Falgons

El territori mític de Xisca de Gardi es diu Falgons. T'hi perds a través d'una carretera que no duu enlloc. Saragossa és una carretera que duu a molts llocs i és per això que no m'interessa. Falgons es du a si mateixa i para de comptar. A través de Falgons descobreixes un verd exagerat que et fa perdre l'erma. Un verd de prats mansos, de boscos suaus, de marges llepats de sol. M'hi acosto i veig els confins del meu avi: la Casanova, una artiga guanyada a pols en temps de dolor i hores sense final. Puges. Hi ha algun estanyol perdut entre la boscúria, un llamp d'estanyol on els meus parents hi pescaven tenques. Puges, segueixes pujant. El cel et regala vistes que t'haurien d'obligar a baixar del cotxe i pagar peatge. Però segueixes. Falgons és un illot remot. Et trobes amb un trencant que et portaria a la roca dels capellans, a Can Gifra. I penso en els meus consanguinis que van habitar aquelles pedres eixutes, aquells camps difícils, aquells jorns implacables. Van amagar falangistes i capellans i no van rebre cap condecoració, ni cap estanc, ni cap copet a l'esquena. Ho van fer per bonhomia i per bonhomia els van donar pel sac. Seguim cap amunt. Cap al Castell de Falgons. Els Cartellà encara planen per aquests móns de Déu, la mítica família, els grans senyors d'aquesta part de l'univers. Un dia vaig veure un falcó sobrevolant les grans extensions de Falgons. Era una reencarnació dels Cartellà, ho sé, elegant i suau com una ploma el Falcó lliscava sobre el cel. Extraordinari, adjectiu senzill i humil per batejar el Falcó. Seguim i veiem el perfil ennegrit de l'església. El món s'atura aquí, nosaltres parem, baixem, i com els més humils dels servidors ens acostem fins l'aixopluc de l'església. En el sopluig veig que a terra hi ha escrit el nom d'un dels meus, d'un avantpassat, d'algú que ja va trepitjar aquest planeta anomenat Falgons. M'assec en un banc de fusta per veure el món des del sopluig de l'església. Sé que desfaré el camí fins arribar a la gran carretera, sé que m'allunyaré de Falgons, però, al mateix temps, juro i perjuro que hi tornaré. Perquè, en el fons, no soms re més que una rel que ens agafa i ens lliga, que ens apreta i ens escanya, que ens va estirant, i que, en el fons, ens enganxa a l'únic lloc que val la pena viure i defensar: la nostra puta terra.