Ramon Sarquella, el senyor de Vilauba

Entre la llista de personatges entranyables banyolins, no ens podem oblidar d’aquell petit gran home, en Ramon Sarquella, el veritable senyor de Vilauba. Per aquells qui no el van conèixer, era un home enèrgic, decidit, perseverant amb les seves aficions, i si feia falta, feia moure muntanyes, allà on calia. Més aviat cama sec i amb els seus característics pantalons curts, tot sovint amb la camisa arremangada, conduïa un sis-cents blanc, amb ulleres de sol, sempre somrient, mentre saludava per la finestreta durant els estius calorosos. Tot sovint fumava un caliquenyo, i era fàcil de trobar-lo a la terrassa de la Carpa. D’ofici estanquer, es passava hores i hores dins aquell petit estanc de la plaça de les Rodes, però quan podia escapar-se’n, la seva gran afició era sempre la història i les pedres. I de fet era més que un llepapedres, quan podia, amb pic en mà, anava amb els grans arqueòlegs a buscar els tresors de la comarca. En Miquel Oliva, l’arqueòleg més important de l’època a Girona, aviat li va encomanar cap als anys 50 que dirigís les excavacions del Castell de Porqueres, restes poc conegudes, amagades sota piscines i jardins de flaire terratinent i de tracte de favors de règims passats. El museu arqueològic, el castell de Porqueres i la vil·la romana Vilauba avui ja formen part de la seva petita història.

Quan arribava a les portes de l’Ajuntament tothom tremolava, arribava fins al mateix despatx de l’alcalde, en aquells moments era en J. Solana, o el regidor de guàrdia. per demanar d’una vegada per totes aquella maleïda segadora de la brigada municipal, i que mai era el seu lloc. Pujava escales i obria totes les portes que fessin falta. El motiu no era altre que tallar aquelles males herbes i espines de Vilauba. Creixien massa les emprenyadores romegueres, i amb decisió anava cada tarda amb el podall a deixar-ho tot ben net i immaculat. La segadora rematava la feina, amb el tall precís de la gespa. Era el millor estadi de Pujarnol, i els estius s’hi jugava a futbol. Vilauba era el seu petit jardí històric, i contemplava durant llargues hores, assegut en un banc de pedra, sota l’ombra generosa de pollancres i moreres, aquells murs mil·lenaris, a veure si apareixia un interessant bocí de ceràmica, una moneda romana d’August o algun trosset de mosaic per exposar al museu. Va plantar amb cura tots aquells arbres, va fabricar tots els bancs al voltant del pou, treia una fusta d’aquí, un maó d’allà, i aviat tot era aprofitable a les seves mans. Un gran manetes.

I si avui encara Vilauba fa goig, després que li robessin el Castell de Porqueres, ha estat gràcies a les hores i més hores de la seva vida que va dedicar a la petita història de la nostra comarca, de forma voluntariosa, generosa i sense guanyar com a premi ni un ral. Ja fa més d’una vintena d’anys que els arqueòlegs busquen una resposta: el nom del propietari romà d’aquesta vila romana. Però el cert, és que, ara per ara, només n’hi ha un de veritable senyor de Vilauba, en Ramon Sarquella.