Ca la Valentina

En una confluència deliciosa entre el Carrer Nou i el carrer dels Morts hi havia un ultramarinos al que només li escau l'adjectiu de sensacional. La botiga feia racó i tenia, si no recordo malament, dues entrades. Si t'hi endinsaves et trobaves amb el somriure servicial d'un home a recordar: en Valentí Flotats. Ca la Valentina havia agafat el nom de la mare, si no recordo malament. En Valentí Flotats vestia sempre un impecable guardapols i era d'aquells homes que tenia la botiga neta com una patena, cap paper mal posat, cap caixa per enlloc, cap taca, cap engruna. Tenia els carmelus guardats en unes envasos rodons de vidre, allà els carmelus brillaven com si fossin joies de les bones. En Valentí era un home tranquil, no el recordo mai aixecant la veu, ni renyant-nos ni res d'aquestes coses que fan els botiguers quan veuen mainada remanant per dins de casa seva. En Valentí, amb el temps, va tenir una època dolenta. El van acusar d'haver disparat un perdigó a un vailet que havia entrat a casa seva. Cosa que maig em va lligar amb la manera de ser i de fer del gran Valentí. A casa, tot s'ha de dir, li vam fer costat. El pare i la mare no van dubtar mai d'en Valentí. Els veïns del carrer del Teatre i de tota aquella part de la vila li van fer costat. Van recollir-se signatures i no es va entendre que aquell home bo passés a la presó una temporada. En Valentí va sortir i va gaudir del recolzament dels seus. Però el mal ja estava fet. No tardaria en deixar-nos. Tot i així, Xisca de Gardi desentranyina el silenci que ha caigut sobre Ca la Valentina, i sobre en Valentí, nosaltres el recordem, i nosaltres el posem, de nou, en el pedestal del que no hauria d'haver sortit mai: el de l'honorabilitat i el bonjanisme. En Valentí és un dels nostres.