Els pares d'en Coro

L'Àgora de la nostra civilització és als supermercats. I al Consum, a la rotinda entre els carrers dels detergents, les gasoses d'oferta, els xampús i les llaunes de tota mena de conserva, Xisca de Gardi hi ha trobat els pares d'en Coro. En Coro és el nostre Messi particular, és el futbol xiscagardià per excel·lència. La conversa ha estat amable, amb el temps just per entendre que la sensació que va deixar el criteri arrugat de l'entrenador de l'Espanyol en la final de la Copa de la UEFA. Van ser a Glasgow per veure jugar el seu fill. I tothom va veure que l'Espanyol va perdre aquella final perquè no va jugar en Coro. Ningú entén perquè aquest en Valverde no va fer sortir en Coro immediatament després que li expulsessin aquell tal Moisés. Els del sevilla no haurien entès res, s'haurien acollonit de veure que l'Espanyol, en comptes d'assegurar la defensa, fugia endavant amb un davanter. D'un entrenador que es digui Valverde només se'n pot esperar que posi bé unes mitges soles a les sabates dels diumenges. Perquè de Valverde, només n'hi han hagut dos en aquesta vida: en Valve, que feia de porter amb el Camós quan anàvem a l'Institut, i en Valverde del Camino, el que feia botes en un poble perdut a tocar de l'Àfrica. En Valverde havia d'haver fet jugar en Coro i no se'n parli més. Xisca de Gardi avisa: al final tot se sap i no volem veure mai més en Coro a la banqueta quan hagi quedat clar que ha de ser a dins del camp.