura, delicada, que demanava una concentració extrema. Mentre vam anar col·locant pètals i ordi no va passar res però quan van desensacar l'herba es va desplegar una pesta de mosquits just de l'espècie que viu de la sang dels meus braços. Una de les dones deia que havien fermentat al sac però jo només els veia emborratxant-se sobre la meva pell. La coïssor era insuportable però com a bon xiscagardià vaig aguantar sense dir res, provant d'espolsar-me'ls amb dignitat, fent veure que no m'importava, simulant que era jo qui els citava a reposar sobre el meu cos. Em devien veure patir i em van portar una cervesa. La vaig engolir a una velocitat de la qual no me'n sabia capaç i vaig tornar a la feina. Quan ho vam tenir tot fet, cap a quarts de nou, vaig començar a dir adéu a tothom. Em van acomiadar amb un respecte rural que vaig agrair amb tot el cor. Vaig caminar fins al cotxe, hi vaig pujar a cavall, el vaig engegar i vaig sortir del poble. Llavors, quan ja estava a punt d'arribar a Cabanelles i ja no era possible que em sentís ningú, vaig deixar a anar un crit de dolor i em vaig cagar amb la mare que havia parit tots els mosquits. Agafat al volant amb una mà, em gratava els braços i premia l'accelerador per arribar a casa, destapar una ampolla d'esperit de vi i ruixarme les picades per calmar la terrible gratera que m'encenia la carn.

Un juny molt calorós: el canvi climàtic ja és aquí

Mai havia fet tanta calor en un mes de juny. En aquest collons de juny ja estem fregant els 30 graus i aquí no dimiteix ningú, i tot és pau i tot és glòria. Ans, al mes de juny, la gent anava amb esclops i a dins encara hi posava paia per no tenir tant fred de peus. Ans, al juny se segava amb una manta al cim i es procurava fer-ho amb bons jerseis de llana i amb pantalons de pana. Ans al juny els focs a terra anaven a tot gas, i l'aigardent s'acabava a totes les cases. Es per això que els santsjoans es feien grans fogueres perquè la gent es moria de fred, i així, arraulida i arran de foc, es treia el tremolor del cim. Però ha vingut el canvi climàtic ditxós i ara vinga a fer calor pel mes de juny. Una calor insuportable, enganxosa, una calor que fa pensar en el pitjor. Mai més tornarem a tenir aquells mesos de juny de freds terribles, i aquells juliols tan plujosos i aquells mesos d'agost en que s'havia de dormir amb nòrdic i amb una ampolla d'aigua calenta entre els braços. El canvi climàtic està provocant que els estius siguin secs i calorosos, que tinguem un clima tan bèstia que només s'explicaria si fossim un país mediterrani.

dissabte, 9 de juny del 2007

Hortense David


A Hortense David que fuma sense por en els llibres de la història.

Ai i oli; allioli

L'allioli és un dels amics més celebrats de Xisca de Gardi. L'Obèlix va caure en aquella marmita plena de poció màgica i nosaltres hem caigut en un immens morter carregat d'allioli. Aquesta és la diferència. L'Allioli és el suc de les nostres vides, el fem posar a tot arreu: en un plat d'arròs blanc per treure-li aquell regust xino habitual, a la verdura per donar-li vigor i substància, a un rossejat de fideus per elevar-lo cap al cel o allà on convingui (Un amic meu banyava els canelons de Can Banal amb allioli, i així va la cosa) Hi ha molta gent que no s'atreveix a fer allioli perquè li queda negat. Quina bestiesa. Llavors compra misèries de supermercat que es volen fer passar per aioli i que no són res més que pulecres. Però si l'allioli és ben senzill de fer! Quan tens l'all ben trinxat se li fot un raig petit d'oli d'aquest de l'Empordà, si l'ai és vermei i de cap al Tarn ben millor, els ais del Tarn són els avantpassats dels nostres antics ais de Banyoles dels quals ja quasi només en queda la fama. Tot seguit seguim picant l'ai amb la mà de morter fins que queda una cosa espessa i malparida que sembla un principi de crema catalana amb bocassa d'ai. Llavors hi afegim un pensament d'oli, i tot seguit tenim a punt un raig de llimona, que serà la nostra arma secreta perquè no se'ns talli la cosa. Llavors a remenar. Sempre amb la mà de morter a la dreta i la sitrellera d'oli a l'esquerra, que la farem rajar a poc a poc per la part enfonsada del morter. Segur que se'ns fa. Això sí, re de mirar la tele, ni de xerrar, ni de fer manyagoies, l'aioli vol que ens hi fiquem de caps, i que no estiguem per re. Si anem fent, a poc a poc, amb paciència, amb la delicadesa que volen aquestes coses, el més segur és que ens surti un aioli pels déus, una fabulosa pasta que ens servirà, bàsicament, per ser més feliços. Aioli contra la carn, sobre les patates, al cim de qualsevol pasta, a tot arreu. Perquè l'aioli és com jo: s'avé amb quasi tothom, si bé als amics, i a les amigues, els hi regala el millor que té. El més segur és que després d'un àpat amb aioli ens vindrà ganes de mandrejar, de fer el gos, d'anar a cardar una senronsa, i, tot seguit, i si podem, ens vindran ganes de fer el manyagoi. Perquè l'aioli té aquestes coses, és carinyós de mena.

divendres, 8 de juny del 2007

Cuques de llum

M'ho va fer veure un dia en Miquel Molina que és un dels savis més grossos que conec, i amic de Xisca de Gardi: "ja no es veuen cuques de llum". En Miquel hi té una fixació important. Però ni ell ni jo hem pogut entendre el perquè ja no hi ha cuques de llum. Es la contaminació pentagoniana? Es que les cuques han fugit totes a Falgons o Briolf? El cas és que no se'n veuen. Jo abans en tenia en el meu gran redere de la meva casa del carrer Nou. Sortien en un terraplè on hi creixia la menta. I aquelles guspires de llum sensacional encenien la foscor embolicades per la menta. Era excepcional. Era com si deixessis anar una bengala lluminosa. Era una companyia estiuenca, com els dragons que s'enfilaven per les voltes de l'eixida. A vegades jugava a Madelmans fent-los internar en el terraplè com si fos la primera frontera del Vietnam, i allà, de sobte, sortia el primer estol de cuques de llum, guspirejant entre la foscor, com si fossin tretes d'un somni delirant, però eren reals, com la menta, com les nits inacabables dels nostres estius sensacionals. Feien un parell de volts entre la foscor i tornaven al seu reducte. I allà em quedava jo fent vietnams amb els madelmans fins que la mare em cridava per anar cap a dormir. Ara ja hi ha madelmans, ni gaires rederes amb terraplens, i, sobretot, han desaparegut les cuques de llum. I per més que les convoqui des del meu nou redere, no surten, això sí, tinc menta, molta, perquè l'olor penetrant em faci enyorar aquelles guspires voladores que algun fill de puta ens ha robat.

Miquel Amela Beverly Hills

Jo de gran vull ser com en Miquel Amela, i para de comptar. Per cert, em deu una foto meva de petit i ja no sé si la veure més. Si l'ha perdut, que es calci, està avisat. Doncs, deixonssis: jo de gran vull ser en Miquel Amela, un personatge que sofistica Banyoles al seu pas. Avui l'he vist pel carrer Mercadal i he pensat que estàvem a Sunset Boulevard i que el sol que rebentava Banyoles era un astre californià. L'Amela s'estintolava a l'aparador de Can Pitu i l'Adriana, que té un nom que no sé pas com collons es diu i on hi passen les millors femelles del nostre costellam comarcal. L'Amela no sé pas què hi feia estintolat a Can Pitu i l'Adriana, jo per mi que l'havien llogat per sofisticar una mica més la ditxosa botiga. Perquè l'Amela té la prestància exacta de la família, i aquell somriure que podria vendre's en qualsevol passarel.la. Per rematar-ho, l'Amela duia unes ulleres fumades que li cobrien mitja cara, com les personalitats estel.lars d'un Hollywood que és mitja Sodoma i mitja Babilònia. L'Amela m'ha saludat amb aquell somriure de mitja feixa, que no saps pas mai com interpretar, però que també és marca de la casa. Té el somriure de l'Isabel, això segur, i per tant congènit com l'elegància Amela. Finalment en Quel m'ha parlat d'un sopar pendent i l'hi he dit que m'avisi. El seu perfil s'ha difuminat pel carrer i jo he agafat les voltes de la plaça. Beverly Hills quedava enrere, l'Amela se n'anava sota el sol californià. No m'estranyaria que al cap de pocs segons, aquest individu ja es passegés per dins de l'Estany retallant onades amb una planxa de surf.

Caliquenyo del gurú

El gurú de Xisca de Gardi ens ha fet arribar aquest escrit perquè se sàpiga com són les coses de part de bo.


Sóc un moro de Metella i presento un dels caliquenyos de Xisca de Gardi. El pentagon en diu "poesies" , que es com gafar una embostada de paraules i felsi marcar el pas de l'oca. Els caliquenyos son peces pel grup de musica de Xisca de Gardi, per cantar-ne trossos o com es vulgui.

Caliquenyo num 1:
MISTER MOBIL
Vaig pel carrer
-o alla on sigui-
i em passen pel costat
ple d´eugues
amb un escarbat a l'orella
-i gent de totes les edats.
De vells, no n'hi ha cap
amb barretina
perque 'guessin gafat les batoies
i els 'guessin batut a l'era
com tavelles
maleides
ple d'estripes a dintre
que si les menges t'esventrellen
i la palmes:
es veu que ans de morir
et cardes a xerrar com un tarumba
perque les tripes porten
paraules encallades
que has dit a l'altre
per l'aparell;
el curandero
de can jaldéus
ja va dir
que si parles sol
fent veure que hi ha algu
se't fonen els fusibles
tard o d'hora;
et queden les paraules
encarrellades al canyó
i et mors d'un goll;
i a més a més
si les dius
a un altaveu
-que es un garbell de fireta-
s'hi van apilant a dins
i s'hi van pollant
i grauant
fins que el "pot" explota
com una traca
i com a minim
quedes esguerrat
i amb un pam
de gallinassa
-del xerrar que s'hi ha podrit.
Així tothom
va "empolainat"
de les orelles
tot el sant dia
amb aquests
retalls de llates
que recullen les paraules
que xerres sol
a l'altre
que no hi es,
i que han d'anar
cap allí´llà.
Aquell collons
d'antena
de Rocacorba
es veu que les recull
i les canvia
de verals
i es veu que hi volen
com papallones
esperitades;
pero a mi no em carden:
no m'ho crec pas.
(Ja ens van engalipar
amb allò de la Lluna
l'any 69).
Ens volen endinyar
ple de rampoines modernes
que t'amaguen la gent
per sempre més
-i encara has de pagar.
Perdonin: l'unic que no es veu
es Nostru Senyor
i l'altra gent,
s'ha de veure tota
i poder tocar-la;
i ara em diuen
que Aquell no hi es
i els altres se'm tornen
Nostru Senyors
-de no veure'ls mai.
M'han ben girat la truita.

Ara que anavem be
sense Aquell de dalt
que ens emprenyava
i ens fotia el tocar en doina
-ara m'entafunyen
una uberginia mobil
que em deixa espunyit
i a sobre amb ronquera
i rotija de canyó
i amb les paraules que he dit
que em tornen com l´all
(perque l'altre no hi es).
Roto com una truja.

Me n'he emprenyat d'escriure. La setmana que ve seguirem amb la segona part d'aquesta eina malparida que se'ns ha cagat a tots a sobre.

És paraula de gurú

dijous, 7 de juny del 2007

Diari veterinari

Aquesta setmana han passat una cosa molt important a Banyoles. Sí, segurament ja ho heu endevinat. La Berta, la meva gata, n'ha tingut cinc de petits. En volia reglara un a les meves veïnes perquè superessin el tràngol de la mort infame de la Rita sota les rodes del cotxe d'un desmanegat, però son pare, que és un home de cap a peus, ho va resoldre de seguida i al cap de res a la família que viu a sobre casa meva ja eren una més. La Bruna serà una gata de casa perquè el record del cos xafat de la Rita dins d'un contenidor és encara una ferida oberta.
La meva gata -si és que un gat, o una gata perquè no s'enfadin els d'Iniciativa, pot ser d'algú- és d'una dolçor felina exquisida. Des del primer dia, i aquest divendres en farà quinze, es va comportar amb un instint de protecció magnífic. Ha cuidat els quatre nois i la nena amb cura, atenció i llepades, tres elementss bàsics en l'ideari xiscagardià. Fa dos dies que van obrir els ulls però de moment només els obren ben bé per veure quin dia fa. Només dormen, mengen, caguen i pixen i tornen a menjar per poder dormir, cagar i pixar i així successivament en una cadena inacabable que tallarà la Berta quan li quedin els pits eixuts. Xisca de Gardi se'n quedarà un que ja es diu Melcior, en honor al gran Mansion, un taxista de qui farem un post d'aquí a no gaire. La femella és per una amiga argentina força manyagoia que coneixem de Girona. Un altre segurament serà per en Pau, un cosí meu, i la resta per qui els vulgui, de franc, amb la condició que siguin ben cuidats, ben educats, ben acollits i, sobretot, ben alimentats. No demanarem ni cinc perquè no hi ha prous diners per pagar tot el que valen.

Properes medalles d'or banyolines

Xisca de Gardi proposa, i l'Ajuntament que faci el que cregui convenient. Però ja seria hora d'atorgar quatre o cinc medalles d'or a la gent de Banyoles que ens alegra la vida, que ens fa ser més feliços, als qui o a les qui els devem moments d'esplendor. Anem pel tema. En Joan Olivas perquè s'ho mereix, perquè és un dels nostres comediants i al qui li devem un respecte quasi fanàtic. Però seguim. Hi ha en David del Passeig, el rei dels còctels, el tipus que amb un somriure pulcre ens va servint glops feliços vernissats amb ginebra de la bona. També hi hauria tota la Carnisseria sencera de Can Muné, el palau gòtico-mundial de l'embotit, les botifarres i el que faci falta. I perquè no dir-ho: Can Japet, amb els seus crossants, cargols i pa exquisit. Les medalles d'or no poden pas ser pels erudits que ja cansen, que ho tenen tot escrit, que ho tenen tot dit. Aquesta gent se li fa una carta i va que xuten. Les medalles d'or són per la gent del carrer, pels de l'obrador (aquí hi hauríem d'incloure en Boadella de les Tortades, per exemple) pels de la feina diària, pels que ens serveixen, atorguen, reparteixen instants inigualables. Aquesta gent es mereix tot l'or de Moscú.

En Siset Escurapalanganes

S'ha despertat en Siset Escurapalanganes. Feia trenta-dos anys que jevia a casa seva, sobre un matalàs d'uns baixos del carrer de les Rotes. No li havia pas passat re a n'en Siset. Només que un dia va tornar del taller, feia jornals en una fabricota del carrer de Girona, i li va dir a la seva dona "Maria, m'estiro un ratu i ja vinc". Al cap d'una estona la Maria va anar per despertar-lo i com que el va veure tan dormit, el va deixar. A l'endemà igual. La Maria per no molestar el va deixar jeguent. Cada dematí mirava com estava, però en Siset vinga a dormir, i la Maria pensava "vols que t'ho digui? Que si vol dormir, que dormi". I així anar fent. Va passar el primer estiu, va venir el temps de les castanyes, tot seguit els regals dels reis, els Manaies i així anar fent. Fins que va fer el primer any. La Maria, cansada que es despertés, se'n va anar amb un viatjant de la Donuts de cap a Terrassa. Els seus dos fills es van fer grans i ara el gran s'ha casat per lo civil amb un de Zàmbia i la petita fa de cambrera en un bar de les Vegas. Vet aquí. Avui dematí en Siset s'ha despertat. Ha cridat a la Maria i no l'ha trobat. Però no n'ha fet pas cas. Ha vist la casa plena de verdet, teranyines i pois. Cap problema, en Siset sempre ha set una mica verro. Ha begut un vas d'aigua de l'aixeta i ha vist molt de silenci per la casa. Però tampoc no n'ha fet pas cas. Ha sortit al defora i ha vist tot el redere ple de males herbes, ferros roveiats i l'esquelet d'en Tarzan, el gos que tenien. Alabatsiga Déu ha dit en Siset. Tot seguit ha pensat: deixa'm anar a esmorzar a Can Banal a veure què hi ha. S'ha passat una mica d'aiga per l'aixella, s'ha afaitat perquè duia una barba de profeta d'Israel que feia por, i s'ha canviat de muda. A Can Banal no ha vist els seus amics de tota la vida. La majoria ja són a l'altre barri i els altres ja no esmorzen perquè el metge els hi té prohibit. Però en Siset s'ha fixat en una cosa: les mosses que passen pel carrer. Totes van amb al ring-ring a l'aire, amb poca roba, amb fils dentals, amb calcomanies pertot arreu, amb ferros pengim-penjam. En Siset s'ha pensat que estava a Suècia o en aquell Tango de París que ell anava a veure amb els de la colla. N'ha cridat a una des de les cortines de Can Banal i una mica més i li diuen el nom del porc. En Siset ha pensat: són nòrdiques carmelites, són com les de sempre però amb menus roba. Tot seguit en Siset se n'ha anat cap al Carrer de les Rotes, ha obert la porta, ha amanyagat l'esqueletu i s'ha dit "vols que t'ho digui? M'estiro una mica més perquè m'ha vingut son".

dilluns, 4 de juny del 2007

La Nocilla i jo

Vaig provar la Nocilla a Can Molera, a la república de les Cases Barates. La Nocilla va ser per mi un prodigi, un estiu desbocat, unes vacances sense final. Veure com la xocolata nocillesca es desbordava sobre el pa em va semblar un autèntic miracle de la història sagrada que m'ensenyaven a estudi. Gràcies a la Nocilla la xocolata ja no era una pedra difícil de rosegar sinó un mar esplèndid que s'obria davant de tots els sentits possibles. Al provar-la, la Nocilla entrava en comunió directa amb el pal.ladar, es fonien, i començàvem a entrar en un territori que era més digne del pecat original que de cap altra cosa d'aquest món. Ràpidament la Nocilla va ser la bandera dels nostres dies petits. Les tardes no s'entenien sense la Nocilla. Els berenars i la Nocilla començaven a voler dir la mateixa cosa. La Nocilla era un vas que volia ser calze, una etiqueta que volia ser bandera, un líquid xocolatós que quasi esdevenia bandera. Poca broma amb la Nocilla. Els de la nostra generació vam créixer bé o malament amb aquella musiqueta de "leche, cacao, avellanas y azúcar; nocilla!" i aquí s'acabaven les nostres penes, els exàmens suspesos, les baralles de sortida del Casa Nostra, les bicicletes rebentades, la Nocilla esdevenia antidepressiu, prozac, i tot el que fes falta. La Nocilla ha tingut altres episodis com el dia que vaig descobrir la conjunció perfecta entre aquest líquid element i unes galetes cuetara que "correvíen" per casa. Va ser perfecte, quasi com descobrir una síntesi amb l'amant perfecta. Nocilla i galetes van juntar-se amb una correlació de forces sensacional. I llavors cada berenar va ser una epopeia. El ganivet es ficava dins el vas anocillat, buscava un detall de nocillament, i després l'untava sobre la galeta, amb una generositat tan bèstia que la Cuetara acabava submergida, banyada, rebentada de nocilla, i tot plegat, aquell trosset de galetam i el carregament de xocolata no tardava en iniciar un viatge fastuós cap a la boca. I allà desapareixia per juntar-se, al cap d'una estona, en un ventre on hi podien cabre dosis elefantíasiques de Nocilla i Cuetaras. Per tant, que no em vinguin amb pulecres, ni mandangues, ni esveraments. Nocilla i prou. I gràcies per haver-nos regalat tots els berenars dels nostres dies petits.

Banyoles està dividida

Preocupació general: la divisió de Banyoles. Dues faccions, dos mons irreconcialiables, un perill manifest: dues Banyoles enfrontades fins la mort. Es a dir: Can Japet o Can Quintana. Salvador Oliva o Jep Navarro. Teatrebrik o Babaus. Aigua de la Puda o Font de la Rajoleria. Cases Barates o Mas Palau. Estany o Estanyols. Met Geli o Miquel Amela. Gintònics del City contra el Mag David que opera al Passeig. Carrer Sant Martirià contra Carrer Sant Antoni. Isabel Amela contra Meritxell Amela. Can Bernat o Can Banal. Fútbol o Handbol. Festa de Sant Martirià o Festa del Terme. Cairuts contra rodons. Orquestra Sant Martirià o Dj Velcro. Can Muné o res. Gardis o Sols, o blackbassos. Barraques versus Sardanes. Albert Serra o Pep Oller. Fiasco o Honor de Cavalleria. Monestir contra Santa Maria. Puig de Sant Martirià contra Puig d'en Colomer. Institut o Profe. Casa Nostra, la Vila, o el Remei. La divisió només ha fet que començar. Bar Plaça o Ateneu, Ramon Masgrau o el món sencer. Centre d'Estudis Comarcals o Centre Excursionista de Banyoles. Magí o la buidor. Tot plegat o tot contra tot? En definitiva, tot. I totes. Xisca de Gardi és el tot per la part, i la part pel tot, i no ens emprenyeu, no ens obligeu a triar perquè ens ho quedem tot. Banyoles són totes les lletres, amb els malparits i els amics, amb els morts i els vius, amb els recs i els seus peixos, amb la pluja i el vent, amb els camps armats i el totxo. Soms. I soms a Banyoles sempre ha estat tan plural que hi fiquem una essa al final. Soms. Banyoles està dividida però, en el fons, només ens separa un Sant Marc i una Tortada.

Ens han prohibit a la Xina

Fa dies que el número de visites des de la Xina s'ha clavat a la cinquantena. Potser fa un parell de mesos que no entra cap xinès a Xisca de Gardi i això preocupa una mica. A primer cop d'ull vam pensar que era normal. Que la gent se n'havia atipat de la nostra xabacaneria, que ja no trobaven cap sentit a continuar llegint les astracanades que s'hi escriuen. Potser és que els vam ofendre quan parlàvem d'en Pararols, o quan la Maria Vaqueta va comentar que potser ja n'hi havia prou de tants xinesos per Banyoles i pel blog aquest que cada dia s'entèn menys. Potser és que en Rosegacebes ha començat una campanya de desprestigi a la Xina per difondre la nostra impostura. En Rosegacebes s'agafa les coses molt a la valenta però què li hem de dir? Res no li direm, que faci el que vulgui! Els xinesos sempre han estat gent molt estricta. Ho veuen groc o negre i no els hi expliquis mandangues, no hi ha mitges tintes a la Xina, només hi ha tinta xina. Potser és que en un d'aquests ministeris tan estranys que tenen, un tècnic en llengües de mal entendre com és el català entre la població xinesa, va descobrir el que es deia en aquest blog. I potser es va escandalitzar de tal manera que va córrer fins al despatx del subsecretari que tenia pel cim i li va explicar. Després del subsecretari, va telefonar el secretari, i la nova va pàssar del secretari al subdirector general, i del subdirector al director de departament, i del director de departament al superintendent d'àrea, i del superintendent d'àrea a l'assistent de gabinet del ministre, i de l'assistent de gabinet del ministre al ministre, que es va trobar un informe escandalós sobre un blog d'internet carregat de mentides contra la nació xinesa, amb fotografies del president de Corea del Nord i de la Sofia Loren, amb missatges indesxifrables i vincles amb fàbriques de nines, factories de cervesa i una porta cap als ocells de Galliners que no duia enlloc. I el ministre es va acollonir de tal manera que abans de dir-ho al comitè central va decidir bloquejar totes les entrades a vidalconfidencial perquè la notícia no arribés fins al president. Perquè el president quan s'aixeca gasta una mala llet que espanta i el podia condemnar a mort per haver permès que la població tingués accés a la informació tendenciosa d'una colla de beneits que, per fer-ho encara més gros, van robar un saler en una botiga de punyetes xineses al carrer Gran de Banyoles. Si de cas, val més que no diguem res més dels xinos, que els xinos es posen nerviosos de seguida i foten uns bolets que tapen el sol.

dissabte, 2 de juny del 2007

Hem de robar el Crist de Chicago

Xisca de Gardi prepara una expedició cap a Chicago. Com tothom sap Chicago està als Estats Units i això d'anar tant lluny ens carda una mica de mandra, o fins i tot, manra. A Chicago no s'hi pot pas anar en bicicleta perquè hi un mar entre mig. I nedar tampoc és que ens foti gaire gràcia entre d'altres coses perquè entre Banyoles i Chicago deu haver-hi uns quants de milions de piscines del club. I això és un estimbarro. Però què se ens hi ha perdut a Chicago? El cas és que a l'any 18 del segle XX va desaparèixer de l'esglesiola de Santa Maria dels Turers un santcrist. Es ben estany però va passar. Jo diria que va ser cosa del rector perquè les coses no desapareixen pas així com així. Desapareix algun calé de la becina o de la guardiola per fer misses en benefici de les ànimes del purgatori, pot desaparèixer una espelma o el ciri pasqual, o la bossa que alguna beata ha deixat estintolada a l'entrada. Però un Santcrist? El cas és que el Santcrist va aparèixer l'any 22 a Chicago. Home, això de fer passar un Santcrist per la frontera també devia ser gros. Alguna cosa a declarar? Sí, un Cristo. I d'on l'han tret? Ens l'hem trobat per Banyoles sol i desamparat. Vet aquí. El cas és que el Crist és del poble de Banyoles i el tenen exposat a Amèrica. Què collons saben els americans de cristos si són tots una colla de protestants malparlats? Res, és com si a Banyoles tinguessim exposada una hamburguesa del McDonalds. De què en faríem? De res. El Crist ha de tornar a Banyoles i deixar la sala gòtica de l'Art Institute of Chicago. Per què tenen una sala gòtica en una ciutat on el més antic que tenen és una bala de l'Al Capone? Per res, per emprejar i para de comptar. Es per això que Xisca de Gardi prepara una expedició per agafar el Crist, despenjar-lo, carregar-nos-el a l'esquena i cap al barco un altre cop. Sí, perquè amb aquesta mania de la seguretat que han agafat els americans no ens el deixarien pas portar en un avió. Als americans ja els hi donarem algunes llonganisses de Can Muné perquè les provin i descobreixin una mica de civilització de veritat. Nosaltres tornarem amb el Cristo Gros, i que torni al seu lloc de sempre, a Santa Maria dels Turers.

Decibelis Pla de l'Estany

Anit vam sopar amb un membre de Xisca de Gardi en un dels hostals habituals de la nostra comarcada: Bar Borgonyà, antiga ca la Maria, antiga casa dels Mach. Sempre dic que la propera novel.la la faré començar en aquest racó fabulós del nostre paisatge. Al sopar hi teníem convidat un dels tipus més entranyablament perillosos que volten Xisca de Gardi. Però no va venir. El cas és que vam sopar sopar assetjats per la més terrible expansió de decibels que es recorden. Als nostres restaurants, llegeixi's Can Garriga, Hostal de Sant Miquel o Bar Borgonyà els decibels són una part del clima, són part de l'oferta, són una nota peculiar que de faltar ens provocaria tota mena d'angoixes. Es fonamental anar a sopar i que la cridòria del local no et deixi parlar. En el cas de l'Hostal la forma i el material del sostre provoca un efecte sensacional: pots escoltar què diuen els de quinze taules més enllà i no escoltes a qui tens davant dels nassos. Som així de benparits i no ens canviareu pas mai. En aquests hostals la fressa puja a cada instant: l'efecte del vi o del xampany en deu tenir alguna culpa. La gent s'engresca, les converses pugen de to, s'animen, la gent vol tenir la raó per qualsevol tonteria, les discussions van aixecant-se amb l'ànim del rostit, del puro, del carajillo i de tota la barreja de begudes que van circulant per dins del ventre. Es així. Es probable que a quarts de dotze de la nit ja no puguis sentir res més que un orgue prodigiós de veus de la comarca. Es fastuós. De tant en tant venia la cambrera i jo no l'entenia què deia. De tant en tant m'hagués aixecat i hagués sortit a fora per refrescar-me una mica. Però lluny d'això, nosaltres vam optar per confondre'ns en la cridòria. Els decibels del Pla de l'Estany haurien de ser un producte turístic més, els bars de la fressa, els hostals de la cridòria, vingui i visiti'ns, vingui i eixordi's amb nosaltres i les nostres màquines escurabecines, amb les màquines del cafè que fan més fressa que una locomotora, amb les rialladades de pagesos i autònoms, estudiants i viatjants, vicaris i senglars. Contra els restaurants del Pentagon on tot és un xiuxiueig artificial embolicat de fil musical, hi ha els nostres plens de vida, cridaners i matussers, salvatges i rebentacampanes. Veniu i crideu amb nosaltres, i mirem de sopar voltats per l'harmonia de la vida.

El cosidor de la Lola Ballona

La Lola Ballona era la nostra veïna del carrer Nou. La Lola feia de modista, un ofici que es va perdent per culpa de Zara i de totes aquestes mandangues. La gent abans s'anava a fer el traje a cal sastre i el vestit a la modista. La gent comprava poca roba però li anava que ni pintada. Vet aquí. El cas és que la Lola Ballona era modista i treballava a casa seva, és a dir: tenia un cosidor amb noies que anaven a cosir a casa seva. La Lola els ensenyava a cosir i, de pas, les noies l'ajudaven a fer i refer tots els vestits que per encàrrec li arribaven. El cosidor era la millor habitació de la casa de la Lola Ballona amb un finestral ampli i generós que recollia tota la llum possible de l'immens pati. Jo saltava la paret de casa meva i sempre anava a petar a Ca la Lola Ballona i em passava tardes senceres acompanyat per aquelles noies. La xerrameca era espectacular, era un guirigall, una orquestrina, una bardissa de veus que pujaven i baixaven per les parets, les rialles feien tremolar els vidres del finestral. Però jo m'hi sentia bé i va ser allà quan vaig anar endevinant que això de les noies feia per mi. Quan el vespre s'acostava, arribava l'Andreu, l'home de la Lola, que era un as de les bromes. L'Andreu sempre em deia: "què, Miquel, ja els hi has ensenyat la titola en aquestes?" La Lola, pulcre i elegant, el contestava: "quines coses de dir!" Amb el vespre, una a una, se n'anaven les noies del cosidor, i jo pujava de nou la paret que em duia cap a casa. El silenci dominava el finestral i a mi em venia una certa nostàlgia de les cares d'aquelles noies, de les seves cames, de les seves veus, de la sensació perduda d'haver estat, en una tarda infantil, el rei del mambo de tot plegat. Però, en el fons, ja sabia que vindria una altra tarda de rialles i xerrameca, de cares joves, de veus de cosidor, d'agulles de cap, de fils de Fabra i Coats, de revistes de figurins, i de sentir-me, com no, un petit princep envoltat de dones adorables.