Torna la migdiada

Aquest és un país civilitzat, per tant un país de migdiades. Ara que la calor ens comença a matar, la migdiada ens pica l'ullet. Ben dinat, l'únic profitós que es pot fer és anar a fer la migdiada, o un cop de cap, o una senrosa. Perquè et comença a venir aquella nyonya que rosega, que et fa venir badaiera, que et cargola els ossos. La migdiada es pot fer de moltes maneres. Els viatjans la fan dins del cotxe i deixen que un fil de bava els hi vernissi els prospectes i els mostraris. Són bona gent, són gent entranyable els viatjans. Després hi ha el cop de cap de la gent que mira el serial, davant la tele, amb moviments bruscos que sovint posen en perill les cervicals. Però la migdiada bona és la que es fa sota l'ombra d'un arbre fresquívol: un roure ben ufanós, una figuera d'aquelles que fan goig, una alzina reclamadora dels que creixen per la part de Fontcoberta. Una migdiada s'ha de fer amb un canti a la vora, perquè quan t'aixeques no et vingui aquella sequedat de boca tan emprenyosa. N'hi ha que quan fan migdiada no s'hi posen pas per poc: es fiquen dins el llit, amb pijama i tot i deixen que les hores vagin passant i que treballin els burros. Són gent d'una altra classe que viuen en cases de parets gruixudes i que no han pas de patir per la malícia del sol. N'hi ha que la fan acompanyats: però aquesta ja és una migdiada d'una altra mena, més enganxosa, més suadora, d'aquelles que abans de fer un cop de cap fas unes quantes manyagoies de les bones. N'hi ha que fan migdiades a qualsevol lloc: al cine, a la feina, en un cafè, és llavors quan ens ve allò de "fer el gos" és a dir: ajaure'ns en qualsevol lloc i deixar que la son ens negui. Som un país de migdiades i això no s'ha pas de perdre, perquè les temperatures ens hi porten, perquè el caràcter ja ens hi duu, perquè els del Pentagon han nascut per treballar, i nosaltres hem nascut per fer migdiades i manyagoies, som gent de matalàs, nosaltres.