El Gran Gonçalu

En el dia del treball Xisca de Gardi honora la figura del Gran Gonçalu. El Gran Gonçalu vivia al Carrer Nou i, suposadament, tenia l'ofici de fuster. En el seu obrador, que donava al carrer, mai vam veure-hi ni flocs, ni pols, ni vam sentir que hi sortís gaire fressa. El Gran Gonçalu era un fuster figurat. Al meu pare i a mi ens va convidar un dia per ensenyar-nos una calaixera a la qual tenia l'encàrrec de restaurar. Llavors vam assistir a un miracle extraordinari: el Gran Gonçalu es va bolcar sobre la calaixera i va fregar-la lleument amb un trosset de paper de vidre. L'espectacle va durar uns segons, el Gran Gonçalu va somriure, va deixar el paper de vidre, contemplà la calaixera uns instants i tornà a la seva xerrameca habitual. S'havia acabat l'esforç. El Gran Gonçalu parlava amb cantarella com si fos de Besalú. Potser era de Besalú o potser el que estic dient és parlar per parlar, com sempre. El Gran Gonçalu era una cosa petita, esquena corbada, vestia amb un vernís d'elegància i anava tocat amb un barret d'ala ampla. Era així. Un senyor del carrer Nou que no havia pas vingut a aquest món a escarrasar-se. Per què? El seu obrador habitual era a Can Bernat. La Catrineta de Can Sardanes mantenia que en Gonçalu anava a Can Bernat per cagar. Es una teoria una mica rústica, però ben fonamentada: a casa d'en Gonçalu només hi havia comuna. I ja se sap que les comunes com menys s'omplen, millor. En Gonçalu estava casat amb la mítica Maria Vaqueta a la qual honorem sempre. En Gonçalu tenia un galliner a les golfes de la seva casa. Des del meu balcó veia la cresta del gall que es passejava ociós i majestuós pel galliner. Com en Gonçalu, el gall més vistós de tot Banyoles. L'home que només temia una cosa: trebaiar. Es per això que en un dia com avui, i amb una copa gruixuda plena d'Armagnac em rendeixo a la memòria del gran Gonçalu. Somriure majestàtic, caminar de dandie rural, barret ben col.locat i cantarella com de Besalú. Quin paio!