La Nocilla i jo

Vaig provar la Nocilla a Can Molera, a la república de les Cases Barates. La Nocilla va ser per mi un prodigi, un estiu desbocat, unes vacances sense final. Veure com la xocolata nocillesca es desbordava sobre el pa em va semblar un autèntic miracle de la història sagrada que m'ensenyaven a estudi. Gràcies a la Nocilla la xocolata ja no era una pedra difícil de rosegar sinó un mar esplèndid que s'obria davant de tots els sentits possibles. Al provar-la, la Nocilla entrava en comunió directa amb el pal.ladar, es fonien, i començàvem a entrar en un territori que era més digne del pecat original que de cap altra cosa d'aquest món. Ràpidament la Nocilla va ser la bandera dels nostres dies petits. Les tardes no s'entenien sense la Nocilla. Els berenars i la Nocilla començaven a voler dir la mateixa cosa. La Nocilla era un vas que volia ser calze, una etiqueta que volia ser bandera, un líquid xocolatós que quasi esdevenia bandera. Poca broma amb la Nocilla. Els de la nostra generació vam créixer bé o malament amb aquella musiqueta de "leche, cacao, avellanas y azúcar; nocilla!" i aquí s'acabaven les nostres penes, els exàmens suspesos, les baralles de sortida del Casa Nostra, les bicicletes rebentades, la Nocilla esdevenia antidepressiu, prozac, i tot el que fes falta. La Nocilla ha tingut altres episodis com el dia que vaig descobrir la conjunció perfecta entre aquest líquid element i unes galetes cuetara que "correvíen" per casa. Va ser perfecte, quasi com descobrir una síntesi amb l'amant perfecta. Nocilla i galetes van juntar-se amb una correlació de forces sensacional. I llavors cada berenar va ser una epopeia. El ganivet es ficava dins el vas anocillat, buscava un detall de nocillament, i després l'untava sobre la galeta, amb una generositat tan bèstia que la Cuetara acabava submergida, banyada, rebentada de nocilla, i tot plegat, aquell trosset de galetam i el carregament de xocolata no tardava en iniciar un viatge fastuós cap a la boca. I allà desapareixia per juntar-se, al cap d'una estona, en un ventre on hi podien cabre dosis elefantíasiques de Nocilla i Cuetaras. Per tant, que no em vinguin amb pulecres, ni mandangues, ni esveraments. Nocilla i prou. I gràcies per haver-nos regalat tots els berenars dels nostres dies petits.