Parlant d’aniversaris, aquest any n’hi ha un d’important. El set d'abril de l'any dos mil sis es van complir 100 anys de l'obtenció del títol d'arquitecte per part del gironí Rafael Masó Valentí, un dels més destacats arquitectes noucentistes de Catalunya, autor de la Farinera, avui Punt Diari. Possiblement sigui el més destacat de les comarques de Girona de la primera meitat del segle XX, i per això, el Col·legi d’Arquitectes, i un gran nombre de municipis, li han fet un gran homenatge: exposicions, conferències, etc. A cavall entre el 2006 i el 2007 ha tingut lloc l’Any Masó, hi encara hi som. Banyoles no s’ha afegit a la festa, perquè ha estat un arquitecte força maleït, oblidat i menyspreat. Masó i Banyoles estan ben renyits, ben emprenyats i no sembla que amb el temps la seva relació canviï, ni molt menys. L’any Masó ha passat de puntetes a Banyoles, més per vergonya històrica que per obra conservada.
Fa uns 80 anys en Rafael Masó va venir des de Girona a fer uns quants projectes a la Plaça Major. Suposem que hauria vingut amb la Teisa, passant per Cornellà. La parada era davant l’Hotel Mundial, sota l’ombra dels desapareguts plàtans de la plaça quan només tenien una vintena d’anys. Els rics banquers de la Caixa de Pensions i de l’Hispano Americano havien contractat l’arquitecte gironí, qui aleshores començava a despuntar, per fer les noves oficines de la plaça. Masó es va esplaiar, i va fer dos projectes de primer ordre: reixes de ferro amb espirals, fusteria amb detalls d’ebenisteria, vitralls de tota mena de colors, relleus decoratius i ceràmiques de tots colors. Els pagesos de la comarca, arribats el dimecres a mercat, van quedar ben meravellats per aquella nova arquitectura fastuosa i colorada, que només es podia retrobar a la immortal Girona o la capital comtal. Banyoles era a l’alçada de les ciutats catalanes més burgeses amb les noves oficines bancàries sota les voltes de plaça.
Però la desgràcia no va tardar en arribar. Reformes i més reformes van fer desaparèixer cada pedra, cada ceràmica, cada detall de la seva creació. Només el gran A. M. Rigau va fer un crit al cel, “quins animals !!” i va anar a recuperar els quatre trossos de ceràmica que quedaven de la seva obra, i alguna reixa que va quedar tirada sota les runes, mentre el manobres anaven a ritme de d’escarpa i martell, sense pietat, tot nou i ben bonic. El regidor de cultura Pere Comas, veterinari i entusiasta de la història banyolina, també es va posar les mans el cap, i va aconseguir la nova reixa per l’entrada del pati del Museu Arqueològic. La reixa tot sovint obre les portes pel festival Aphonica, però poca gent s’adona que va venir ben rebotada de la Caixa, fins fa poc era ben rovellada. Avui no tenim pràcticament res de Masó, és la maledicció de la seva obra, que diu: "cap pedra restarà en peus, només trossos ceràmica i ferralla".
Fa uns 80 anys en Rafael Masó va venir des de Girona a fer uns quants projectes a la Plaça Major. Suposem que hauria vingut amb la Teisa, passant per Cornellà. La parada era davant l’Hotel Mundial, sota l’ombra dels desapareguts plàtans de la plaça quan només tenien una vintena d’anys. Els rics banquers de la Caixa de Pensions i de l’Hispano Americano havien contractat l’arquitecte gironí, qui aleshores començava a despuntar, per fer les noves oficines de la plaça. Masó es va esplaiar, i va fer dos projectes de primer ordre: reixes de ferro amb espirals, fusteria amb detalls d’ebenisteria, vitralls de tota mena de colors, relleus decoratius i ceràmiques de tots colors. Els pagesos de la comarca, arribats el dimecres a mercat, van quedar ben meravellats per aquella nova arquitectura fastuosa i colorada, que només es podia retrobar a la immortal Girona o la capital comtal. Banyoles era a l’alçada de les ciutats catalanes més burgeses amb les noves oficines bancàries sota les voltes de plaça.
Però la desgràcia no va tardar en arribar. Reformes i més reformes van fer desaparèixer cada pedra, cada ceràmica, cada detall de la seva creació. Només el gran A. M. Rigau va fer un crit al cel, “quins animals !!” i va anar a recuperar els quatre trossos de ceràmica que quedaven de la seva obra, i alguna reixa que va quedar tirada sota les runes, mentre el manobres anaven a ritme de d’escarpa i martell, sense pietat, tot nou i ben bonic. El regidor de cultura Pere Comas, veterinari i entusiasta de la història banyolina, també es va posar les mans el cap, i va aconseguir la nova reixa per l’entrada del pati del Museu Arqueològic. La reixa tot sovint obre les portes pel festival Aphonica, però poca gent s’adona que va venir ben rebotada de la Caixa, fins fa poc era ben rovellada. Avui no tenim pràcticament res de Masó, és la maledicció de la seva obra, que diu: "cap pedra restarà en peus, només trossos ceràmica i ferralla".
4 comentaris:
Admirat cartellà. A Banyoles encara hi queda una construcció de l'honorable arquitecte Masó: la casa de les senyoretes de Casa Nostra al carrer gran. La recordo vagament perquè era molt petit però en tinc la imatge d'una casa construïda amb un extraordinari sentit pràctic. L'interior és magnífic i contrasta amb l'austeritat de la façana. No sé fins quin dia la tindrem dreta perquè les campanes dels constructors del Pentàgon fa temps que repiquen a mort però Xisca de Gardi s'hi hauria d'acostar algun dia per tenir-ne, com a mínim, algun retratu.
Admirat cartellà. A Banyoles encara hi queda una construcció de l'honorable arquitecte Masó: la casa de les senyoretes de Casa Nostra al carrer gran. La recordo vagament perquè era molt petit però en tinc la imatge d'una casa construïda amb un extraordinari sentit pràctic. L'interior és magnífic i contrasta amb l'austeritat de la façana. No sé fins quin dia la tindrem dreta perquè les campanes dels constructors del Pentàgon fa temps que repiquen a mort. Xisca de Gardi s'hi hauria d'acostar algun dia per tenir-ne, com a mínim, algun retratu.
Apreciat Mastegatatxes. Si que és veritat que va fer el projecte de les noies del Casa Nostra als darrers anys de vida, però el pobre Masó mai va veure l'edifici acabat i es va fer anys després. Espero que la maledicció de Masó a Banyoles s'aturi en aquest cas, amb la febre constructiva i la llei del toxto mai se sap ...
I per quan un homenatge internacional a en Met Paleta, del Carrer Nou, tipus que ens va explicar tot el que havíem de saber sobre les dones en les tardes asolellades del Casa Nostra. En Met sempre deia: "si una dona vol un vas, dona-li un gerro". En Masó no li arribava ni a l'ungla del peu dret.
Publica un comentari a l'entrada