El renegar es va perdent

El renegar s'està perdent. Bé, es perden dues coses: el català i, amb ell, una de les riqueses més fabuloses, i fascinants, del nostre idioma, o sigui deixar anar cagomsredeunes per tots costats. El català ric, pròsper i gruixut és aquell que es va farcint de renecs, de la mateixa manera que un bon rostit es farceix amb tota mena de minúcies que li donen bon gust i un color que enllamina els sentits. Això ho sap tothom, i Banyoles en va ple. El renegar també té un component balsàmic, quan et cau una llosa pel cim dels peus una rastrillera de renecs actua com a desengreixant. Ja se sap que si ets del Pentàgon el més segur és que et quedis tota la mala llet a dins i això, s'ha de dir ben clar, només provoca que problemes de maneta. Això t'ho dirà en Pep de forma ben clara, que és el nostre home del cap i les coses del cervell. El renegar va bé. Es com el fútbol. Quins dos grans invents, el fútbol i el renegar! Què seria del nostre món sense un diumenge a la tarda en que estem pendents del nostre equip, de l'àrbit, dels liniers, dels futbolistes de l'altre equip, dels seguidors de l'altre equip, del burro que s'asseu al teu costat i tot i ser del mateix equip veu les coses diferents a tu. Tot això ben amanit de renecs per tots costats es converteix en la millor de les solucions per les tonteries de cada dia. D'un renec, d'un reguitzell de renecs, d'un partit de futbol on t'has cagat en la mare que els va arribar asta parir, en surts net i polit com una patena, surts descansat com si haguessis dormit vint hores seguides, surts refet i alleugerit com si haguessis fotut un clau dels bons, en surts, en definitiva, amb un estat d'ànim més edificant. El renegar es va perdent, doncs, i això empobreix la nostra llengua, la deixa denerida i pansida com una gallina amb un mal gam. I el que és pitjor, amics, sense renecs les coses se'ns queden dins del cap, ens fan mal, i llavors et pot passar com aquests americans del Pentàgon que entren en una casa d'hamburgueses i foten l'escavetxinada del segle. Reneguem, doncs, amb gust i amb habilitat, amb variació, amb una tendència natural cap a l'inventiva i la provatura. Reneguem per protegir la llengua, per enriquir-la, reneguem perquè va bé, i fins i tot comença a ser el suficientment exòtic com per marcar la diferència i causar sensació.