La Vall d'Hebron

L'altre dia vaig haver de trucar a la Vall d'Hebron per una qüestió de feina. Es tractava d'averiguar com es trobaven un senyor de Figueres de 65 anys i una senyora de Mataró de 89 que havien sortit de qualsevol manera d'un incendi a casa seva. S'havien cremat força i la cosa no pintava gaire bé. Era un compromís difícil perquè els caps de setmana no hi ha ningú de l'oficina de premsa de l'hospital i, si en vols saber res, o hi has d'entrar disfressat de cel·lador o has de tenir molta sort. Vaig telefonar i em va despenjar una senyora amb veu d'estar-se pintant les ungles. Li vaig explicar el cas i em va passar al departament d'Informació. A Informació se m'hi va posar una noia. Li vaig explicar el cas i aquella noia es va quedar com espantada. Per mi que devia ser el primer cap de setmana que treballava. Semblava una mica aturadeta però potser era perquè s'esforçava a parlar el català sense saber-ne gaire. quan parles en un idioma que no domines sempre sembles una mica ruc, com quan nosaltres parlem castellà, que és una llengua que ens posa una mica nerviosos. Tanseval. Quan la noia va reaccionar em va desviar cap a la planta de traumatologia però encara no sé ben bé perquè. Vaig tornar a sentir la musiqueta d'espera de la Vall d'Hebron i al cap de vuit o deu notes em va contestar un noi molt amable. Li vaig explicar el cas i ell em va dir que tot allò estava molt bé però que no em podia ajudar perquè allò era la porteria de l'hospital i ell de traumatologia hi entenia ben poc. Com a molt em poddia embenar el turmell però no hauria servit de gaire res. Es tractava de dos cremats, li vaig precisar. «Encara hi entenc menys», em va respondre. Al final em va proposar, com a solució, passar la trucada a urgències. Tal dit, tal fet. Al cap de tres picades va agafar el telèfon una metgessa de guàrdia. Li vaig explicar el cas i em derivar, finalment, a la planta de cremats. Mentre m'esperava vaig pensar que, fet i fotut, si no em deien res els demanaria algun remei per la cremor d'estòmac i una diagnosi ràpida sobre perquè se m'acumula cera a l'orella esquerra tot i les precaucions higièniques que prenc diàriament. Em va contestar una infermera. Li vaig explicar el cas dels cremats i ella es va quedar callada. Em va demanar que m'esperés un moment. Vaig sentir com una conversa de lluny i en acabat uns passos que s'e macostaven per l'auricular. «Miri, disculpi, però haurà de trucar dilluns perquè els metges no informen». Li vaig donar les gràcies i en acabat de penjar em vaig adonar que m'havia oblidat de fer-me explicar perquè se m'acumula cera a l'orella esquerra.