dimarts, 29 de maig del 2007

Pastas San Martirian

La globalització és més desastrosa que una pedregada. Per culpa de tot això, dels súpers i els hípers, i altres anomalies de la nostra societat, el món es va deixar perdre una de les contribucions banyolines a la felicitat infantil. Estem parlant, i descobriu-vos, del gran obrador de Pastas San Martirián. Fundada pel senyor Pagès que venia, precisament, del negoci de les pastisseries. Sense saber-ho, el senyor Pagès va fer una aportació meravellosa als sentits. Locartellà ens parla de les pudors banyolines, però jo li recordo l'olor dolça que feia la vorera que comunica el carrer Coromina amb la Plaça Perpiñá, una olor que et fonia, que t'aixeca un pam de terra, que t'embolicava i et feia somriure alhora. En aquell obrador que havia estat la seu de Chocolates Torras hi va créixer el negoci del senyor Pagès, un home que, malgrat els anys, encara fa cara de nen. En el negoci hi havia en Magí, ànima de Xisca de Gardi, i unes quantes màquines i enginys dedicats a un únic objectiu: alimentar els nostres berenars o esmorzars en forma de pastelitos. Era sensacional agafar un búlgar d'Horno San Martirian i desestutjar-lo, amb aquell envoltori lleugerament satinat que donava pas a un desbordament d'olors i gustos. Llavors t'afanyaves a devorar-lo, a menjar aquella barreja perversa de bescuit i xocolata. I quan te l'acabaves et venia una desolació criminal, una angoixa terrible. La vida en aquells temps petits només era l'interval que et separava d'un pastelito a l'altre. Aquella gent de l'obrador amb en Magí i el Senyor Pagès només tenien una missió històrica en la vida: educar-nos amb pastelitos, fer-nos créixer amb pastelitos, fer-nos viure amb pastelitos. La resta, re. A la fi, doncs, la globalització va anar esparracant aquesta relació entre nosaltres i Hornosan. Van tancar, en Magí se'n va anar cap a casa, la gent que hi havia a l'obrador també, es van acabar les olors d'aquells carrers i, el que és pitjor, l'interval entre pastelito i pastelito s'ha convertit en una condemna a pa i aigua. Llarguíssima, extenuant. Xisca de Gardi entrarà aviat a l'obrador, greixarà les màquines, forçarà els antics empleats a recuperar-se de la seva jubilació gens justificada, recuperarà les velles fórmules dels pastelitos i, novament, la màquina de la felicitat es posarà en marxa. I qui dies passa, pastelitos empeny.

2 comentaris:

lauri ha dit...

Va tornar a obrir , donaria algo per poder comprar aquells pastelitos inigualables

Anònim ha dit...

Yo también los echo de menos.