En Sidro Petites

En Sidro Petites anava per advocat però va acabar tallant carn perquè el seu pare, en Pepet Oliveras, l'hereu de Can Petites, casat amb la Carmeta Bonet, li va reservar el negoci del carrer de la Canal. A en Sidro ni li va agradar, ni en va saber mai. De fet, gairebé no sortia a la botiga. Ell treballava al darrera, en un pati de llum verdosa que s'obria al capdavall del passadís que recorria la rebotiga. Era una casa fosca, amb la humitat de la sang present a cada racó, llarga, amb un parell de pisos a sobre de la planta baixa. A dalt de tot hi tenien un corral petit de coloms que es veia ben clar des del terrat de Ca la Nita. Tothom es veia des dels terrats quan eren un tros de vida íntima per compartir amb el veïnat.
A la carnisseria, la Carmeta tallava i atenia la clientel·la. Ell només sortia quan no hi havia més remei i totes les dones patien. Possiblement, en Sidro va ser l'autor dels bistecs més mal girbats mai despatxats a la comarca. D'en Sidro, la seva mare en deia que darrera del taulell semblava que el punxessin.
En Sidro va ser sempre un home de lletres, intel·ligent, viu, cultivat, un gran lector i soci del Barça. Les dones que el van conèixer deien que era guapo, elegant, educat, correcte, agradable i, sobretot, solter. De jove havia sortit amb la Carme Sanz, amb fama de ser molt guapa i simpàtica, proclamada miss Banyoles abans de la guerra. En Sidro li va escriure un llibre però aquella història no va funcionar i ella va acabar casada a Girona amb un interiorista republicà que l'any 31, pistola en mà, va encapçalar l'escamot d'assalt a l'edifici de Correus de la capital.
Al cap d'un temps, potser quan ja era prop dels trenta, va conèixer una dona de la Garriga cosina germana de l'Elvira Bartrina, la dona d'en Joan Canadell de Can Grilló, nascut al carrer Sant Martirià i crescut al de la Canal. L'Elvira, pubilla del Mas Pi, havia vingut de Verges i aquella seva cosina la visitava de tant en tant. En Sidro no en va tenir ni per començar. Al cap de res ja l'havia seduit però va topar contra la seva germana Dolors, casada des de feia molt poc amb l'Erundino Sanz, un professor de Sòria a qui la comarca li deu el descobriment de la bòbila romana d'Ermedàs. Però això és una altra història. La cosa és que la germana d'en Sidro no va voler mai que acabés amb la cosina germana de l'Elvira Bartrina perquè li semblava un perill per quan fos l'hora de repartir les propietats del pare. La Dolors va fer mala cara fins que l'altra se'n va cansar i en Sidro no es va casar mai.
Solter com era, va tenir temps de fer-les de l'alçada d'un campanar. Va ser molt sorollosa la que li van fer a la Teta Forra. La Teta Forra tenia una camisa de reclam a fora de la botiga, al baixant de Plaça. Doncs el Sidro, en Barrachina i en Quiquet Gratacòs de Ca l'Enriquet li van calar foc. Diuen que quan la Teta Forra ho va veure va tronar i ploure com no ho havia fet mai. De tota manera, en Sidro passava per ser una bona persona i per un actor correcte dotat per a la comèdia. Van ser famoses les representacions als Catòlics abans que fos el Círculo de Católicos i funcionés com a Ateneu Popular. La companyia triomfava amb ell, en Pepet Freixa, la Carme Sanz, una Geli, en Masó i en Llar de l'Esport, Josep Font a la partida de naixement.
Però en Sidro es va anar fent gran i va deixar d'anar a veure el Barça tan sovint. Va tancar la carnisseria i es va retirar amb els rèdits que havia acumulat fent d'escrivent del matadero, fundat per ell mateix i altra gent del ram. Els carnets del Barça els deixava a en Doñate. Ell es quedava a casa o anava al bar a fer quatre partides. Això sí, sempre amb americana, corbata, la ratlla dels pantalons ben marcada i la camisa planxada. Tan li feia que anés al bar o a Nova York, en Sidro era elegant com un emissari. I de fet, no es perdia ni un dels viatges que organitzava l'Associació de Comerciants. Mentre s'hi va veure amb cor els va seguir a tot arreu, ben vestit, pentinat, afaitat, abrigat a sota d'una gabardina de color beix magnífica, amb botons, el coll alt i cinturó a punt per pujar a l'autocar de l'Olivet.
La tenia guardada el dia d'estiu que el cor li va dir prou. En Sidro era a casa, havent dinat, assegut al sofà. Mirava el Tour de França i, qui sap si pel cansament de veure tota aquella colla pedalant, va tenir un infart fulminant. La mort va ser instantània. En tenia cap a vuitanta i vuitanta més que n'hauria d'haver fet.