Debats

Xisca de Gardi escriu aquest post des del Teatre Municipal de Banyoles. Exactament des de l'atalaia -atalaia és una paraula que no he sabut mai si s'escriu amb ela geminada- d'en Valentín i del Gitano, que és el nostre José Montilla. Estan a punt de començar l'últim debat dels candidats a l'alcaldia de Banyoles emès en directe per Ràdio Banyoles. Està tot a punt però encara no hi ha ningú. Quan comencin aniré cap al Passeig perquè els debats de part de bo es fan al Passeig, al davant d'un gintònic de qualitat màxima, amb ginebra Hendriks, gel, un tros de pela de llimona i una tònica ben freda acabada de sortir de la nevera d'en David. Els debats de candidats són d'un avorriment insultant. Per definir-los només em venen al cap bestieses. Però a Xisca de Gardi som gent educada. No arribarem mai enlloc però només perdem les formes en casos de necessitat extrema.
El primer d'arribar ha estat el Manel Fontan, l'home que ha volgut traslladar la política al terreny de l'art grotesc. El segon és el Miquel Noguer, que ha vingut amb un vestit de color marró clar i un plec de papers a la mà dreta. En Noguer sempre sembla que tingui pressa. Però tampoc no m'hi he fixat gaire perquè m'estava entretenint amb els malucs de la xicota de l'Esteve Codony. És una sort que aquesta noia hagi vingut a parar a Banyoles. En Met Forcaire, que a tres quarts de vuit ja estava buscant lloc a la platea, també se l'ha mirat. Dels de la Plataforma el primer que ha comparegut ha estat en Martos. S'ha assegut un parell de files per darrera dels de Convergència. Els de Convergència s'han posat a la tercera fila, centrats a les files del mig, una mica tirats cap a la dreta mirant des de l'escenari cap a la porta d'entrada. No hi ha notícies ni d'en Barraca, ni de la candidata dels comunistes, ni d'en Julià, que defensa el títol que va guanyar Esquerra ara fa quatre anys. En Ramon Estéban del Punt volta d'un costat a l'altre, com si estigués una mica nerviós. Si no el coneixés diria que ho està però en Ramon és un home tranquil, un garrotxí de cap a peus que no s'espanta ni s'patabala per qualsevol cosa. Porta moltes hores de vol, en Ramon. I és de l'Atlético de Madrid. Per això té tanta paciència.
En Barraca, la candidata comunista i en Julià han aparegut directament a l'escenari. Està tot preparat. Semblava que no hi havia d'haver gaire gent, amb prou feina una cinquantena d'espectadors, com en aquells espectacles que muntava l'Horacio Ladrón de Guevara que és, segurament, el pitjor director-actor de Teatre que ha trepitjat mai els taulons de l'escenari del Municipal. Però s'ha emplenat. Amb prou feina hi ha quatre o cinc butaques buides. LA gent sempre va a última hora. En Celrà també hi és. Ha arribat amb aquest seu deix de tot-està-malament. I ho deixarem aquí perquè aquesta calor que ens ha vingut a veure per passar tot l'estiu a casa, em demana que marxi immediatament al Passeig i m'inflami el fetge amb un calze brillant d'aigua tònica, gel, ginebra Hendriks i pela de llimona. Si no fos per això, la política no tindria cap sentit.