Braç de gitano "nocillero"

Jo vaig anar a l'escola de la Vila. La del centre de Banyoles. La de tota la vida. Recordo que els passadissos em semblaven enormes i les classes no semblaven tenir final. Un dia a la classe de manualitats la senyoreta Maria Duran en va dir que fariem dolços. Però la única condició és que no es podien coure perquè a l'escola, i encara més en els anys 80, l'escola encara era un espai on el més important era tenir taules, cadires, una bona pissarra i poca cosa més. A la Vila no hi havia biblioteca, ni lavabos pels més menuts que començaven a deixar enrere els bolquers de la primera infantesa, ni sala de motricitat, ni gimnàs ni moltres altres coses tant normal per a la nostra mainada. La Vila era una escola modesta en infraestructures però rica en la saviesa dels seus professors.La tarda de manualitats va arribar i la senyoreta Maria va portar els ingredients. Galetes Maria, pots de Nocilla que per nosaltres era poc més que menjar per als deus, coco ratllat i una empolla de vidre plena de líquid que no vam saber definir. Més tard vam saber que era almívar, que havia de servir per donar el toc final al nostre postre infantil. Aquella dona que ens va ensenyar a llegir lletra enganxada ens va ensenyar un dels dolços més simples però del que alhora en guardo més bon record. Teníem només 6 anys i per una marreca d'aquella edat era evident que la dificultat hauria de ser la mínima. En grups de 6 ens va anar repartint els ingredients. Dos treien les galetes de la cel·lofana, els altres dos obrien el pot de la Nocilla i els dos restants escampaven el coco sobre d'una plata de cartró com les que es compren a Can Mateu de les bromes. La recepta era molt senzilla. Uns posaven la nocilla a una de les cares de la galeta. Els altres enganxaven les galetes ja emborratxades de crema de cacau entre si en pilonets de sis galetes com si fossin un cuc. Els altres pintaven els pilonets amb un pinzell xop d'almívar i els últims ho recobrien tot amb el coco ratllat. Un tall bisellat en la circumferència de la galeta i el millor berenar del món es plantava davant nostre. Recordo aquella tarda com una de les més divertides i felices de la meva vida. Les nostres manetes insegures havien fet una petita delícia per al paladar infantil. A la llarga aquesta recepta s'ha anat convertint en una mena de referent de la meva infantesa.