Corpus a Lladó

Dissabte a la tarda vaig anar a Lladó per veure uns amics que van tenir una criatura fa un any. Hi vaig anar a les palpentes perquè no sabia on viuen i a Lladó, que és un poble com Déu mana, no hi ha cobertura pel mòbil de manera que no els vaig poder trucar per demanar-los que m'orientessin fins a casa seva. Vaig aparcar a la plaça i amb un parell de preguntes, primer a l'amo d'un restaurant que va foragitar uns turistes que volien fer un cafè, i després a una senyora molt amable, vaig trobar la porta del carrer Besalú que corresponia als meus amics. Però no hi eren. Vaig tornar cap a la plaça i m'hi vaig entretenir fent el xafarder pel conjunt medieval que hi ha al voltant de l'església de Santa Maria. A Lladó hi va haver un monestir des de l'any 1089 arrel de la devolució d'unes terres al bisbat de Girona per part dels senyors de Navata. Poc abans del 1200 els monjos van fer construir el temple i al segle XIV hi van traslladar les relíquies de Sant Lambert, un màrtir de Flandes, que va provocar cues de peregrins i una certa bonança econòmica al poble. El declivi va arribar a Santa Maria a la fi d'aquest mateix segle. Van secularitzar el monestir el 1592 i el van convertir en una col·legiata fins el 1852 que es va tornar una església normal i corrent, parroquial, per fer-hi misses, batejos, casaments, misses del gall, enterraments i pregàries diverses. Abans, però, durant la desamortització de Mendizábal, el 1836, l'església va perdre la propietat d'una part del que tenia i un pintor que vivia a la plaça mateix va comprar el terreny. S'hi va fer una casa que ara és l'Ajuntament i el que havia estat el monestir va anar desapareixent sota la pols fins que ho va arreglar l'alcalde que hi va tenir Convergència durant vint-i-quatre anys a partir del 1979. L'exalcalde es va retirar de l'Ajuntament ara fa quatre anys però encara és un home respectat a Lladó. Dissabte era al davant de l'església comandant el dibuix de la catifa de Corpus que feien les dones del poble. M'hi vaig entretenir una estona per fer temps i, sense saber-ho, vaig acabar agenollat a terra repartint grans d'ordi al tros que representava l'antic campanar de Lladó. S'ha de dir que ho vaig fer en representació de Xisca de Gardi i que la catifa va quedar digna del Corpus de Lladó, que ara és una festa més petita coneguda fins a Cabanelles. Anys enrere cada carrer feia una catifa i la processó de l'altíssim durava dues hores. Recorria tot el poble. La de diumenge va sortir només a l'era de l'església però com a mínim va sortir. Em consta que la catifa va durar tota la nit perquè el jovent del poble es va encarregar de vigilar-la. No la va tocar ningú. Les dones van portar pètals de buguenvília, flors que no sé com es diuen i herba acabada de segar. Tot ho anaven posant a les ordres de l'exalcalde, que a mi em va fer l'encarregat de marcar els marges del que representaven les cantonades del campanar i les cases del voltant. Va ser una feina dura, delicada, que demanava una concentració extrema. Mentre vam anar col·locant pètals i ordi no va passar res però quan van desensacar l'herba es va desplegar una pesta de mosquits just de l'espècie que viu de la sang dels meus braços. Una de les dones deia que havien fermentat al sac però jo només els veia emborratxant-se sobre la meva pell. La coïssor era insuportable però com a bon xiscagardià vaig aguantar sense dir res, provant d'espolsar-me'ls amb dignitat, fent veure que no m'importava, simulant que era jo qui els citava a reposar sobre el meu cos. Em devien veure patir i em van portar una cervesa. La vaig engolir a una velocitat de la qual no me'n sabia capaç i vaig tornar a la feina. Quan ho vam tenir tot fet, cap a quarts de nou, vaig començar a dir adéu a tothom. Em van acomiadar amb un respecte rural que vaig agrair amb tot el cor. Vaig caminar fins al cotxe, hi vaig pujar a cavall, el vaig engegar i vaig sortir del poble. Llavors, quan ja estava a punt d'arribar a Cabanelles i ja no era possible que em sentís ningú, vaig deixar a anar un crit de dolor i em vaig cagar amb la mare que havia parit tots els mosquits. Agafat al volant amb una mà, em gratava els braços i premia l'accelerador per arribar a casa, destapar una ampolla d'esperit de vi i ruixarme les picades per calmar la terrible gratera que m'encenia la carn.