tag:blogger.com,1999:blog-40429419310048820502024-02-14T21:22:12.014-08:00vidal-confidencialUnknownnoreply@blogger.comBlogger333125tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-26638658283939711102007-06-21T03:51:00.000-07:002007-06-21T04:08:03.065-07:00ull de xisca de gardiuah. l'ull que tot ho veu actua.<br /><br />acció 1.<br />borrat de tots els usuaris del blog en 6 hores.<br />acció 2.<br />només es torna a escriure amb identificació (ara ens coneixerem tots) i prèvia acceptació del GRAN GURÚ DE XISCA DE GARDI.<br />acció 3.<br />no hi haurà cap entrada anònima<br />acció 4.<br />vaig a fer una cervesa<br /><br />signa<br />LA MÀ DE XISCA DE GARDI AMB ELS PODERS DIGITALS DEL GRAN XISCA.<br /><br />fins aviatUnknownnoreply@blogger.com25tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-69678468322512109102007-06-20T07:47:00.000-07:002007-06-20T07:48:15.278-07:00AdéuCom que s'ha emplenat de nòrdics, malparits i sardanistes i tampoc ja no hi coneixem a ningú, aquest blog queda a les mans de qui el vulgui. Nosaltres marxem. L'últim que tanqui la llum. I, sobretot, deixeu la porta mig oberta perquè pugui sortir el gat.Unknownnoreply@blogger.com6tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-43062479333105843162007-06-20T04:59:00.000-07:002007-06-20T05:00:05.281-07:00Falten 43 diesUnknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-64083051691423053412007-06-20T03:30:00.001-07:002007-06-20T06:59:14.096-07:00Crosta, pèl i mocEntre tirar-me un pet al llit i abrigar-me fins a dalt, o passar-me la tarda amb el dit al nas, pels dies de bons temps trio la segona opció. A la comarca hi ha hagut grans torrainaires. Ja al segle XVIII es va fer famosa l'habilitat d'un pagès de Vilademí, segurament descendent de la comunitat jueva que hi visqué, que va moldejar tots els passos de la passió de Déu Nostre Senyor amb els mocs que es treia. No n'ha quedat constància ni gràfica ni escrita però els últims residus de tradició encara parlen de les magnífiques processons que s'hi van fer. La mocositat de la vall del Terri ha tingut sempre una textura especial, com la de la riba de l'Estany.<br />La torraina, papu, burilla o pilotilla, viu entre tres gèneres que composen la seva diversitat: la torraina flonja o semi-líquida; la compacta, més agraida i d'una major projecció internacional, i la crosta, més aviat aspra i punxeguda, perillosa de treure en època de constipats. El debat no s'ha acabat de tancar mai però els experts van convenir als anys noranta que la torraina estàndar, per definició, és aquella que sembla un trosset de vianda massa torrada com acabada de desenganxar del cul d'una cassola. L'art de la burjamenta nassal, en qualsevol cas, és una activitat en regressió des de l'arribada dels fabricants de mocadors i, posteriorment, dels paquets de clínecs.<br />La història ha estat injusta des de sempre amb les torraines tractant-les sistemàticament de porqueria fos quin fos el seu nas de procedència. En alguns carrers els mocs es mengen però les dues autèntiques virtuts en són l'adderència i les condicions per al vol. La primera permet enganxar-los en qualsevol racó amagat, de manera especial sota taules i cadires però també en canaleres, parets, pedres, filtres de cigarreta, vasos, perruqes, vies de tren, sacs de ciment, pots de pintura i a gairebé tota mena d'objectes, superfícies i rugositats. El vol de la torraina s'ha fet llegenda amb projectils de crosta, pèl i moc. Són escasses les ocasions en les quals els dits d'una mà xiscagardiana acullen un exemplar d'aquesta mena. La seva recolecció és difícil, exigent, i, la majoria de vegades, un punt dolorosa. La torraina de crosta, pèl i moc viu arrapada a les parets de la cavitat nassal en simbiosi amb un pèl o més. Surt per força i genera una vibració interior agudíssima en el moment que l'arrel pilosa se separa de la pell. Algunes vegades la vibració fa caure una llàgrima minúscula. És llavors quan el bon torrainaire té al seu davant l'oportunitat única del llançament. Amb el projectil allotjat al dit gros, el bon xiscagardià fa impuls amb l'índex i el residu surt dirigit en un vol autopropulsat d'una bellesa plàstica incomparable. És un espectacle per contemplar en càmera lenta les lleis naturals de la mecànica de vol. La inèrcia genera un doll d'energia sobtada i la torraina progressa en l'aire esperonada, en un moviment circular harmònic, coordinat, perfecte. El moc controla la tracció fent voltar la massa mucosa sobre ella mateixa a l'hora que la crosta, més sòlida però lleugera, fa de timó fins que el pèl s'aixeca com a bandera de conquesta en una paret, a terra o a la bossa de mà d'una senyora per marcar la fi del trajecte. En aquell moment el temps s'atura dins del nas i, a poc a poc, un fil de mocositat fa el primer pas per aferra-se al pèl que serà la seva vida.Unknownnoreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-33984109323122859912007-06-20T02:40:00.000-07:002007-06-20T02:50:58.926-07:00Anar de caceraAbans que decidim plegar d'aquest bloc perquè hi ha massa sucre i sacarina, farem alguns comentaris dels nostres. Xisca de Gardi venera als caçadors del nostre país. Són els últims especímens d'un món en decadència perquè són gent de veritat, gent que no enganya, gent a la que li agraden valors com els amics, les xefles, els gossos, caminar pel bosc, jugar a cartes, i fotre quatre tiros mal comptats. A mi m'agradaria que en Pep, en Mastegatatxes, el Gallego, en Maria Vaqueta i alguns més ens fessim d'una colla senglanera. I sortir ben aviat un dijous qualsevol, i fotre'ns pel mig del bosc amb un galimaties de gossos bordant com beneits. A mitja feixa, esmorzaríem de valent. Perquè a bosc si no has esmorzat, no és pas dingú. L'esmorzar ha de ser combustible per fer anar la caldera: o sigui bones llesques de pa xucat amb ai, xuies, bones botifarres de sal i pebre, allioli per matar els mals esperits, ventresca i fuet, llonganissa i baiona, i algunes coses més. Tot ben servit amb porrons plens de vi, d'aquell vi que taca les dents i espesseix la sang. En cabat d'esmorzar, un fart de riure, quatre acollonades, i cap dins del bosc falta gent. Quatre trets mal comptats i, si podem, un senglar a prendre pel sac. Senglar que congelaríem en un gran caixó d'aquells per anar menjant al llarg de tot l'hivern. A mig dematí cap a dinar després d'una llarga jornada de cacera. L'Hostal de Sant Miquel sempre és un lloc que acull els caçadors. Els gossos al remolc, i les persones a dinar. Vet aquí una diada d'aquelles que fan història. Quina enveja em carden els caçadors i quines ganes que tinc d'afegir-m'hi a la primera colla que vegi, escopeta a l'espatlla, bon calçat i cap a bosc falta gent.Unknownnoreply@blogger.com15tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-20886218111830554522007-06-19T11:02:00.000-07:002007-06-19T11:05:52.119-07:00Gilda<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiMuIAx5bcNhRKLikkfJWqSUCJaATCNr-pXDrlU5THYh7Qdlsm_WKjtVV_uFK8QU_fTxFWQbG7CHVddDlsxuEqz1rEyXPAmxuAAxfGnh2ziTWKv9auvbqN0mw_6h93R7f58Y7RJ-x9Q0GQn/s1600-h/Annex%2520-%2520Hayworth,%2520Rita%2520(Gilda)_01.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5077837527120387186" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiMuIAx5bcNhRKLikkfJWqSUCJaATCNr-pXDrlU5THYh7Qdlsm_WKjtVV_uFK8QU_fTxFWQbG7CHVddDlsxuEqz1rEyXPAmxuAAxfGnh2ziTWKv9auvbqN0mw_6h93R7f58Y7RJ-x9Q0GQn/s320/Annex%2520-%2520Hayworth,%2520Rita%2520(Gilda)_01.jpg" border="0" /></a><br /><div>La censura va retallar aquesta escena. Tothom que va anar a veure la pel·lícula al cine estava convençut que havia vist un streptease. Anys més tard es va saber que només es treia un gua. Les ments ens enganyen. Però Rita Hayworth, Margarita Carmen Cansino de naixement, passarà a la història del cine com un dels mites més potents que es recordin.</div>Unknownnoreply@blogger.com12tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-36687714819787433822007-06-19T09:00:00.000-07:002007-06-19T09:12:49.166-07:00L'Atlètic Club BanyolesUna part de Xisca de Gardi s'ha fet de l'Atlètic Club Banyoles, l'altra encara és del Banyoles Banyoles. Però jo ara m'he afanyat per fer-me de l'Atlètic Club Banyoles. Primer perquè he vist el video que els hi ha fet el director de cine comercial Albert Serra. El video de l'Atlètic Club Banyoles és, de llarg, el millor que ha firmat en Serra. De llarg! Només algú com en Serra que no en té cap idea de futbol podia estar en condicions de captar en un video l'essència del futbol. Si has vist massa futbol, és impossible que captis la veritat. I en Serra ha captat la veritat del futbol, s'ha ficat en el moll de l'òs i n'ha tret tota la substància possible. Es un video que arrenca amb el you'll never walk alone cantat per Elvis Presley, ja comença bé. l'Atletic Club Banyoles s'ha fet seu l'himne dels nostres germans de Liverpool i del Celtic de Glasgow, on tothom sap que hi ha hagut, i encara hi ha, les dues colònies més potents de la diàspora irlandesa. El video és el futbol, i el futbol no és res més que llàgrimes, dolors, companyonia i fang, dies grisos i sol caient sobre les grades, pols i entrades estil daies, corredisses, arbitres masegats, victòries injustes i derrotes glorioses, el dia i la nit, cops de puny i desesperació, gols sensacionals i els millors dies de les nostres vides. Perquè el futbol és el nostre passat, el nostre present i el nostre futur, si Deu vol. Per això ens hem fet de l'Atletic Club Banyoles, pel video d'en Serra, pel you'll never walk alone, per la Banyoles en blanc i negre, pel mundial de futbol de Brasil, perquè, en definitiva, aquest club neix amb la veritat per davant. I la veritat aviat començarà a córrer pel camp de futbol vell de Banyoles. Endavant, Atletic, tu mai caminaràs sol, ho canti l'Elvis o ho cantem quatre torrats en unes grades esquerdades.Unknownnoreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-67781269772283913642007-06-19T04:38:00.000-07:002007-06-19T04:40:10.270-07:00EL HOMBRE<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgEhJltVgOI6mLejxFiRagqFfCpfVSC4BfuGjIOMi61ci-04ZrHkGCXAqqgaIpGStMJvte4erIDC6r9htybtC_6goG1faFOAdDdLK6_CHXPKDlybhG957JJt9cATeDbbWQdUveI_ffubWA/s1600-h/1888_403111755_newman1_H140635_L.jpg"><img style="float:left; margin:0 10px 10px 0;cursor:pointer; cursor:hand;" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgEhJltVgOI6mLejxFiRagqFfCpfVSC4BfuGjIOMi61ci-04ZrHkGCXAqqgaIpGStMJvte4erIDC6r9htybtC_6goG1faFOAdDdLK6_CHXPKDlybhG957JJt9cATeDbbWQdUveI_ffubWA/s320/1888_403111755_newman1_H140635_L.jpg" border="0" alt=""id="BLOGGER_PHOTO_ID_5077738462774893634" /></a><br /><br /><br />Quedan pocos hombres como Paul. Galante, atractivo, inteligente, apasionado, sonrisa profident....Unknownnoreply@blogger.com37tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-69442415174957664442007-06-19T01:53:00.000-07:002007-06-19T02:21:24.046-07:00Ventar-se petsEl pet és un fet cultural característic del nostre poble. El pet és una forma de llenguatge amb el qual ens comuniquem amb gent sensible que sap apreciar, com nosaltres, les coses bones que té la vida. Recordem aquí un mestre: l'amo de l'antic hostal de la República. L'amo entrava al menjador i davant de tota la concurrència aixecava una cama per oferir una de les seves més celebrades ventositats. Evidentment el públic que aquelles hores degustava les viandes de l'Hostal no podia fer res més que aplaudir la cançoneta. A la meva classe del Casa Nostra hi havia un company anomenat el Petener. No descobrirem aquí la seva identitat però ell era un dels que alegrava les tardes soporíferes de sintaxi i matemàtiques, de ciències naturals i història. El Petener es desbordava, s'entregava, s'oferia, i posava tot el seu organisme al servei de l'art de les ventositats. El millor pet dels temps petits era aquell que picava directament contra la fòrmica de la cadira. Llavors sortia un so quasi tribal, tel.lúric, un so que era capaç de traspassar les parets prefabricades de la classe i lligar-nos directament amb les muntanyes del voltant, amb els carboners, amb els bosquetans, amb els jardiners que estassaven les cunetes, en definitiva a tots aquells tipus que tan admiràvem. Petar no és fàcil. No és pas com rojar que ho sap fer tothom. Petar és un art i vol habilitat, tècnica, dedicació i un sentit de l'estratègia que ja quasi s'ha perdut. Abans de llançar la ventositat, amb quina classe de pet te les veuràs. Pot ser una veixina tremenda capaç de despintar una paret, un d'aquells gasos horribles que pot quedar-se molta estona suspesa en l'ambient i marejant el personal. O pot ser que sigui un pet sorollós que et delati a la primera de canvi. Pitjor encara: pot tractar-se del traïdor pet amb cua, un horrible llegat que et pot condicionar tota una jornada. El millor pet és sempre el que ha de venir, és aquell pet concelebrat amb els amics, com sempre ha estat, perquè són els amics els qui més saben gaudir d'un pet col.lectiu, familiar, entranyable, fraternal. El millor pet és aquell que fem després d'una Torre de Pujarnol, d'un Can Mià, d'un Hostal de Sant Miquel, és un pet guerriller Rovira, és un pet de la Guerra del Francès, és un pet remot, és un pet de platxeria, és un pet orgullós, és un pet que clama al cel, que ens acompanya i ens va dient "quin àpat que hem fet, nois".Unknownnoreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-65506186811290045772007-06-18T12:22:00.000-07:002007-06-18T12:33:26.392-07:00Ava Gardner<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjKzQPUiuhoczDaWU8zNztRBAypPhUegrgJTEuZP0qB7z9pU-nWIOQ12pY5iIbmDGitBRkJjE3jgSPoGUnbS0dADaGH7rZzMxYpdkI779ppP5_6SC-BZ3w070hIHiGcTszBvcU8Ten2WeE/s1600-h/ava-gardner2.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5077487107837249186" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjKzQPUiuhoczDaWU8zNztRBAypPhUegrgJTEuZP0qB7z9pU-nWIOQ12pY5iIbmDGitBRkJjE3jgSPoGUnbS0dADaGH7rZzMxYpdkI779ppP5_6SC-BZ3w070hIHiGcTszBvcU8Ten2WeE/s320/ava-gardner2.jpg" border="0" /></a> Diuen que l'Ava Gardner no deixava res per verd i és per això que a Xisca de Gardi ens empreja no haver nascut una mica abans i, si hagués pogut ser, cap a la part de Tossa. Resulta que l'Ava Gardner va ser a Tossa filmant una pel·lícula d'aquelles del temps de Jolibud que es deia Pandora. A Tossa, de l'Ava Gardner se'n va enamorar en Màrius Cabré. I la Gardner li va regalar aalguna revolcada. Però aquella dona no estava pas per en Cabré perquè li agradava més en Dominguín, que també era torero ccom en Cabré però es veu que tenia més glamur. les dones, ja se sap, a vegades no toquen ni quarts ni hores quan es tracta de triar els homes. Diuen que la Gardner es va enamorar com una boja d'en Dominguín i que l'endemà de passar la primera nit junts, es va despertar i va veure el torero posant-se els pantalons. «Què fas», li va preguntar ella ben estranyada. L'altre se la va mirar, va tornar a baixar la vista per cordar-se la bragueta i li va respondre amb tota la calma del món: «On vols que vagi. Vaig a explicar-ho.»<br /><div></div>Unknownnoreply@blogger.com12tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-47187096855106783282007-06-18T08:42:00.000-07:002007-06-18T08:49:46.791-07:00Ordinaris i d'estar per casaTé ruó en Mastegatatxes, els de Xisca de Gardi soms ordinaris i una mica fets i deixats estar. Més aviat ens rellisca una mica tot i soms d'aquests que moltes vegades diem, o escrivim, el primer que ens passa per la barretina. Avui l'única preocupació que tinc és fumar-me un tai de puro que en Grau m'ha donat, un Romeo i Julieta que deixaré anar en qualsevol racó de la feina, ara que ens han quitat això del fumar. I que no ens toquin gaire els collons. Soms gent que si tornessim a tenir catorze anys estaríem en mans d'assistentes socials i de gent per l'istil. Per no agradar-nos, no ens agrada ni trebaiar, ni fer re, ni falta que fa. Ara ja tinc el puro mig encès i miro el carrer: hi ha molta mossa amunt i avall, ara la diria molt grossa, però com que, últimament, ha entrat algun o alguna integrista en el bloc més val no dir-ho, no fos cas que ens volguessin emporlanar. Reunió urgent a la Torre de Pujarnol. Ordre del dia: cargols, carn a la brasa, aioli, arròs negre de muntanya, vi o vinassa, cafè, puros, i whisky del nostre. Tot seguit, excursió.Unknownnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-55543745494802935652007-06-18T07:58:00.000-07:002007-06-18T11:34:06.039-07:00A veure que faremXisca de Gardi viu amb preocupació la presència d'algú que no ha entès el sentit d'aquesta vida. Serem breus. En aquest blog no està permès prohibir. Només no està permès permetre que ningú prohibeixi. Estic tan emprenyat de veure que hi ha algú que suprimeix comentaris -tot i que de meus no n'ha suprimit cap- que només se m'acut dir-li que valdria més que se suprimís ell mateix.Unknownnoreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-58798855399363791442007-06-18T07:18:00.000-07:002007-06-18T07:46:16.229-07:00Els somnisSomio en color. Això crec que té lògica perquè vaig créixer amb tele amb color i això s’ha quedat fixat en el meu subconscient. Potser aquesta és l’explicació, o potser no, ves a saber. El que no entenc és perquè depenent dels dies somio una cosa o una altra. Els dilluns, dimecres i divendres les nits s’emplenen d’històries fosques i estranyes. Persecucions per carrers foscos i plujosos, bestiones fantàstiques que m’assetgen sense saber d’on han sortit. Sense saber com em veig enmig d’un enterrament d’algú a qui estimo, passejant per una Banyoles grisa, llòbrega i plena de rostres horripilants. Curiosament, els dimarts i els dijous les coses són diferents. Tota la grisor desapareix i les imatges apareixen amb colors vius i plenament assolellades. Les històries mig macabres desapareixes i em veig amb la meva gent, fent una copa i rient com bojos. A la platja o a la muntanya, de viatge per paisatges exòtics, fent-la petar davant d’una copa. Imatges agradables i que s’assemblen més a la meva vida quotidiana. Clar que per mi les millors són les nits del dissabte i diumenge, quan la meva ment s’emplena de somnis eròtics. Què voleu que us expliqui... no en tinc n'hi idea però apareixen durant el cap de setmana i és difícil resistir-s’hi.<br />El curiós del cas és que l’ordre en les temàtiques dels somnis no canvia mai. Sempre s’agrupen d’aquesta manera. Ningú a qui li hagi preguntat hi ha trobat cap lògica. Depèn dels ànims del dia, quan me’n vaig a dormir, aconsegueixo de les històries fosques no ho siguin tant, que les quotidianes siguin més divertides o que l’erotisme del cap de setmana sigui més interessant. No ho entenc, però és curiós i de fet no em molesta... El que més greu en sap és que a vegades no recordo els del cap de setmana... Mecagundena!Unknownnoreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-21782470824346742272007-06-17T13:14:00.000-07:002007-06-17T13:20:19.767-07:00Jo volia ser...Quan era petita volia ser com la meva tieta. Professora de literatura. Jo tenia 4 anys i quan la veia estudiar per els exàmens finals de l’últim any de la carrera, el pare va haver de posar un llisquet a la porta de l’habitació perquè sinó jo no la deixava estudiar. Perquè la tia vivia amb nosaltres algunes temporades. La marreca volia ser com la seva tieta, la germana petita de la seva mare. M’agrada llegir des de que sóc un napbuf i a simple vista la vocació d’infància semblava ben fonamentada. En qualsevol cas, els anys d’EGB, BUP, COU i finalment selectivitat em van portar fins a la facultat de lletres de Girona. Quatre anys que costaran d’oblidar. Gent nova, una ciutat nova per descobrir tant de dia com de nit, els primers amors, els primers dubtes existencials, els primers èxits però també els primers fracassos del començament de l’edat adulta. Tot això durant quatre anys en els que jo continuava pensant que volia ser el que deia quan era petita: professora de literatura. Per davant meu van passar professors com en Salvador Oliva, en Javier Cercas, en Jordi Sala, la Blanca Palmada, la Mita Casacuberta, en Xavier Pla, i un llarg excètera de ments privilegiades del món acadèmic i literari. Jo em pensava que no podia existir res millor que allò. Poesia, prosa, teatre, assaig, edició de textos, sintaxi, història de la llengua, gramàtica històrica... Un llarg número d’assignatures que suposadament m’havien de convertir en una entesa en llengua i literatura. I la cosa més important: donar-me els coneixements per poder ensenyar. Ai trista de mi! Quan tiro la vista enrera m’adono que il•lusa era llavors. Ensenyar? Literatura? Als instituts? Millor no continuar amb les preguntes sense resposta, perquè és evident que jo no conec les respostes. Potser algú de vosaltres la sap. Després de la universitat el CAP, per poder donar classes, després algun professor t’enllamina i et convenç per matricular-te al doctorat d’humanitats... A més d’endeutar-te fins a les celles per pagar les matricules astronòmiques dels cursos, a mida que van passant els mesos t’adones que potser no ho hauries d’haver fet. Les facultats, com a tot arreu, es mou per interessos. Per més que tinguis un expedient brillant, sense un padrí no ets ningú. Mai he sabut fer la pilota, i tampoc he intentat aprendre’n. No crec que sigui just. El cas és que jo no vaig tenir padrins, i després de 7 anys de la primera matricula, la tesina encara ronda per la meva ment, per la meva taula de treball i per el meu ordinador sense que aconsegueixi acabar-la. Comences als 18 pensant que tot serà fàcil i t’adones que arribes a la trentena i encara estàs embrancada en estudis, lectures, esquemes, correccions i la cantarella acadèmica que sembla no acabar mai.... I jo volia ser professora de literatura com la meva tia. Sort que no vaig aspirar a ser astronauta...Unknownnoreply@blogger.com22tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-5671552350838954462007-06-17T11:59:00.000-07:002007-06-20T09:17:53.207-07:00La cera de l'orellaDurant una temporada vaig viure a Barcelona i el desordre de la capital em va provocar un tap de cera a l'orella. M'hi anava posant unes gotes per dissoldre-la però un vespre, encara a la feina em vaig gratar obrint i tapant a tota velocitat el conducte auricular amb el triangle de cartílag que fa com de paravents. De sobte em vaig notar sord com una perola. Vaig tornar a obrir i tancar el conducte amb el cartílag. Res. La sordesa era gairebé total. Era un divendres. Aquell dia havíem quedat amb el Rafel per anar a una festa del comitè organitzador del torneig de tennis Compte de Godó a la discoteca Astòria, al carrer París, entre Enric Granados i Muntaner. M'hi havien convidat i tenia dues entrades. Hi podia haver anat perfectament sord a aquella festa perquè pel que hi vaig acabar sentint m'hauria fet més profit no haver-hi escoltat res. Però ben mirat, tampoc no estic segur que hi hagués ningú que m'hagués explicat cap cosa amb interès. Tanseval. El cas és que al vespre, abans d'anar-me a trobar amb el Rafel, vaig passar per l'ambulatori del Raval, el que hi ha al capdamunt de l'avinguda de les Drassanes venint des de Colom. Era el que em quedava més a prop. El panorama quan hi vaig arribar era fascinant. A fora el carrer hi havia els pares d'un noi colombià amb la boca rebentada que s'esperava sagnant com un toro de lídia assegut en un banc del vestíbul, custodiat per dos policies nacionals de talla gran. A l'altre cantó, un ionqui babejava mal assegut i una senyora de mitjana edat que aguantava el jersei d'un fill seu que s'havia tallat, se'l mirava amb cara de fàstig i pena. Vaig anar a demanar venda a la recepció i l'administrativa de guàrdia, protegida en una peixera de vidre blindat em va donar el número vuitanta-sis. Al cap de poca estona ja era a dins, en un habitacle diminut, assegut en una cadira. Va arribar el metge i li vaig fer saber el que em passava, que genèticament la meva família té una capacitat inaudita per generar cerumen i que, de tant en tant, a pesar de les precaucions higièniques, els taps es fan inevitables. Va fer cara de desídia i va anar a buscar un visor per mirar orelles. Me'l va posar on tocava i m'ho va dir amb gran solemnitat: «Tens un tap de cera». S'ho va tornar a mirar i va retirar la vista. Va fer com si pensés i em va tornar a posar el visor per mirar orelles a l'entrada del conducte. «Tens un cos extrany a dins de l'orella», em va acollonir. Llavors va cridar a una metgessa alta i rossa amb cara d'haver-se repassat tot el torn de guàrdia. «Sí, és veritat, hi ha un cos estrany», va certificar la segona opinió de la metgessa. Entre tots dos van decidir que me l'havien de treure per evitar infeccions o qualsevol complicació. Ho provarien de manera manual, amb unes pinces de precissió expresses per treure cossos estranys de les orelles. En aquell moment ja no les tenia totes perquè entre els crits arrossegats dels ionquis de la sala d'espera, el brogit de metges i enfermeres amunt i avall i les ganes que tenia de marxar em vaig començar a posar nerviós. El metge va arribar al cap de res, amb les pinces a la mà. Es va asseure al meu costat deixant-se caure amb un deix de mandra, va fer entrar l'instrument desinfectat al conducte auricular i vaig notar com pinçava l'objecte. El va estirar a poc a poc, amb suavitat. Tot d'una vaig notar com es descongestionava l'orella i se m'omplia d'aire fresc. Entre els braços de l'instrument s'hi apilonava un manyoc de cera de color taronja fosc, gairebé marró, enganxós. I al mig, embolicat, ennegrit, un trosset de paper de color blau clar. «Noi, t'acabo de treure un tros de confetti de l'orella», em va anunciar. I jo li vaig respondre: «Doncs no rasquis més que sortiran les majorettes».Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-58570107099621672072007-06-17T10:50:00.000-07:002007-06-17T11:45:46.100-07:00La Vall d'HebronL'altre dia vaig haver de trucar a la Vall d'Hebron per una qüestió de feina. Es tractava d'averiguar com es trobaven un senyor de Figueres de 65 anys i una senyora de Mataró de 89 que havien sortit de qualsevol manera d'un incendi a casa seva. S'havien cremat força i la cosa no pintava gaire bé. Era un compromís difícil perquè els caps de setmana no hi ha ningú de l'oficina de premsa de l'hospital i, si en vols saber res, o hi has d'entrar disfressat de cel·lador o has de tenir molta sort. Vaig telefonar i em va despenjar una senyora amb veu d'estar-se pintant les ungles. Li vaig explicar el cas i em va passar al departament d'Informació. A Informació se m'hi va posar una noia. Li vaig explicar el cas i aquella noia es va quedar com espantada. Per mi que devia ser el primer cap de setmana que treballava. Semblava una mica aturadeta però potser era perquè s'esforçava a parlar el català sense saber-ne gaire. quan parles en un idioma que no domines sempre sembles una mica ruc, com quan nosaltres parlem castellà, que és una llengua que ens posa una mica nerviosos. Tanseval. Quan la noia va reaccionar em va desviar cap a la planta de traumatologia però encara no sé ben bé perquè. Vaig tornar a sentir la musiqueta d'espera de la Vall d'Hebron i al cap de vuit o deu notes em va contestar un noi molt amable. Li vaig explicar el cas i ell em va dir que tot allò estava molt bé però que no em podia ajudar perquè allò era la porteria de l'hospital i ell de traumatologia hi entenia ben poc. Com a molt em poddia embenar el turmell però no hauria servit de gaire res. Es tractava de dos cremats, li vaig precisar. «Encara hi entenc menys», em va respondre. Al final em va proposar, com a solució, passar la trucada a urgències. Tal dit, tal fet. Al cap de tres picades va agafar el telèfon una metgessa de guàrdia. Li vaig explicar el cas i em derivar, finalment, a la planta de cremats. Mentre m'esperava vaig pensar que, fet i fotut, si no em deien res els demanaria algun remei per la cremor d'estòmac i una diagnosi ràpida sobre perquè se m'acumula cera a l'orella esquerra tot i les precaucions higièniques que prenc diàriament. Em va contestar una infermera. Li vaig explicar el cas dels cremats i ella es va quedar callada. Em va demanar que m'esperés un moment. Vaig sentir com una conversa de lluny i en acabat uns passos que s'e macostaven per l'auricular. «Miri, disculpi, però haurà de trucar dilluns perquè els metges no informen». Li vaig donar les gràcies i en acabat de penjar em vaig adonar que m'havia oblidat de fer-me explicar perquè se m'acumula cera a l'orella esquerra.Unknownnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-1562746068730687112007-06-17T10:09:00.000-07:002007-06-17T11:01:23.023-07:00Iraragorri<a href="http://3.bp.blogspot.com/_B3hlJl4j5aA/RnV0FLT3AOI/AAAAAAAAACM/E8_hOG46K-c/s1600-h/images.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5077091787214356706" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="http://3.bp.blogspot.com/_B3hlJl4j5aA/RnV0FLT3AOI/AAAAAAAAACM/E8_hOG46K-c/s320/images.jpg" border="0" /></a><br /><div>El meu pare tenia un veí que es deia José Iraragorri. Vivien al barri d'Olabarri, a Galdacano. Amb el temps, Iraragorri es va convertir en un dels jugadors més extraordinaris de l'Athletic Club. Alguns a l'Athletic li diuen "el Bilbao" o l'anomenen "Athletic de Bilbao", és d'una ignorància absoluta. Perquè darrera la paraula Athletic no cal afegir-hi res més. Iraragorri era una de les parets mestres de l'Athletic. Quan plegava d'entrenar, tornava al seu barri. I és llavors quan la mainada, com el meu pare, l'envoltaven i li demanaven per jugar amb ells. Avui cap futbolista reconegut perdria temps jugant amb els nens del seu carrer. Avui els mànagers i la merda per l'estil els hi desaconselleria malgastar el temps i els cèntims amb la mainada. I si ho fessin, quedarien empastifats per les marques comercials fent rodes de premsa i xupant foco. Però Iraragorri jugava al futbol amb el meu pare, o feia quilòmetres corrent tot seguit per l'estesa de vailets de Galdacano, o anava en bicicleta amb el meu pare i els seus amics. Corrien per Usansolo, travessaven Olabarri, s'enfilaven fins Larrabezua, lliscaven per El Gallo, a través d'Erleches, o seguien fins Amorebieta. Aquell noi que era un dels futbolistes de fàbula de l'Athletic era senzill, humil, proper, afable. Va triomfar, va marcar gols, va guanyar reconeixement i diners, però va seguir al costat dels seus amics i veïns. Galdacano era mig Athletic, d'allà també van sortir Cilaurren o Zubieta, que també va conèixer el meu pare. Aquella colla de grans futbolistes va veure com la guerra rebentava la seva carrera. Però no es van anyocar pas. Van decidir enrolar-se en la causa de la defensa de la terra basca. No ho van fer agafant cap escopeta, ho van fer amb el que sabien fer: jugar a futbol. D'aquell compromís va sorgir la selecció d'Euzkadi, amb la idea fixa de recórrer mig món per denunciar les salvatjades del feixisme contra els bascos. Van debutar al Parc del Prínceps de París, van travessar mitja Europa fins que saltaren cap Amèrica. Al 39 Iraragorri i els seus companys van veure que ja no podrien tornar a casa seva. I és llavors quan la selecció d'Euzkadi sencera va apuntar-se a la lliga mexicana de futbol on van guanyar-hi el campionat. A l'any següent tots aquells homes van passar als millors equips de les lligues de sudamèrica. Iraragorri va ser fitxat pel mític San Lorenzo de Almagro de la mítica lliga uruguaiana. Fa temps que és mort, Iraragorri. Però el meu pare se n'ha encarregat d'anar-me explicant coses d'ell, del seu caràcter, del seu compromís, de la seva senzillesa. Iraragorri és el vincle de ferro que ens uneix a l'Athletic. Iraragorri és el vincle de ferro que ens uneix a tantes i tantes coses d'aquell Galdacano que encara portem en la memòria. Avui, quan l'Athletic ha tornat a renovar la seva presència a la primera divisió, després de més de 109 anys ininterromputs, només puc fer que recordar Iraragorri, i allà on sigui, que segur que no és gaire lluny de nosaltres, invoco la seva senzillesa, el seu compromís, la seva força. L'Athletic continua entre els grans perquè és gran, com Iraragorri. Allà on sigui, Iraragorri sap que l'Athletic continua, que la bola segueix rodant, que la terra és nostra i que el compromís està més viu que mai.</div>Unknownnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-48674932819465149352007-06-17T10:07:00.000-07:002007-06-17T10:08:43.186-07:00Braç de gitano "nocillero"Jo vaig anar a l'escola de la Vila. La del centre de Banyoles. La de tota la vida. Recordo que els passadissos em semblaven enormes i les classes no semblaven tenir final. Un dia a la classe de manualitats la senyoreta Maria Duran en va dir que fariem dolços. Però la única condició és que no es podien coure perquè a l'escola, i encara més en els anys 80, l'escola encara era un espai on el més important era tenir taules, cadires, una bona pissarra i poca cosa més. A la Vila no hi havia biblioteca, ni lavabos pels més menuts que començaven a deixar enrere els bolquers de la primera infantesa, ni sala de motricitat, ni gimnàs ni moltres altres coses tant normal per a la nostra mainada. La Vila era una escola modesta en infraestructures però rica en la saviesa dels seus professors.La tarda de manualitats va arribar i la senyoreta Maria va portar els ingredients. Galetes Maria, pots de Nocilla que per nosaltres era poc més que menjar per als deus, coco ratllat i una empolla de vidre plena de líquid que no vam saber definir. Més tard vam saber que era almívar, que havia de servir per donar el toc final al nostre postre infantil. Aquella dona que ens va ensenyar a llegir lletra enganxada ens va ensenyar un dels dolços més simples però del que alhora en guardo més bon record. Teníem només 6 anys i per una marreca d'aquella edat era evident que la dificultat hauria de ser la mínima. En grups de 6 ens va anar repartint els ingredients. Dos treien les galetes de la cel·lofana, els altres dos obrien el pot de la Nocilla i els dos restants escampaven el coco sobre d'una plata de cartró com les que es compren a Can Mateu de les bromes. La recepta era molt senzilla. Uns posaven la nocilla a una de les cares de la galeta. Els altres enganxaven les galetes ja emborratxades de crema de cacau entre si en pilonets de sis galetes com si fossin un cuc. Els altres pintaven els pilonets amb un pinzell xop d'almívar i els últims ho recobrien tot amb el coco ratllat. Un tall bisellat en la circumferència de la galeta i el millor berenar del món es plantava davant nostre. Recordo aquella tarda com una de les més divertides i felices de la meva vida. Les nostres manetes insegures havien fet una petita delícia per al paladar infantil. A la llarga aquesta recepta s'ha anat convertint en una mena de referent de la meva infantesa.Unknownnoreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-55751397655544882112007-06-17T07:22:00.000-07:002007-06-17T07:30:15.727-07:00homenaje a la señorita ginfizzeraQuería manifestar mi más profunda amiración por esta mujer (y digo mujer porque ningún hombre es capaz de llegar a tal nivel intelectual y expresivo) que se hace llamar ginfizzera. Mujer ya de frases célebres y de gran interés anatómico masculino (en concreto de la parte cerebral inferior masculina). Hagamos todos un hurra por ella y para que algún día lleguemos almenos a oler el aroma de su grandeza.<br /><br />HURRRRRAAAAAAAAAAA!Unknownnoreply@blogger.com12tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-38502788654876671342007-06-16T11:19:00.001-07:002007-06-17T07:34:52.681-07:00Em cagoEm cago…<br /><br />En la dreta recalcitrant que maquilla el franquisme amb l’adjectiu “de centre”<br />En els governs que quan s’acostumen a la poltrona no la volen deixar quan el poble els sentencia a mort<br />En les integrismes culturals, polítics, lingüítics, ideològics i tots els que no contemplen la diversitat dels pobles.<br />En els maltractadors de dones i nens<br />En les religions que empresonen a l’individu i no el deixen actuar com el que és: un ésser racional i lliure<br />En les grans multinacionals que han fet del diner la seva única prioritat i raó de ser<br />En els masclistes que es pensen que les dones no podem dir i fer lliurement el que ens dóna la gana perquè en el fons són uns insegurs i uns mediocres.<br />En la destrucció de la terra<br />En els que no confien en la capacitat del joves<br />En l'esport convertit en transacció econòmica<br />En les guerres consentides<br />En els que malgasten l’aigua i van a comprar el pa en cotxe<br />En els que van al cine a menjar crispetes<br />En els que es queden a casa i no van a votar<br />En els que compren pa francès en comptes de pa de pagès<br />En els que pensen que per poder ser algú primer cal tenir diners<br />En els que sempre parlen però mai escolten<br />En els que maltracten els animals, perquè demostren ser molt animals<br />En els que no tracten bé als qui els envolta però si volen ser ben tractats.<br />En els que ho critiquen tot però no mouen ni un dit per canviar res<br />En la manipulació de la premsa que alhora manipula a la població<br />En la massa que es deixa portat per les modes i no reivindica la individualitat<br />En els genocidis de civils en nom de la religió<br />En les màfies que trafiquen amb vides humanes<br />En els especuladors del totxo que fan d'una necessitat social un suculent negoci<br />En els empresaris que no escolten als treballadors<br />En els dictadors de qualsevol color polític<br />En els pedòfils<br />En els mals perdedors que ho enverinen tot<br />En els que no llegeixen llibres<br />En els que només llegeixen el suplement d'esports o la premsa rosa<br />En els que no són amics dels seus amics<br />En els que no accepten la llibertat sexual<br />En els que pensen que la política és una eina per fer diners<br />En els racistes xenòfobs<br />En la justicia injusta<br />En l'oblit a la gent gran<br />En el menyspreu a la diferència<br />En el consumisme compulsiu<br />En els que s'amaguen darrera d'una màscara<br />En la corrupció feta institució<br />En la sanitat feta negoci<br />En els que van de progres i en els fons són uns "miramelics"<br />En els que miren als altres per sobre l'espatlla<br />En els que no saben aprofitar la cultura per aconseguir més llibertat de pensament<br /><br /><br /><br />I em cago en especial en els que no respecten la llibertat d'expressió i de pensament.Unknownnoreply@blogger.com5tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-17893152138828810552007-06-16T09:45:00.000-07:002007-06-16T09:53:14.600-07:00En Lluís està ingressatXisca de Gardi no pot, avui, oblidar-se d'un dels seus amics. En Lluís. En Lluís diu sempre que és gironí però, en el fons, és un plaestanyenc com tots nosaltres. Viu al Pla de Martís i té la sort que cada matí pot veure el gran Canigó. En Lluís és fort com un roure, greixando i galtavermell, li agrada la vida i tenir sempre la raó, ni que sigui durant una estona. En Lluís és dels nostres i amb això nosaltres ja en tenim prou per patir per ell, per defensar-lo on sigui, per elevar-lo a la categoria on només hi poden ser els nostres amics. Amb en Lluís hi hem matat el porc, hi hem esmorzat, hi hem sopat, hem passat vetllades sorprenents en aquella casa on el Pla de Martís és la planúria més manyaga del nostre món. Amb en Lluís volem fer, encara, molta mili. En Lluís té la mirada d'una au que sempre està a l'aguait, té les dents de llet i té els braços valents de tant traginar coses pel seu hort i per les seves barracotes plenes de grilleries. En Lluís ens l'han ingressat, i l'hem vist respirant amb una mascarilla, amb la veu apagada i la mirada un xic perduda. Avui pensem amb ell. Invoquem els dies que hem estat junts, invoquem la seva riallada encomanadissa, invoquem els capvespres on el sol pessiga el Canigó. Avui pensem amb ell perquè volem que el mal gam passi de llarg, se'n vagi muntanyes amunt i no torni a emprejar-lo més. En Lluís està ingressat, i nosaltres pensem en ell, perquè ben aviat tornem a gaudir d'un capvespre d'aquells que fan època i pinten de rovell tota la immensa plana de Martís. De fons no volem sentir res més que el bram d'una cafetera i l'harmonium de les granotes.Unknownnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-14141940346150114602007-06-15T10:07:00.000-07:002007-06-15T10:27:00.071-07:00Xesco BoixEls que aquest any en facin trenta-nou, hauran superat l'edat que tenia en Xesco Boix i Masramon quan va morir i es desenganxaran definitivament de la infantesa. Serà un moment. No serà gens dolorós, ni tan sols s'assemblarà a una picada de mosquit. Els trenta-nou són un moment perfecte per tallar l'enllaç. Queda un any d'inèrcia fins als quaranta i les possibilitats són múltiples. Els entesos recomanen deixar la feina, anar directament a demanar-ne a Ca l'Olivet i passar una temporada anant a buscar la mainada de la comarca per dur-la a escola. No sabem què n'hauria dit ell però de cares endins, a Xisca de Gardi tenim la certesa que en Xesco Boix va ser el nostre Che Gevara particular. Era l'home que ens feia pensar que el català era la única llengua que existia. A Casa Nostra el vam tenir un dia al gimnàs de les escoles del carrer de la Barca. Érem molt petits, es podria dir que érem minúsculs i que un dels pocs maldecaps que ens preocupaven no anava més enllà de la fregamenta aspra a la sala de rentar culs que hi havia just al davant de les escales de baixar al pati. En aquell temps encara no sabíem que havíem de procurar que els estudis no entorpissin la nostra educació, com va dir no sé qui. Ara tota la mainada viu amorrada als videojocs, als ordinadors, a la tecnologia. Diuen que en Xesco Boix no ho hauria aguantat. De fet, no va aguantar més enllà del juliol del 1984. Aprofitant que en aquell temps, per la raó que fos, els trens encara funcionaven amb una certa puntualitat, es va llançar a la via a la vora de Malgrat de Mar. Eren altres temps. Avui se n'hauria desdit. La línia de rodalies ja no és el que era i les aturades, vagues, avaries i punyetes fan pràcticament impossible el suïcidi pel sistema ferroviari. La mala gestió dels trens l'han convertit en una mort improvisada sense cap sentit poètic. Ben mirat la poesia ja l'havia deixat en aquell parell de versos: "Si tu te'n vas, neru, neru, neru/si tu te'n vas, neru, neru, nas"Unknownnoreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-55954006530479946512007-06-15T03:32:00.000-07:002007-06-15T03:49:59.872-07:00Segon CaliquenyoAquí ve la segona entrega dels Caliquenyos del nostre gurú. M'ha trucat cap a quarts de deu, i m'ha dit que m'ho faria arribar per correu. Així ha estat, en Pep torna a la seva catedral, i ho fa per la porta dels apòstols, aquella que només obrim cada cert temps.<br /><br />A la primera calada haviem acabat a ROTO COM UNA TRUJA. seguim: <br />Si vaig pel carrer <br />i vull escometre <br />una euga d´aquelles <br />-que parla i riu pressa- <br />es veu que fotra el crit al cel <br />i amb mil remenament de botons <br />em fara venir els Mossos <br />i aquests em fotaran <br />un "patosí" de munta <br />-"per violador: <br />per fer-la petar"- <br />i a la propera a la garjola <br />i encara calla: <br />t´han denunciat. <br />El camí correcte <br />de grapejar-la <br />és la pantalla.<br /><br /><br />Es veu que a casa seva<br />n´has de fer<br />una bona recria<br />-de mobils, "macs", televisions-<br />com la remunta d´en Boada<br />pero que ara es diu<br />"Boadys and Remuntys"<br />-de muts i estabornits.<br /><br /><br />I quan ho tinguis tot,<br />quan hagis comprat<br />tota la llocarada<br />de pantalles i botons,<br />la noia aquella<br />t´hi enviara<br />el seu mamellam<br />-amb "alta resolució"-<br />perque amb botons<br />l´hi rebreguis<br />tant com vulguis<br />-i aixi no et diran "verro".<br />"Un que toca i parla directament<br />és un porc desvergonyit"<br />(segons la munta).<br /><br />i aqui acabem la segona calada.<br />fins la setmana que ve. <br />MORO DE METELLA.Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-89758419338555803642007-06-14T11:15:00.000-07:002007-06-14T11:30:00.712-07:00On ens podem fer maçons?Xisca de Gardi té un deute pendent des de fa molt temps: fer-nos maçons en bloc, sense mirar-nos-hi gaire, a ulls clucs, de ple. La maçoneria fa per nosaltres perquè té alguna cosa de secta, de secretisme, de rituals endreçats. No hi ha peluts a la maçoneria, ni gent estrambòtica, ni falta que hi fa. A la maçoneria si va perquè si va, és un ritual, un món ple de gestos iniciàtics, una cosa que es deu fer de nit, en soterranis, en llargues capes, amb cerimonials una mica embolicats i enrevessats. Els maçons, i això també ens va, són gent a la que sempre els hi ha picat això de la conspiració. La conspiració ha mogut el món, conspirar és viure, conspirar és respirar i inspirar al a vegada. Els maçons han conspirat per fer caure tots els malgoverns del món i per fer caure, fins i tot, els pocs bons governs que ha tingut el món. L'important és fer caure governs des de les ombres de trobades llunyanes, entre rituals abstractes, enmig de cares que participen, còmplices i serioses, dels mateixos gestos, les mateixes paraules recargolades. Ser maçons és el nostre objectiu. Escriurem cartes i les enviarem a les logies més remotes, escriurem cartes i les farem arribar a gent sospitosa de ser maçons, i l'únic que demanarem és, això, una entrada en tromba, massiva, atropellada, de Xisca de Gardi a la Maçoneria. Per quedar-nos-hi, per entrar en els laberints que han mogut, i commogut, el món des de fa segles. La raó ens assisteix, la maçoneria és la nostra propera aventura. On ens podem fer maçons? Doncs aviat ho sabrem.Unknownnoreply@blogger.com20tag:blogger.com,1999:blog-4042941931004882050.post-69056144638372923292007-06-14T10:47:00.000-07:002007-06-14T10:57:50.838-07:00Els meus amics els llimocs<a href="http://2.bp.blogspot.com/_B3hlJl4j5aA/RnGBl7T3AMI/AAAAAAAAAB8/T2bbm_iXC60/s1600-h/llimoc.jpg"><img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5075980743599390914" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="http://2.bp.blogspot.com/_B3hlJl4j5aA/RnGBl7T3AMI/AAAAAAAAAB8/T2bbm_iXC60/s320/llimoc.jpg" border="0" /></a><br /><div>El llimoc no té gaires amics. Els cargols, sí, sobretot perquè hi ha molt de golafre xiscagardià que li agrada jalar cargols a la llauna i aquestes coses. Però els llimocs no es mengen i la gent els hi ha agafat una mania inexplicable. Els castellans en diuen babosas i amb aquest nom tan fastigós ja queda clar quina predilecció se li dóna a les castelles a la pobra bestiola. Hi ha catalans que en diuen llimacs i amb aquest mot és com si quasi escopissin sobre el petit animaló que surt de nit, com bon xiscagardià. Perquè un llimoc és una cosa molt xiscagardiana: surt de nit, s'enfila pertot arreu, no fa mal i t'omple de petons. El llimoc no fa fressa, avança al seu ritme pel pati i el trobes en els llocs més estrambòtics. A mi m'agrada sortir al meu redere i veure, a contrallum, que els meus amics ja han sortit de dins de les bardisses i ja prenen posicions a les parets, al terraplè, sobre els testos o pel cim de l'herba. Són extraordinaris. A vegades em vénen ganes de parlar-los i preguntar-los com els va, però sé que no em diran res: són discrets, són gent de pagès que de parlar amb forasters el mínim per dir "bona nit, mestre" i para de comptar. A vegades, i sense voler, en trepitjo algun, i em passa com quan trepitjo un cargol, que em fa pena, que em fot angúnia, que crec que he cardat el meu peu de gegant al cim d'una petita bèstia que no feia res més que voler gaudir d'una nit serena i buscar una mica d'humitat després d'un dia de calor de llard fregit. Es per això que la millor nit d'estiu és aquella que surts al redere amb una copeta de xampany i t'encantes, hores i hores, observant els meus amics, els llimocs.</div>Unknownnoreply@blogger.com1