En Llepapedres va ser un tipus que va salvar Banyoles de la barbàrie, de l'emmosaiada, de l'enrajolament general. En Llepapedres era l'insigne senyor Jaume Butinyà i Granés, un enginyer banyolí exiliat a Barcelona però que duia a la solapa del cor a Sant Martirià i la terra que el va veure néixer. Ja se sap que el banyolí és un individu que pot viure en un altre planeta i exercir de banyolí a cor que vols. Soms així i no ens en penedim de cap de les maneres. El senyor Llepapedres anava sempre ben guarnit, tenia el caminar clàssic de tota la família Butinyà, o sigui unes passes curtes i una mica enganxades, no sé si m'explico però els Butinyà caminen com si les puntes dels dos peus se'ls anessin a solapar. El senyor Butinyà era d'un físic poca cosa, menut i força sec, amb la cara blanquinosa de tots els Butinyà. Però el seu caràcter era indomable, era intatxable, era d'un caràcter dels que poden fer baixar una muntanya s'hi s'ho proposen. Era enginyer o sigui que també tenia una mentalitat tendent a la quadratura, era més cartesià que en Descartes. Però el seu caràcter, la seva compostura, la seva elegància innata i la seva mentalitat van anar molt bé a la Banyoles esgavellada dels seixanta i setanta. En Butinyà es plantava davant d'una obra i procurava que cap paleta ensorrés aquell arc, o que cap
contractista tirés per terra una finestra gòtica. Invariablement es presentava a les obres, marejava els propietaris, vigilava els moviments dels caps d'obra, emprenyava els regidors de torn. Invariablement salvava una casa del carrer de la Paraireria, una finestra del carrer Nou o una volta de la Plaça. Jo crec que Sant Martirià el protegia perquè a vegades se les havia de veure amb torracollons de campionat. Però el caràcter d'en Butinyà podia amb tots aquells aixafatradicions, aquells esgavellamemòries, aquells rebentapatrimonis. Li van posar llepapedres per riure-se'n, mireu si n'eren d'ignorants i estripahistòries, però el mot es va convertir amb la seva bandera. Perquè avui si encara ens queda alguna cosa dreta a Banyoles va ser per la tossuderia martiriniana d'en Butinyà. Aquell home menut, una mica cap quadrat, un xic maniàtic (com s'ha de ser) va salvar-nos la memòria i la identitat. En aquest món capriciós per menys mèrits s'ha santificat algú. Es el Senyor Butinyà qui mereix beatificacions i santificacions. Si un home et salva del mal gust, de la barbàrie, de la modernitat mal entesa, de la ignorància suprema, aquest home ha d'estar en un pedestal. Xisca de Gardi resa per ell. I pel nostre patró, Sant Martirià. Que, com de sobres és conegut, és el millor patró que podria tenir una capital.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Molt encertat recordar d’entranyable Jaume Butinyà i Granés, i ara en queden ben pocs que vulguin defensar amb una creuada personal les quatre pedres del barri vell. Ben pocs es posen les mans al cap si amb mal gust es tira un arc o es reforma una façana medieval. També hi podríem afegir el senyor Ramon Sarquella, tot un personatge en la defesa de la història de la comarca.
Fa uns quants anys, en la dècada dels anys 80, damunt del Puig de Sant Martirià, era habitual veure de lluny la silueta d’aquell home menut i enèrgic, tossut i insistent en la defensa de la història. Entre les oliveres i la creu de fusta, aviat va trobar el seu paradís. En Llepapedres, mirava i gratava cada racó de la muntanya, a veure si trobava alguna pedra nova de l’antiga capella de Sant Martirià o de l’antic convent dels Caputxins. Entre aquelles pedres volades durant la guerra amb els gavatxos, buscava amb perseverança tresors i secrets de l’antiga història, indicis de l’arribava de les relíquies de Sant Martirià des d’Albenga, i que tant el va apassionar. Amb tranquil•litat, cada matí enfilava carrer Sant Martirià amunt, pujava pel camí pedregós de l’antic cementiri, entre l’olivar del serrat, i s’acostava a peu de les restes del “convent vell”, com era conegut en aquell temps. Les vistes són esplèndides sobre l’estany. Totes les troballes eren guardades en una petita cambra sota la creu, protegida amb una porta de metall, ben rovellada, com si fos la cambra del tresor. Tot era interessant als seus ulls, una pedra ben tallada, un tros de finestra de pedra, una nansa de ceràmica trencada, ben guardat amb meticulositat. Avui en Llepapedres ja no s’entreveu entre els olivars del puig de Sant Martirià, però la seva presència sempre serà ben viva entre aquell munt de pedres.
Em comences a emprenyar, Locartellà, i si no pares, aviat te diré burru. Com és que no ens envies el teu e-mail i et donem l'entrada per la porta gran? Tu has d'escriure per la part de davant i no pas entrar pel forat del gat. Tu ets dels nostres, tu ets de la família.
locartellà, el Comitè té tota la raó del món. El pròxim comentari ja el pots escriure al davant. En Ramon Sarquella no es mereix un comentari, ha de tenir un post com Déu mana. Aquest que has escrit és com cal. Ja pots fer un copiar-enganxar i que surti per davant. Ja ets inscrit al blog. Va, espavila't que hem d'anar a dinar.
Publica un comentari a l'entrada