ull de xisca de gardi

uah. l'ull que tot ho veu actua.

acció 1.
borrat de tots els usuaris del blog en 6 hores.
acció 2.
només es torna a escriure amb identificació (ara ens coneixerem tots) i prèvia acceptació del GRAN GURÚ DE XISCA DE GARDI.
acció 3.
no hi haurà cap entrada anònima
acció 4.
vaig a fer una cervesa

signa
LA MÀ DE XISCA DE GARDI AMB ELS PODERS DIGITALS DEL GRAN XISCA.

fins aviat

Adéu

Com que s'ha emplenat de nòrdics, malparits i sardanistes i tampoc ja no hi coneixem a ningú, aquest blog queda a les mans de qui el vulgui. Nosaltres marxem. L'últim que tanqui la llum. I, sobretot, deixeu la porta mig oberta perquè pugui sortir el gat.

Falten 43 dies

Crosta, pèl i moc

Entre tirar-me un pet al llit i abrigar-me fins a dalt, o passar-me la tarda amb el dit al nas, pels dies de bons temps trio la segona opció. A la comarca hi ha hagut grans torrainaires. Ja al segle XVIII es va fer famosa l'habilitat d'un pagès de Vilademí, segurament descendent de la comunitat jueva que hi visqué, que va moldejar tots els passos de la passió de Déu Nostre Senyor amb els mocs que es treia. No n'ha quedat constància ni gràfica ni escrita però els últims residus de tradició encara parlen de les magnífiques processons que s'hi van fer. La mocositat de la vall del Terri ha tingut sempre una textura especial, com la de la riba de l'Estany.
La torraina, papu, burilla o pilotilla, viu entre tres gèneres que composen la seva diversitat: la torraina flonja o semi-líquida; la compacta, més agraida i d'una major projecció internacional, i la crosta, més aviat aspra i punxeguda, perillosa de treure en època de constipats. El debat no s'ha acabat de tancar mai però els experts van convenir als anys noranta que la torraina estàndar, per definició, és aquella que sembla un trosset de vianda massa torrada com acabada de desenganxar del cul d'una cassola. L'art de la burjamenta nassal, en qualsevol cas, és una activitat en regressió des de l'arribada dels fabricants de mocadors i, posteriorment, dels paquets de clínecs.
La història ha estat injusta des de sempre amb les torraines tractant-les sistemàticament de porqueria fos quin fos el seu nas de procedència. En alguns carrers els mocs es mengen però les dues autèntiques virtuts en són l'adderència i les condicions per al vol. La primera permet enganxar-los en qualsevol racó amagat, de manera especial sota taules i cadires però també en canaleres, parets, pedres, filtres de cigarreta, vasos, perruqes, vies de tren, sacs de ciment, pots de pintura i a gairebé tota mena d'objectes, superfícies i rugositats. El vol de la torraina s'ha fet llegenda amb projectils de crosta, pèl i moc. Són escasses les ocasions en les quals els dits d'una mà xiscagardiana acullen un exemplar d'aquesta mena. La seva recolecció és difícil, exigent, i, la majoria de vegades, un punt dolorosa. La torraina de crosta, pèl i moc viu arrapada a les parets de la cavitat nassal en simbiosi amb un pèl o més. Surt per força i genera una vibració interior agudíssima en el moment que l'arrel pilosa se separa de la pell. Algunes vegades la vibració fa caure una llàgrima minúscula. És llavors quan el bon torrainaire té al seu davant l'oportunitat única del llançament. Amb el projectil allotjat al dit gros, el bon xiscagardià fa impuls amb l'índex i el residu surt dirigit en un vol autopropulsat d'una bellesa plàstica incomparable. És un espectacle per contemplar en càmera lenta les lleis naturals de la mecànica de vol. La inèrcia genera un doll d'energia sobtada i la torraina progressa en l'aire esperonada, en un moviment circular harmònic, coordinat, perfecte. El moc controla la tracció fent voltar la massa mucosa sobre ella mateixa a l'hora que la crosta, més sòlida però lleugera, fa de timó fins que el pèl s'aixeca com a bandera de conquesta en una paret, a terra o a la bossa de mà d'una senyora per marcar la fi del trajecte. En aquell moment el temps s'atura dins del nas i, a poc a poc, un fil de mocositat fa el primer pas per aferra-se al pèl que serà la seva vida.

Anar de cacera

Abans que decidim plegar d'aquest bloc perquè hi ha massa sucre i sacarina, farem alguns comentaris dels nostres. Xisca de Gardi venera als caçadors del nostre país. Són els últims especímens d'un món en decadència perquè són gent de veritat, gent que no enganya, gent a la que li agraden valors com els amics, les xefles, els gossos, caminar pel bosc, jugar a cartes, i fotre quatre tiros mal comptats. A mi m'agradaria que en Pep, en Mastegatatxes, el Gallego, en Maria Vaqueta i alguns més ens fessim d'una colla senglanera. I sortir ben aviat un dijous qualsevol, i fotre'ns pel mig del bosc amb un galimaties de gossos bordant com beneits. A mitja feixa, esmorzaríem de valent. Perquè a bosc si no has esmorzat, no és pas dingú. L'esmorzar ha de ser combustible per fer anar la caldera: o sigui bones llesques de pa xucat amb ai, xuies, bones botifarres de sal i pebre, allioli per matar els mals esperits, ventresca i fuet, llonganissa i baiona, i algunes coses més. Tot ben servit amb porrons plens de vi, d'aquell vi que taca les dents i espesseix la sang. En cabat d'esmorzar, un fart de riure, quatre acollonades, i cap dins del bosc falta gent. Quatre trets mal comptats i, si podem, un senglar a prendre pel sac. Senglar que congelaríem en un gran caixó d'aquells per anar menjant al llarg de tot l'hivern. A mig dematí cap a dinar després d'una llarga jornada de cacera. L'Hostal de Sant Miquel sempre és un lloc que acull els caçadors. Els gossos al remolc, i les persones a dinar. Vet aquí una diada d'aquelles que fan història. Quina enveja em carden els caçadors i quines ganes que tinc d'afegir-m'hi a la primera colla que vegi, escopeta a l'espatlla, bon calçat i cap a bosc falta gent.

Gilda

La censura va retallar aquesta escena. Tothom que va anar a veure la pel·lícula al cine estava convençut que havia vist un streptease. Anys més tard es va saber que només es treia un gua. Les ments ens enganyen. Però Rita Hayworth, Margarita Carmen Cansino de naixement, passarà a la història del cine com un dels mites més potents que es recordin.

L'Atlètic Club Banyoles

Una part de Xisca de Gardi s'ha fet de l'Atlètic Club Banyoles, l'altra encara és del Banyoles Banyoles. Però jo ara m'he afanyat per fer-me de l'Atlètic Club Banyoles. Primer perquè he vist el video que els hi ha fet el director de cine comercial Albert Serra. El video de l'Atlètic Club Banyoles és, de llarg, el millor que ha firmat en Serra. De llarg! Només algú com en Serra que no en té cap idea de futbol podia estar en condicions de captar en un video l'essència del futbol. Si has vist massa futbol, és impossible que captis la veritat. I en Serra ha captat la veritat del futbol, s'ha ficat en el moll de l'òs i n'ha tret tota la substància possible. Es un video que arrenca amb el you'll never walk alone cantat per Elvis Presley, ja comença bé. l'Atletic Club Banyoles s'ha fet seu l'himne dels nostres germans de Liverpool i del Celtic de Glasgow, on tothom sap que hi ha hagut, i encara hi ha, les dues colònies més potents de la diàspora irlandesa. El video és el futbol, i el futbol no és res més que llàgrimes, dolors, companyonia i fang, dies grisos i sol caient sobre les grades, pols i entrades estil daies, corredisses, arbitres masegats, victòries injustes i derrotes glorioses, el dia i la nit, cops de puny i desesperació, gols sensacionals i els millors dies de les nostres vides. Perquè el futbol és el nostre passat, el nostre present i el nostre futur, si Deu vol. Per això ens hem fet de l'Atletic Club Banyoles, pel video d'en Serra, pel you'll never walk alone, per la Banyoles en blanc i negre, pel mundial de futbol de Brasil, perquè, en definitiva, aquest club neix amb la veritat per davant. I la veritat aviat començarà a córrer pel camp de futbol vell de Banyoles. Endavant, Atletic, tu mai caminaràs sol, ho canti l'Elvis o ho cantem quatre torrats en unes grades esquerdades.

EL HOMBRE

Quedan pocos hombres como Paul. Galante, atractivo, inteligente, apasionado, sonrisa profident....

Ventar-se pets

El pet és un fet cultural característic del nostre poble. El pet és una forma de llenguatge amb el qual ens comuniquem amb gent sensible que sap apreciar, com nosaltres, les coses bones que té la vida. Recordem aquí un mestre: l'amo de l'antic hostal de la República. L'amo entrava al menjador i davant de tota la concurrència aixecava una cama per oferir una de les seves més celebrades ventositats. Evidentment el públic que aquelles hores degustava les viandes de l'Hostal no podia fer res més que aplaudir la cançoneta. A la meva classe del Casa Nostra hi havia un company anomenat el Petener. No descobrirem aquí la seva identitat però ell era un dels que alegrava les tardes soporíferes de sintaxi i matemàtiques, de ciències naturals i història. El Petener es desbordava, s'entregava, s'oferia, i posava tot el seu organisme al servei de l'art de les ventositats. El millor pet dels temps petits era aquell que picava directament contra la fòrmica de la cadira. Llavors sortia un so quasi tribal, tel.lúric, un so que era capaç de traspassar les parets prefabricades de la classe i lligar-nos directament amb les muntanyes del voltant, amb els carboners, amb els bosquetans, amb els jardiners que estassaven les cunetes, en definitiva a tots aquells tipus que tan admiràvem. Petar no és fàcil. No és pas com rojar que ho sap fer tothom. Petar és un art i vol habilitat, tècnica, dedicació i un sentit de l'estratègia que ja quasi s'ha perdut. Abans de llançar la ventositat, amb quina classe de pet te les veuràs. Pot ser una veixina tremenda capaç de despintar una paret, un d'aquells gasos horribles que pot quedar-se molta estona suspesa en l'ambient i marejant el personal. O pot ser que sigui un pet sorollós que et delati a la primera de canvi. Pitjor encara: pot tractar-se del traïdor pet amb cua, un horrible llegat que et pot condicionar tota una jornada. El millor pet és sempre el que ha de venir, és aquell pet concelebrat amb els amics, com sempre ha estat, perquè són els amics els qui més saben gaudir d'un pet col.lectiu, familiar, entranyable, fraternal. El millor pet és aquell que fem després d'una Torre de Pujarnol, d'un Can Mià, d'un Hostal de Sant Miquel, és un pet guerriller Rovira, és un pet de la Guerra del Francès, és un pet remot, és un pet de platxeria, és un pet orgullós, és un pet que clama al cel, que ens acompanya i ens va dient "quin àpat que hem fet, nois".

Ava Gardner

Diuen que l'Ava Gardner no deixava res per verd i és per això que a Xisca de Gardi ens empreja no haver nascut una mica abans i, si hagués pogut ser, cap a la part de Tossa. Resulta que l'Ava Gardner va ser a Tossa filmant una pel·lícula d'aquelles del temps de Jolibud que es deia Pandora. A Tossa, de l'Ava Gardner se'n va enamorar en Màrius Cabré. I la Gardner li va regalar aalguna revolcada. Però aquella dona no estava pas per en Cabré perquè li agradava més en Dominguín, que també era torero ccom en Cabré però es veu que tenia més glamur. les dones, ja se sap, a vegades no toquen ni quarts ni hores quan es tracta de triar els homes. Diuen que la Gardner es va enamorar com una boja d'en Dominguín i que l'endemà de passar la primera nit junts, es va despertar i va veure el torero posant-se els pantalons. «Què fas», li va preguntar ella ben estranyada. L'altre se la va mirar, va tornar a baixar la vista per cordar-se la bragueta i li va respondre amb tota la calma del món: «On vols que vagi. Vaig a explicar-ho.»