Ca la Pilar del Rec

Abans d'amagar-se per sota de l'Abeurador travessant el carrer de la Canal, l'aigua del Major passava arran de la botiga de la Pilar del Rec. Just a l'altra riba de Ca la Pilar, fent cantonada cap a la plaça dels Estudis, hi havia un rentador magnífic, sempre net, que quedava tres escalons per sota del carrer i tenia un safareig gris fosc que relliscava. De baix estant, es veien els passos de la gent que passava per la vorera. La meva àvia hi feia els enterraments dels ratolins que caçava amb les rateres al celler i al rebost de la rerabotiga que tenia a tocar dels Turers. Ens hi portava a mi i al meu germà. Baixàvem al rentador, desembolicava aquella pobra bèstia amb el coll trencat, la posava al damunt d'un cartró prim i la deixava anar rec avall. El meu germà no recordo que feia. Jo em quedava embabacat mirant el cartró i em fascinava la filera de rentadors, més petits, que s'allargaven arran d'aigua tot al llarg del mur de cases que orientaven el curs de l'aigua. Algun venedor d'electrodomèstics va decidir un dia tapar aquell tram del rec i el safareig del carrer de la Canal va desaparèixer darrera d'una tàpia de rajols infame que, un dia d'aquests, Xisca de Gardi hauria d'enderrocar. Sense rec Ca la Pilar va perdre el cognom de tota la vida i la botiga es va anar esbravant.
A Ca la Pilar del Rec s'hi podia anar a totes hores, a les hores de qualsevol que no fos en Sidro Petites, el carnisser, que tenia el bon costum de mudar-se, sortir empolainat i tornar tard. En Sidro Petites venia carn, magtava els dimarts i els divendres. La Pilar venia de tot i si et faltava un tomàquet per fer l'amanida a l'hora de dinar te'l donava de seguida. Ja me'l pagaràs i no se'n parli més. La grana cuita era deliciosa, potser del nivell de la de Can Comerma. Era la preferida d'en Martirià Cervera. Li agradava tant que se l'anava a menjar allà mateix i no era gens estrany trobar-lo assegut, forquilla en mà, amb un plat de cigrons o de monjetes al davant que la Pilar li havia emplatat com un requisit. En Martirià, un home de bosc, portava sempre els reclams per anar a caçar a la butxaca i els ensenyava i els feia sonar. Li agradava fer-ho però quan sortia la maainada l'esperava per cantar: "En Cervera té una dent/que el dimoni no l'entén/diu que sí/diu que no/en Cervera a la presó". I ell s'enrabiava com un Sant Ferriol però no havia fet mai mal a ningú. D'en Martirià deien que tenia uns ulls preciosos però que era un deixat i que, en el fons, era un bon home.
La grana cuita de la Pilar era tan bona que en menjaven cada dia. En van menjar tanta que la Natàlia, la filla, no n'ha menjat mai més de tan tipa com en va quedar. Al marge d'aquell prestigi a la Pilar la fama li va venir de les llaminadures. Tot Banyoles ho sabia. Si s'havia de fer un bateig, un requisit, un regal, si s'havia de preparar una comunió, s'havia d'anar a comprar a Ca la Pilar. I no tinguessiu por de quedar malament. Nissos, caramels, esperit de broc, esperit negre, sidral, tot era de primera. Com les feines d'en Domingo, el marit de la Pilar. En Domingo era fuster, un ebenista dels que amanyagaven el ribot abans de rebaixar els taulons. Era un home discret, educat, d'aquells que no deia ni bon dia per no ofendre. Al magatzem de casa encara hi ha un parell de portes fetes d'ell. Les guardarem per si algun dia tornen a obrir i les necessiten.