Els prodigiosos Blanch

La il.lustració, la raó i tot plegat té un deute pendent amb la família Blanch de Banyoles. En Miquel Blanch va ser llibreter i impressor, un cavaller de les lletres, un home que infonia respecte des de la seva veu nassal i aquelles ulleres gruixudes de professor d'universitat civilitzada. Quin astre, en Miquel. Hi entenia de tot: de cine, de llibres, de política. Era un antifeixista declarat, i convençut. Ens va deixar i amb ell se n'anaren aquella llibreria que feia olor de tinta i on ressonaven, de fons, les màquines impressores com si fossin un trenpinxo a mig gas. L'altra il.lustrat de la família és un seu nebot. L'home que ens porta els diaris a les cases. Faci fred, nevi, ploguin galaputs o es rebenti el terra de calor, en Blanch s'embardissa pels carrers de Banyoles amb la seva moto de tota la vida. És un caràcter, és un tità, és un Strogoff, és algú que mereix premis, condecoracions i tota mena de distincions. Gràcies a que en Blanch matina com un monjo, els banyolins s'esmorzen amb el diari davant dels nassos. N'hi ha que no ho valoren perquè hi ha gent per tot, hi ha gent que pensa que la Vanguardia la porta el rector sota el braç i la reparteix amb una benedicció després de la primera missa del dia. Ja n'arribeu a ser de ximples. A Banyoles la il.lustració sempre la porta algun Blanch: abans l'impressor, escriptor i llibreter, ara el seu parent de la moto. Si tinguessim una mica de decència ens subscriuríem a la Vanguardia i veuríem com la primera llum del dia arriba acompanyada d'un soroll cansat de moto que ens recorda, vagament, a la fressa de màquina d'imprimir del gran Miquel.