El nostre Jose Montilla

Xisca de Gardi té un altre president que es diu Jose Montilla. Ens ha passat pels ous fer president de les nostres coses a un Jose Montilla, un tiu que viu entre Salt i Banyoles. Àlias el Gitano. Com la majoria de gent que admiro i estimo, el primer dia que vaig conèixer el Gitano em va caure malament. És una cosa que m'ha passat amb quasi tothom. De la mateixa manera que els que em cauen bé a la primera, ja no els drago. Coses del caràcter. En Montilla fa cara de gat. Té els ulls de gat, i la cara arrodonida dels mixos, té, a simple vista, la manera desperta i vigilant de mirar de tots els gats. Quan t'hi acostes has de fer com amb els gats, a poc a poc, sense ferir-los, sense qüestionar-los l'orgull. Perquè en Montilla és un tiu amb orgull, amb la suficient independència dels que sempre s'han sentit lliures. A simple vista diries que es dedica a traginar coses pel teatre. A simple vista podries pensar que es dedica a fer remiendos i poca cosa més. Però el tiu t'ha tornat a cardar. Perquè en Montilla sap més teatre que molts d'aquests directors torracollons que bavegen per aquest món. És un tiu peculiar, en Montilla, parla de teatre amb una devoció que demostra que el món està girat. Els que en saben estan al darrera amb un martell a la mà, els que no saben res acostumen a estar al davant dient tonteries. Així va tot. Però en Montilla és un gat, que s'ho mira tot amb un cert aire de despit i de murrieria. Si algú li demana bé les coses, com un gat, l'ajuda. Si al cim algú es guanya en Montilla, aquest mixo es converteix en el millor aliat de qualsevol obra de teatre. Si no te'l guanyes, ni el respectes, és problema teu, i estàs avisat. Tens un gat en contra. Vist el cas Gitano Montilla, qualsevol persona amb dos dits de front a l'entrar en un teatre hauria de parlar amb els del fons de tot. És allà on hi ha el puto talent. El talent viu al fons del tot i té cara de gat.