La romeria del Collell

Ja no hi som pas a temps. Aquest diumenge té lloc una nova edició de la Romeria al Collell. Pels comarcans, el Collell és un punt de trobada, un referència, un senyal sobre la nostra terra. El Collell és tradició i mite, és icona i és símbol. Com ho és la Mare de Déu del Mont i com ho és Rocacorba. El Collell és un santuari protegit per boscos i muntanyes. Els de Sant Miquel ha estat sempre devots de la Verge del Collell, són gent de tradició i són gent amarats d'una religiositat que neix amb la nit dels temps i els clava sobre la terra, com ha de ser. Per la gent de la Vall de Campamjor i de totes les encontrades, el Collell era una pelegrinació obligada, per donar gràcies per la collita, per la malaltia superada, per demanar favors i per demanar el que fos. Ara aquesta pelegrinació encara continua, s'ha servat, es manté. I es fa aquest diumenge amb una missa cantada i coses per l'istil que ens demostren que lluny del cosmopolitisme fat, encara tenim aquell arrelament primigeni amb coses que no sabem d'on vénen però de ben segur sabem cap on van. El problema és que la romeria ja no es fa a peu, per tant ha perdut un dels sentits originals que és trepitjar els camins, desbrossar-los, guanyar-los, i avançar en comitiva cap a l'oratori. Hem de convenir que la tradició s'ha de recuperar. No pot ser que la romeria es faci en un auto amb túning i enganxines barates, no pot ser que la comunió amb la terra es faci envoltada de gasoil o benzina, no pot ser que l'únic vincle amb el Collell sigui aparcaments i senyals de trànsit. Per aquest cop ja no hi som a temps. Però sapigueu que Xisca de Gardi encapçalarà, el proper any, la romeria al Collell. Ho farem a peu, tal i com Déu Mana. Ho farem a poc a poc, degustant paisatge i verds esplèndids, amarant-nos de les flaires faldilleres de la primavera, guaitant, bevent, embevent-nos, xiscant, romaguerejant, encantant-nos, aturant-nos, estassant-nos a tot volt del camí. Portarem bones cansalades, pa del que s'ha de traginar i vi del nostre. Puros i llibretes per anotar qualsevol bestiesa. Arribarem al Collell i, tot seguit, cantarem la missa i, de ben segur, tindrem la sensació d'estar repetint un ritual molt reculat, antiquíssim, estrany però alhora preciós, una devoció que ens enganxarà a l'arbre dels besavis, a l'arrel forta que sempre ens retorna allà mateix: a la terra dels de casa.