Cuques de llum

M'ho va fer veure un dia en Miquel Molina que és un dels savis més grossos que conec, i amic de Xisca de Gardi: "ja no es veuen cuques de llum". En Miquel hi té una fixació important. Però ni ell ni jo hem pogut entendre el perquè ja no hi ha cuques de llum. Es la contaminació pentagoniana? Es que les cuques han fugit totes a Falgons o Briolf? El cas és que no se'n veuen. Jo abans en tenia en el meu gran redere de la meva casa del carrer Nou. Sortien en un terraplè on hi creixia la menta. I aquelles guspires de llum sensacional encenien la foscor embolicades per la menta. Era excepcional. Era com si deixessis anar una bengala lluminosa. Era una companyia estiuenca, com els dragons que s'enfilaven per les voltes de l'eixida. A vegades jugava a Madelmans fent-los internar en el terraplè com si fos la primera frontera del Vietnam, i allà, de sobte, sortia el primer estol de cuques de llum, guspirejant entre la foscor, com si fossin tretes d'un somni delirant, però eren reals, com la menta, com les nits inacabables dels nostres estius sensacionals. Feien un parell de volts entre la foscor i tornaven al seu reducte. I allà em quedava jo fent vietnams amb els madelmans fins que la mare em cridava per anar cap a dormir. Ara ja hi ha madelmans, ni gaires rederes amb terraplens, i, sobretot, han desaparegut les cuques de llum. I per més que les convoqui des del meu nou redere, no surten, això sí, tinc menta, molta, perquè l'olor penetrant em faci enyorar aquelles guspires voladores que algun fill de puta ens ha robat.