Joan Olivas caminant pel Pla de l'Estany

D'en Joan Olivas de Cal Cisteller se'n parlarà en aquest bloc de forma convenient amb una sèrie de perfils, relats, cròniques i altres impossibles que deixarem en ridícul en Pulitzer i altres embusteros. Però avui només ens aturarem per lloar i alabar una de les petites facècies que el de Cal Cisteller fa. Les seves cròniques de "caminant pel Pla de l'Estany" que es passen en la impagable Tele Porqueres. Tele Porqueres és la nostra "Al jazeera", mentre que Tele Banyoles és la nostra CNN. Ahir vaig entretenir-me a seguir el programa de l'Olivas i vaig meravellar-me tot sol. L'Olivas s'empassa la càmara com si la càmara fos una banderilla de les que abans se servien a Can Ralita. L'Olivas mastega la càmera com si fos esperit de broc, se l'envia cap avall, la paeix i llavors l'expulsa com un tros de tabacu picat. Es així, l'Olivas. Un geni de la comunicació: amb el seu somrís de vailet entremaliat, un xic murri, una mica esquilet, dels que al pati del col.legi et poden fotre una sagrantana per l'esquena. L'Olivas mira la cara amb els seus ulls que són més grossos que un Badiu del Carrer Divina Pastora. L'Olivas fa la cantarella habitual, del vailet murri, de l'esquilet que t'ha cardat els cromos i el berenar. L'Olivas, el de Cal Cisteller, es mou per davant de la càmara com si ho hagués fet tota la vida. Com si ell hagués inventat aquell joc de l'hora del pati. Ahir me'l vaig estar mirant, i el programa se'm va fer curt. Reia tota l'estona i estava pensant que el de Cal Cisteller només feia que rebentar la tele per inventar una altra cosa. Cap programa dels miserables que es fan avui en dia era tan de veritat, com el de l'Olivas, tan de veritat que, en un moment donat, vaig pensar que acabaria sortint de la pantalla per fotre'm alguna sagrantana per l'esquena. El Déu que el pela, el gran de Cal Cisteller. I tan seriu que sembla, si no el coneixes.