Els randells ja són aquí

En Mastegatatxes parlava que els mosquits són un dels pitjors enemics de Xisca de Gardi. Té tota la ruó. No hi ha pitjor bèstia que el mosquit o el randell que et visiten per fer-te mal. Sense que tu els hagis fet res, ells vénen i et burxen. No bevem hendricks perquè aquestes bèsties se n'aprofitin. No bevem bon xampany perquè ells en gorregin de mala manera. No tastem dels millors vins de Vilavenut perquè els randells en beguin a galet directament de les nostres venes. Es un abús. El pitjor d'aquestes bèsties és que solen atacar en hora foscant, de nit o al capvespre, es pot dir que amb una traïdoria que no fa per les nostres latituds de gent enraonada. Se'ls sent voleiar per l'habitació, amb aquell brunzit molest i malparit, t'ataquen a dins i a fora del llençol, a vegades t'ataquen dins la manta. I llavors et ve aquella escorissó que sembla que t'hagin disparat una bala sobre la pell. Es una cremor de ganivet roent, que acostuma a provocar una gratera que no és d'aquest món. Com més et grates, més ganes tens de gratar-te, com si haguessis caigut en una addicció que et deixaria sense sang, sense pell, sense ossos si convingués. Es curiós però quan obres el llum, el mosquit enlloc. Saben amagar-se, saben passar desapercebut, saben fugir dels primers contratacs. Quan tanques el llum i penses que ja és fora, el randell torna amb ganes de seguir bevent de tu mateix, d'atipar-se com un lladre, de saquejar-te tota la sang. Quan a la fi l'esclafes amb una sabata, amb una camisa, amb l'americana, amb el que faci falta, el més habitual és que el mosquit et deixi el seu últim regal: una esquitxamenta de sang sobre la paret acabada de pintar, sang que és teva i que ell ha degustat amb la seva fal.lera de sempre. Viuen poques hores, però les suficients com per deixar una estesa de pessigades, de mullenes de sang, de nits sense poder dormir, d'emprenyaments, de ràbia i de dolor.