Mossèn Joaquim

El rector de Bescanó s'entenia amb l'exdona d'un treballador de la Coca-Cola que s'hi havia comprat una casa a principis dels anys vuitanta en una promoció dels americans pels treballadors de l'empresa. Diuen que aquell home bevia el vi com si fos Coca-Cola i que la dona se'n va atipar. Es van separar. Ell va anar a viure a Girona i ella es va quedar a la casa de Bescanó. Alliberada del mal alè del seu marit, la dona, que encara es feia mirar, es va anar a refugiar a la parròquia i es va fer molt amiga del rector. Tan amiga que un dia el mossèn li va ensenyar el cos de Crist a la sagristia. No s'ha sabut mai del cert però, pel que sembla, els gemecs van arribar a l'Ajuntament i l'alcalde va trucar el Bisbe Jaume per demanar-li que s'emportés el rector a una altra parròquia abans que l'escàndol fos majúscul. El Bisbe el va enviar a Celrà. La dona hi va anar tot darrera i a Bescanó no en van saber mai més res ni de l'una ni de l'altre.
Per satisfer les necessitats de la parròquia, el Bisbe va fer traslladar mossèn Joaquim a Bescanó. Mossèn Joaquim venia de missions, fumava com un carreter i estava acostumat a la vida del camp. Xisca de Gardi li ha sentit dir una missa de bateig, la de l'enterrament d'en Jaume Casademont concelebrada amb mossèn Modest Prats, un casament i una cerimònia de difunts. Les diu com Déu mana, sense retòriques catastrofistes ni amenaces, amb la mainada jugant als confessionaris. Però al principi, les faccions tradicionalistes de la parròquia de Bescanó li van girar l'esquena perquè quan el van anar a veure per presentar-se, es pensaven que trobarien un beneit amb la sotana fins als peus i es van trobar un capellà que rebia els feligresos vestit amb una samarreta imperi, suat de cavar a l'hort, brut de terra i amb la barba mal posada. No va agradar gens aquella aparença tan allunyada de la moral conservadora. I encara va agradar menys que en compte de fer combregar amb òsties de tota la vida, oferís un tall de coca xucada amb vi. Hi va haver un daltabaix de Maria Santíssima. Ningú no entenia res però ell va anar fent fins que un dia, per Nadal, va dir la missa del gall una mica de qualsevol manera. L'endemà tothom n'anava ple i el sector integrista ja feia campanya per fer-lo fora. Van ser les onze, els bancs de l'església van ser plens i ell va aparèixer amb els escolans tot darrera com si no hagués passat res. Es va posar al davant del micro i va dir: «Germans. Els que vau venir ahir a missa del gall devíeu notar que no la vaig dir com Déu mana. I us explicaré perquè: a la tarda vaig estar plomant pollastres, feia fred, tenia el porró al costat i va passar el que havia de passar. És per això que us demano disculpes.» En acabat va començar a recitar les primeres oracions i diuen que des d'aquell dia, les misses de Bescanó són per tothom, com les de Xisca de Gardi, les que diuen els que honoren la multiplicació del pa i del vi molt per sobre de qualsevol altre miracle. Amén.