Durruti ja és aquí

Ahir a la tarda, en Siset va picar la porta de casa dir-me que en Durruti havia tornat a Banyoles. De bones a primeres, vaig pensar-me que en Siset volia prendre'm el número, perquè és molt de la broma en Siset, perquè en diu de l'alçada d'un campanar. Però vet aquí que en Siset va agafar-me fort pel braç amb les seves manasses de fuster i tot seguit va dir-me, amb un fil de veu, "escolta, que e' vritat, que no t'enganyo pas: en Durruti és aquí, i s'està en una casa de sota el Monestir". Però en Siset em va advertir "se l'ha de visitar de nit i hem de procurar no fer córrer la veu". Al vespre, i després de regar les tomateres, vaig canviar-me i vaig preparar-me per una visita que havia de ser feta amb total discrecció. Cap a quarts de deu ja era fosc. Un xic més tard el picador de casa va tornar a tronar. Era en Siset que feia aquella cara d'òliva vigilant. "Estàs a punt?" va preguntar-me i jo li vaig respondre que sí amb la veu trencadissa. Vam travessar els Valls, Santa Maria i el Carrer Nou. Ni una ànima: Banyoles era una deserció. En prou feines es va sentir la campaneta del Sagrat Cor repicar tres quarts de Déu. En Siset anava estès i jo el seguia com podia: la ciàtica em tornava a martiritzar. Però per dins del cap em pessigava la por. Si ens enganxaven, erem pell. Però conèixer aquell home, el nostre heroi Durruti, bé s'ho valia. Llavors va passar un fet que ens va espantar a tots dos. Una ombra sortí des d'un racò fosc de la part del Sindicat. En Siset i jo vam fumbre un bot que una mica més i toquem els núvols. L'ombra era la d'en Met Esparter. Què collons cardes, tu? va etzibar-li en Siset. I en Met, mig enriolat, va respondre "us he vist venir i m'he dit, ara els hi cardaràs un espant, què feu? On aneu a aquestes hores, a festejar?". Cagom la mare que el va arribar asta parir, vaig dir-me, li hagués fotut un bol d'hòsties que l'hagués deixat esterneiat a terra. En Met era així, de la broma, dels que sempre en tenen una per dir. El cas és que si li deiem on anàvem, malament, i si no li deiem res, encara pitjor. Perquè en Met és d'aquells que és capaç de fer córrer qualsevol animalada. En aquestes que li vàrem dir la veritat i una mica més i se'ns queda fos a terra. Un cop revelat el secret, tots tres vam acabar de baixar fins a les cases de darrera el Monestir. En Siset es va acostar a una porta i va picar quatre cops. Era el senyal. A mi si m'haguessin tret sang, no haguessin trobat. En Met es tocava el ventre i no parava de moure el cap d'un costat a l'altra com si tingués un collons de tic. Llavors es va xerricar la persiana d'una de les finestres de la part de dalt. Vam veure una silueta que treia el cap per veure què passava. I la silueta va contestar: "qui sou?", tot seguit en Siset va respondre "No hi haurà pau a la terra mentre hi hagi presons". La silueta va fer que sí amb el cap. En Met estava estintolat a la paret, per mi que estava a punt de desplomar-se. A mi em venia rajera, picor al cap, gratera a les cames, em venien tots els mals. La porta s'obrí i em va semblar sentir la fressa d'una pistola carregar-se. En Siset entrà primer i jo vaig haver d'agafar pel braç en Met que estava encara més neguitós que jo. A dins tot era fosc i ens mobíem a les palpentes entre pudors de florit i d'alls ressecs. Cap dins, buscant un parrac de llum que cremava al fons de tot. Allà vam descobrir l'escena: dos homes armats drets i repassant-nos de dalt a baix. Feien por de vritat. Assegut en una taula hi havia l'home que havíem anat a veure. Era ell, les seves faccions marcades, els seus ulls grossos, la seva pell colrada. Era ell que ens donava pas amb un mig somriure, i que, tot seguit ens digué: sou tres i jo un, per tant som el número ideal: quatre. Quatre? Vaig pensar, què vol dir que som quatre, quatre per què fer? I tot seguit, en Durruti va assenyalar-nos una estovalla que tapava alguna cosa que hi havia al cim de la taula. Quin enigma s'hi amagava sota l'estovalla? En Durruti va retirar l'estovalla en un moviment com de mag de circ i, de sobte, vam descobrir una taula de parxís. Durruti va afegir: feia temps que estava esperant que fossim per quatre per jugar al parxís. No vaig pas entendre res, però em vaig asseure a la taula, igual que en Siset i en Met. Aquest semblava marejat de debò i només feia que moure el cap d'un costat a l'altra. En Durruti se'l veia feliç com un gínjol, va ordenar a en Met que comencés la partida. En Met tremolava, en Met era una convulvió, en Met estava més blanc que un paper de fumar. En Met va xarbotar el vas dels daus i abans de llançar-los cap a la taula, va deixar anar una tremenda rojada que va esquitxar Buenaventura Durruti. Llavors ja no sé pas el que va passar. Crec que l'últim que vaig sentir va ser el rodar terrorífic dels tambors de les pistoles.