Ai i oli; allioli

L'allioli és un dels amics més celebrats de Xisca de Gardi. L'Obèlix va caure en aquella marmita plena de poció màgica i nosaltres hem caigut en un immens morter carregat d'allioli. Aquesta és la diferència. L'Allioli és el suc de les nostres vides, el fem posar a tot arreu: en un plat d'arròs blanc per treure-li aquell regust xino habitual, a la verdura per donar-li vigor i substància, a un rossejat de fideus per elevar-lo cap al cel o allà on convingui (Un amic meu banyava els canelons de Can Banal amb allioli, i així va la cosa) Hi ha molta gent que no s'atreveix a fer allioli perquè li queda negat. Quina bestiesa. Llavors compra misèries de supermercat que es volen fer passar per aioli i que no són res més que pulecres. Però si l'allioli és ben senzill de fer! Quan tens l'all ben trinxat se li fot un raig petit d'oli d'aquest de l'Empordà, si l'ai és vermei i de cap al Tarn ben millor, els ais del Tarn són els avantpassats dels nostres antics ais de Banyoles dels quals ja quasi només en queda la fama. Tot seguit seguim picant l'ai amb la mà de morter fins que queda una cosa espessa i malparida que sembla un principi de crema catalana amb bocassa d'ai. Llavors hi afegim un pensament d'oli, i tot seguit tenim a punt un raig de llimona, que serà la nostra arma secreta perquè no se'ns talli la cosa. Llavors a remenar. Sempre amb la mà de morter a la dreta i la sitrellera d'oli a l'esquerra, que la farem rajar a poc a poc per la part enfonsada del morter. Segur que se'ns fa. Això sí, re de mirar la tele, ni de xerrar, ni de fer manyagoies, l'aioli vol que ens hi fiquem de caps, i que no estiguem per re. Si anem fent, a poc a poc, amb paciència, amb la delicadesa que volen aquestes coses, el més segur és que ens surti un aioli pels déus, una fabulosa pasta que ens servirà, bàsicament, per ser més feliços. Aioli contra la carn, sobre les patates, al cim de qualsevol pasta, a tot arreu. Perquè l'aioli és com jo: s'avé amb quasi tothom, si bé als amics, i a les amigues, els hi regala el millor que té. El més segur és que després d'un àpat amb aioli ens vindrà ganes de mandrejar, de fer el gos, d'anar a cardar una senronsa, i, tot seguit, i si podem, ens vindran ganes de fer el manyagoi. Perquè l'aioli té aquestes coses, és carinyós de mena.