El cosidor de la Lola Ballona

La Lola Ballona era la nostra veïna del carrer Nou. La Lola feia de modista, un ofici que es va perdent per culpa de Zara i de totes aquestes mandangues. La gent abans s'anava a fer el traje a cal sastre i el vestit a la modista. La gent comprava poca roba però li anava que ni pintada. Vet aquí. El cas és que la Lola Ballona era modista i treballava a casa seva, és a dir: tenia un cosidor amb noies que anaven a cosir a casa seva. La Lola els ensenyava a cosir i, de pas, les noies l'ajudaven a fer i refer tots els vestits que per encàrrec li arribaven. El cosidor era la millor habitació de la casa de la Lola Ballona amb un finestral ampli i generós que recollia tota la llum possible de l'immens pati. Jo saltava la paret de casa meva i sempre anava a petar a Ca la Lola Ballona i em passava tardes senceres acompanyat per aquelles noies. La xerrameca era espectacular, era un guirigall, una orquestrina, una bardissa de veus que pujaven i baixaven per les parets, les rialles feien tremolar els vidres del finestral. Però jo m'hi sentia bé i va ser allà quan vaig anar endevinant que això de les noies feia per mi. Quan el vespre s'acostava, arribava l'Andreu, l'home de la Lola, que era un as de les bromes. L'Andreu sempre em deia: "què, Miquel, ja els hi has ensenyat la titola en aquestes?" La Lola, pulcre i elegant, el contestava: "quines coses de dir!" Amb el vespre, una a una, se n'anaven les noies del cosidor, i jo pujava de nou la paret que em duia cap a casa. El silenci dominava el finestral i a mi em venia una certa nostàlgia de les cares d'aquelles noies, de les seves cames, de les seves veus, de la sensació perduda d'haver estat, en una tarda infantil, el rei del mambo de tot plegat. Però, en el fons, ja sabia que vindria una altra tarda de rialles i xerrameca, de cares joves, de veus de cosidor, d'agulles de cap, de fils de Fabra i Coats, de revistes de figurins, i de sentir-me, com no, un petit princep envoltat de dones adorables.