La iaia de Can Blanch

Parlant amb en Mastegatxes va sortir el nom de la padrina de Can Blanch. Era una dona Excelsior. La iaia de Can Blanch despatxava en el racó més amagat de la botiga que dóna davant els Turers, just en el baixant del carrer de la Canal. La iaia era menuda i es refugiava rere unes bones ulleres. Però el millor d'ella era la perruca que duia amb un estil diferent a la resta dels que duuen peluques, és a dir la duia una mica de través, i més que una perruca semblava una mena de barret de torero botit. A la iaia no se li escapava res. Ho vigilava tot i tenia un geni dels que fan baixar cel i terra. Quan arribaves en aquells dins el primer que descobries era un arsenal de colònies a granel. Colònies a granel! De flors i de mil i un invents que fotien una catipèn que marejava. Jo no vaig veure mai cap viatjant portant colònies en aquella botiga, tampoc vaig descobrir-hi mai a ningú comprant aquelles potingues. Per què les tenien? Aquest és un misteri que es va endur la padrina de Can Blanch a l'altre barri. Esperem que, tard o d'hora, la gent de Can Blanch recuperi la tradició perduda. I poguem tornar a entrar cap al fons de tot de la botiga i empastifar-nos amb l'olor enganxifosa de tota aquella estiba de colònies. Llavors els de Xisca abans d'anar fer el vol, ens vernissaríem amb aquells perfums quasi sòlids i seríem, com no pot ser de cap altra manera, els amos de la comarca nocturna.