Crosta, pèl i moc

Entre tirar-me un pet al llit i abrigar-me fins a dalt, o passar-me la tarda amb el dit al nas, pels dies de bons temps trio la segona opció. A la comarca hi ha hagut grans torrainaires. Ja al segle XVIII es va fer famosa l'habilitat d'un pagès de Vilademí, segurament descendent de la comunitat jueva que hi visqué, que va moldejar tots els passos de la passió de Déu Nostre Senyor amb els mocs que es treia. No n'ha quedat constància ni gràfica ni escrita però els últims residus de tradició encara parlen de les magnífiques processons que s'hi van fer. La mocositat de la vall del Terri ha tingut sempre una textura especial, com la de la riba de l'Estany.
La torraina, papu, burilla o pilotilla, viu entre tres gèneres que composen la seva diversitat: la torraina flonja o semi-líquida; la compacta, més agraida i d'una major projecció internacional, i la crosta, més aviat aspra i punxeguda, perillosa de treure en època de constipats. El debat no s'ha acabat de tancar mai però els experts van convenir als anys noranta que la torraina estàndar, per definició, és aquella que sembla un trosset de vianda massa torrada com acabada de desenganxar del cul d'una cassola. L'art de la burjamenta nassal, en qualsevol cas, és una activitat en regressió des de l'arribada dels fabricants de mocadors i, posteriorment, dels paquets de clínecs.
La història ha estat injusta des de sempre amb les torraines tractant-les sistemàticament de porqueria fos quin fos el seu nas de procedència. En alguns carrers els mocs es mengen però les dues autèntiques virtuts en són l'adderència i les condicions per al vol. La primera permet enganxar-los en qualsevol racó amagat, de manera especial sota taules i cadires però també en canaleres, parets, pedres, filtres de cigarreta, vasos, perruqes, vies de tren, sacs de ciment, pots de pintura i a gairebé tota mena d'objectes, superfícies i rugositats. El vol de la torraina s'ha fet llegenda amb projectils de crosta, pèl i moc. Són escasses les ocasions en les quals els dits d'una mà xiscagardiana acullen un exemplar d'aquesta mena. La seva recolecció és difícil, exigent, i, la majoria de vegades, un punt dolorosa. La torraina de crosta, pèl i moc viu arrapada a les parets de la cavitat nassal en simbiosi amb un pèl o més. Surt per força i genera una vibració interior agudíssima en el moment que l'arrel pilosa se separa de la pell. Algunes vegades la vibració fa caure una llàgrima minúscula. És llavors quan el bon torrainaire té al seu davant l'oportunitat única del llançament. Amb el projectil allotjat al dit gros, el bon xiscagardià fa impuls amb l'índex i el residu surt dirigit en un vol autopropulsat d'una bellesa plàstica incomparable. És un espectacle per contemplar en càmera lenta les lleis naturals de la mecànica de vol. La inèrcia genera un doll d'energia sobtada i la torraina progressa en l'aire esperonada, en un moviment circular harmònic, coordinat, perfecte. El moc controla la tracció fent voltar la massa mucosa sobre ella mateixa a l'hora que la crosta, més sòlida però lleugera, fa de timó fins que el pèl s'aixeca com a bandera de conquesta en una paret, a terra o a la bossa de mà d'una senyora per marcar la fi del trajecte. En aquell moment el temps s'atura dins del nas i, a poc a poc, un fil de mocositat fa el primer pas per aferra-se al pèl que serà la seva vida.