Del Conill porquí sempre n'havíem dit Conill porquí. N'hi ha de burros que en diuen conillet d'índies. Quin nom tan fastigós i ridícul: conillet d'Indies. De quines índies si els conills porquins vivien quasi tots a les Cases Barates, i d'altres els portava un noi que tenia una parada de fira. Un noi que cada any batejava els seus conills porquins amb noms de la tele. Com ha de ser. Els conills entraven i sortien d'uns forats amb uns números, i si els números coincidien amb els que tenies a la butlleta, patapam, et queia un porró amb barretina, un ensat de metall ordinari o una ampolla de xampany del tiru. Vet aquí. Però els altres conills porquins, els que es criaven en les cases de Banyoles, feien mala fi. Acabaven a l'ensat de metall ordinari que havies guanyat en la parada dels conills porquins que no eren de Banyoles. Els conills porquins de Banyoles acompanyaven els rostits i els arrossos, segons tinc entès. Feien llàstima perquè tenien cara de bon jans. Eren una mica més greixandos que els conills i una mica més de coloraines, segons recordo. Maria Vaqueta en criava i després se'ls venia a mercat, el carcant, i feia duros. Maria Vaqueta té l'ull viu per fer calés, sempre li he dit. Després hem sabut que el Senglar, el gran actor que salva el cinema comercial d'en Serra, també cria conills porquins. Però ell és un mestre i els mestres s'inventen coses pels diccionaris. El Senglar dels conills porquins en diu conills porquetins i els cria per la part de Camós. Llavors, què hem de fer, seguir dient-los conills porquins, com els hem dit sempre, o afegir-nos a les idees del Senglar? Que Maria Vaqueta respongui.
8 comentaris:
El conill porquí o el conill d'una de Porqueres?
O el conill porquí al conill d'una de Porqueres?
Home, depèn de la de Porqueres. En conec unes quantes i dic: el Conill d'una de Porqueres.
tu menus eh jo sempre li e dit conill d'indies. i si no tagrada et fots
l'avi en criava a la caseta de Verdum, als anys 50. Se'ls menjàven. Jo en vaig tenir un. El vaig mirar als ulls i no me'l vaig poder menjar. Ja no miro els ulls de qui em vull menjar.
Es poden dir de les dues maneres i també com a cobai tenteres xabal i poset en les teus assumtes i ningú ta demanat la teva opinio i menys per criticar-nos, insultar-nos i ficar-te amb nosaltres
Dit en la nostre llengua, són conills porquins. El que no són, es cobaies, només faltaria, això no es Català.
Jo el vaig provar en diferents viatges a Equador i a Perú i la veritat és que me va agradar molt, així que quan vaig anar a viure al camp vaig decidir de criar-ne, juntament amb alguna aviram, la meva sorpresa va ser quan vaig començar a descobrir que no era una cosa massa estranya, tenia veïns que també ne criaven per menjar-ne, així que vaig anar investigant i resulta que a les Terres de l’Ebre era un fet força comú, sobretot entre la gent de més edat, fins i tot sembla ser que hi havia hagut alguna granja a Camarles i a St. Carles de La Ràpita.
Tot i això sembla haver-hi com un tabú a parlar-ne, la gent sols ne parla quan sap que tu també ne cries amb esta finalitat i comences a trobar gent que t’explica lo bons que són o com els seus pares els criaven per posar-los a l’arròs o fer-ne guisats.
Una de les coses que més m’ha sorprès és lo difícil que resulta trobar constància escrita d’aquesta costum culinària, per internet sols he trobat dos llocs on se’n parla, aquest article i un altre a https://juansalvadorgaya.blogspot.com/2016/04/92-coques-de-dacsa-cocas-de-maiz.html
Crec que hi ha dos motius que han provocat este oblit, d’un costat la identificació del conill porquí amb un animal de companyia (ja està passant en certs ambients el mateix amb el conill “normal”) i el fet de que se veia una mica com a menjar de pobre, barat i fàcil de criar, i el reconèixer que ne menjaves equivalia a dir que no te podies permetre de menjar una altre carn més cara.
Publica un comentari a l'entrada