La Brasa

El dia que caigui la bomba atòmica accionada per la família de Corea del Nord jo abans vull haver estat esmorzat a la Brasa. La forma verbal "estat esmorzat" no té cap sentit, ho sabem. Però si vens de la Brasa podem dir "jo he estat esmorzat". Perquè la Brasa és la república dels esmorzars, o la democràcia parlamentària dels esmorzars. La Brasa són dos móns: és en Jep que no para de xerrar i que és d'un entregents que et fa caure d'esquenes, i la Lourdes que és la que brega i remena a la cuina. La Lourdes té una mirada dolça i un somriure calculadament coqueto. En Jep, en canvi, és una fura. Per no dir el pare d'en Jep: que és tot un senyor al qui encara no saludem per respecte però que admirem sempre des d'una sana distància. La Brasa és el coliseu dels esmorzars. Quan entres el més segur és que en Jep et canti i et reciti tota la platada de possibilitats. Galtes de porc, costelles de xai, ventresques, botifarres obertes o per obrir, algun peixico ben fet, mil probabilitats en un joc matemàtic que t'acosta al gust, al plaer i a la satisfacció plena d'haver-te aixecat aviat i acostar-te fins a Melianta. La Brasa, amics, és l'autèntic "este de l'Edén", vosaltres ja m'enteneu, carcants. La Brasa és un mític lloc on l'amic Pep, en Maria Vaqueta i jo vam asseure'ns a esmorzar un matí d'estiu, vent fàcil, vent suau, Pla de Martís com escenari i tot el dia per endavant. La Brasa és el nostre Astoria. Es el nostre desdejuni a Tiffani's, és el nostre regal vital. La Brasa és vida, en Jep un rei, i la Lourdes la presidenta de la República, i el senyor Sebastià el millor dels revolucionaris. Alguns tenen la Tate, altres el MOMA, i nosaltres la Brasa. Alguns pensen que l'art cap en un quadre, però, déu meu, l'art no és res més que la carn de perol que et serveixen a la Brasa. Que no ens toquin la Brasa, que ens toquin la identitat, que no ens toquin les tradicions!