La Mercè de Cal Cabrit

Anys enrere, allà al trencant de Mossèn Reixach que fa frontera entre Mossèn Jacint Verdaguer i el carrer de Guèmol hi havia Cal Cabrit. Nosaltres, que vivíem un tros avall en direcció cap a la Puda, en dèiem a Ca la Mercè. La mare ens hi feia anar a comprar llet i aigua mineral Les Creus. No hi havia més de trenta metres de camí però els recordo lents i dolorosos pel pes d'aquelles ampolles maleïdes que no hi havia manera de moure. Era sempre una missió molt perillosa perquè el gos de Ca la Matilda em tenia una ràbia fora de qualsevol enteniment caní i normalment m'esperava amagat rere la porta. Encara avui penso que li hauria convingut que algú li aixafés els morros perquè li marxessin les ganes de mossegar ningú. Era petener, petit i lleig, Déu el tingui a la seva canera. A Ca la Mercè s'hi comprava grana cuita però no era tan bona com la de Can Comerca. S'hi podia anar a qualsevol hora perquè a Cal Cabrit, com a totes les botigues i colmadus de Banyoles, els horaris estaven tan liberalitzats que no eren ni liberals. Les botigues eren obertes de dia, a l'hivern tancaven abans de sopar, a l'estiu una mica més tard i fora problemes, cartells, normes i mandangues de senyoritus de Barcelona. S'ha de dir que la Mercè era malcarada com ella sola però en el fons era bona dona. A mi, de petit, les unces i les lliures i les mesures de pes m'entraven per una orella i em sortien per l'altre. La Mercè m'ho va voler ensenyar un dia que li vaig demanar mitja unça de llenties. Vaig acabar tornant cap a casa amb mitja lliure de cigrons i sense haver entès ben res, ben igual com ara.
La Mercè s'havia casat amb en Joan, que amb els anys va anar quedant anyocat per un problema d'esquena. En Joan era el germà de l'àvia d'en Tomàs Masgrau de la fàbrica de faixes del carrer de la Canal. N'hi havia que deien que en Joan s'hi havia casat pels duros perquè es veu, i això s'ha de llegir amb veu baixa, que la Mercè tenia una fortuna acumulada a base d'austeritat, penitència i un punt de racaneria. Le Mercè era coixa, pobra dona, i patia. Se li notava perquè el dolor li havia esculpit un caràcter agre. També tenia un germà. De fet, el germà encaara és viu, i per molts anys. Es va separar de la donaa fa un temps i la dona, que té una filla que és advocada, va fer arreglar una casa del carrer Mossèn Reixach, just al trencant amb el de la Divina Pastora, per fer-hi u na pensió. No hi he estat mai però m'han dit que està molt net. De la dona del germà de la Mercè en sé que va a classes d'informàtica al costat de l'Ajuntament; d'en Joan no en sé ni si és viu ni si és mort. I de la Mercè només en sé que cada vegada que passo per davant de la botiga tancada m'empreja haver d'admetre que el temps passa gairebé per tothom.