Els llibres d'en Garcia-Arbòs

A Xisca de Gardi som gent vulgar, de poques variacions intel·lectuals, de pensaments vagues i reflexions mundanes. Som gent que no llegim. Els llibres ens fan tanta angúnia com una ortiga i els agafem aguantant l'aire perquè les ortigues, ja se sap, no irriten si s'agafen sense respirar. Som així a Xisca de Gardi, no tenim tapes, portem l'enteniment arrossegant per terra i tot sovint el regalem al primer que passa perquè ens carda nosa. Amb prou feina sabem llegir els cartells que porten cap a Melianta i cap a Medinyà. Per això hem hagut de buscar-nos algun amic que sàpiga una mica de lletra i hem anat fins a Besalú, a casa del senyor Garcia-Arbòs, que és la nostra enciclopèdia de butxaca, el nostre fil amb la cultura popular. En Garcia-Arbòs, que no fa gaire va ser per aquí, ha escrit un llibre, que és una cosa que nosaltres no sabrem fer mai ni falta que ens farà mentre siguem capaços d'agafar-los sense respirar. El llibre és gruixut perquè és un recull de receptes de les dones de Peralada. En Garcia-Arbòs la sap molt llarga. Nosaltres no sabem res, no llegim ni les revistes de la sala d'espera del dentista però menjar sí que ho fem. I molt. Sempre ens ha semblat que es pot acabar el món havent dinat i val més que ens agafi ben tips. Ens agrada fer rots de vi amb grasiosa després d'emporlanar-nos a Can Mià i ens agrada la cuina de tota la vida, la que es cou en fogons de flama. N'hi ha que cuinen a sobre uns panells de color negre que es tornen de color vermell. En diuen vitroceràmica. Que en diguin com vulguin; és una enganyifa que fa més nosa que servei. Només serveix per adornar els dúplex de disseny que ocupen les parelles de la jove burgesia o solters d'aquests que es fan l'interessant dient que els encanta cuinar. No n'hi ha ni un que en sàpiga,. I els trobareu a tots a la Farga els diumenges al matí, comprant fideuà, canelons, vedella amb bolets o fricandó. Esperen, paguen, marxen i quan arriben a casa tenen una feinada per airejar el cotxe abans d'anar a buscar l'amiga amb qui han quedat cap a les vuit per anar al cinema. Jo en conec un que no direm qui és per no carregar-lo de feina, que feia els planxats directament a sobre de la vitroceràmica de casa seva. És la millor utilitat mai trobada per a un invent tan absurd. El secret era el deix del Vitroclen, ni molt ni poc; i la mantega, ni gaire ni gens. Marejaven una mica però eren deliciosos. Hi havíem fet grans berenars-sopars-esmorçars en aquella vitroceràmica de no recordo quina marca. Perquè això també ho té la vitroceràmica, és de marques diferents. El foc viu, en canvi, és foc de la marca foc i para de comptar. I a propòsit del foc, tornant a la literatura, en Garcia-Arbòs comentava l'altre dia en una revista amb moltes fotos d'aquestes que surten els diumenges, que hi ha un paio que havia estat boxador, fill de pares d'Almeria i nascut a Perpinyà, que ha escrit un altre llibre per explicar com s'han de fer les pizzes i les coques de recapta, que són les nostres pizzes particulars. Són menjars de part de bo, que no es poden fer a cap vitroceràmica, que necessiten l'escalfor del foc. Les pots fer en un forn elèctric però et quedaran eixutes. I d'entre les pizzes i les coques de recapta, cap dubte. Amb una coca de recapta al davant riute'n de les margarites, les calzones, les quatre estacions i totes les que vulguis. En Garcia-Arbòs sí que en sap. És de Besalú però és el nostre gastrònom oficial. El que digui ell que hem de menjar menjarem, i s'ha acabat el bròquil.