La cera de l'orella

Durant una temporada vaig viure a Barcelona i el desordre de la capital em va provocar un tap de cera a l'orella. M'hi anava posant unes gotes per dissoldre-la però un vespre, encara a la feina em vaig gratar obrint i tapant a tota velocitat el conducte auricular amb el triangle de cartílag que fa com de paravents. De sobte em vaig notar sord com una perola. Vaig tornar a obrir i tancar el conducte amb el cartílag. Res. La sordesa era gairebé total. Era un divendres. Aquell dia havíem quedat amb el Rafel per anar a una festa del comitè organitzador del torneig de tennis Compte de Godó a la discoteca Astòria, al carrer París, entre Enric Granados i Muntaner. M'hi havien convidat i tenia dues entrades. Hi podia haver anat perfectament sord a aquella festa perquè pel que hi vaig acabar sentint m'hauria fet més profit no haver-hi escoltat res. Però ben mirat, tampoc no estic segur que hi hagués ningú que m'hagués explicat cap cosa amb interès. Tanseval. El cas és que al vespre, abans d'anar-me a trobar amb el Rafel, vaig passar per l'ambulatori del Raval, el que hi ha al capdamunt de l'avinguda de les Drassanes venint des de Colom. Era el que em quedava més a prop. El panorama quan hi vaig arribar era fascinant. A fora el carrer hi havia els pares d'un noi colombià amb la boca rebentada que s'esperava sagnant com un toro de lídia assegut en un banc del vestíbul, custodiat per dos policies nacionals de talla gran. A l'altre cantó, un ionqui babejava mal assegut i una senyora de mitjana edat que aguantava el jersei d'un fill seu que s'havia tallat, se'l mirava amb cara de fàstig i pena. Vaig anar a demanar venda a la recepció i l'administrativa de guàrdia, protegida en una peixera de vidre blindat em va donar el número vuitanta-sis. Al cap de poca estona ja era a dins, en un habitacle diminut, assegut en una cadira. Va arribar el metge i li vaig fer saber el que em passava, que genèticament la meva família té una capacitat inaudita per generar cerumen i que, de tant en tant, a pesar de les precaucions higièniques, els taps es fan inevitables. Va fer cara de desídia i va anar a buscar un visor per mirar orelles. Me'l va posar on tocava i m'ho va dir amb gran solemnitat: «Tens un tap de cera». S'ho va tornar a mirar i va retirar la vista. Va fer com si pensés i em va tornar a posar el visor per mirar orelles a l'entrada del conducte. «Tens un cos extrany a dins de l'orella», em va acollonir. Llavors va cridar a una metgessa alta i rossa amb cara d'haver-se repassat tot el torn de guàrdia. «Sí, és veritat, hi ha un cos estrany», va certificar la segona opinió de la metgessa. Entre tots dos van decidir que me l'havien de treure per evitar infeccions o qualsevol complicació. Ho provarien de manera manual, amb unes pinces de precissió expresses per treure cossos estranys de les orelles. En aquell moment ja no les tenia totes perquè entre els crits arrossegats dels ionquis de la sala d'espera, el brogit de metges i enfermeres amunt i avall i les ganes que tenia de marxar em vaig començar a posar nerviós. El metge va arribar al cap de res, amb les pinces a la mà. Es va asseure al meu costat deixant-se caure amb un deix de mandra, va fer entrar l'instrument desinfectat al conducte auricular i vaig notar com pinçava l'objecte. El va estirar a poc a poc, amb suavitat. Tot d'una vaig notar com es descongestionava l'orella i se m'omplia d'aire fresc. Entre els braços de l'instrument s'hi apilonava un manyoc de cera de color taronja fosc, gairebé marró, enganxós. I al mig, embolicat, ennegrit, un trosset de paper de color blau clar. «Noi, t'acabo de treure un tros de confetti de l'orella», em va anunciar. I jo li vaig respondre: «Doncs no rasquis més que sortiran les majorettes».