En Polo

En Polo era polonès, es deia German i era jueu però no ho sabia gaire ningú perquè en aquell temps els jueus anaven molt buscats. A casa ho vam saber perquè quan la meva tia Rosa va anar a estudiar filologia francesa a Barcelona, va viure a casa d'una senyora estrangera que feia de pollataire i tenia una carnisseria d'aviram. La senyora Raff, la pollataire, va conèixer en Polo un dia que va venir a Banyoles. Encara que també podria ser que s'haguessin conegut a Barcelona una vegada que en Polo hi va anar ara però no m'ho feu dir perquè no recordo si m'ho van explicar d'una manera o de l'altra. Pel que fa el cas tanseval perquè es van conèixer al mateix temps. La qüestió és que en Polo va intimar amb la senyora Raff i quan li va haver dit que es deia German, li va confessar que era jueu. Llavors la senyora Raff li va dir a la meva tia, la meva tia li va explicar a la meva mare, la meva mare a la meva àvia i la meva àvia al meu avi, que també era pollataire i vivia, amb la meva àvia, la meva mare i la meva tia, dues cases més enllà d'en German tirant avall del carrer de la Canal.
Quan en Hitler va començar a fer bestieses, en German va haver de fugir de Polònia amb tota la seva família i no van parar de córrer fins que van arribar a l'Argentina. Al cap d'un temps va caure per Banyoles amb el pare Félez, que l'havia conegut en un viatge a Amèrica del sud. En Polo era un home prim, eixut, amb el nas gros i la veu guardada als carnots. El pare Félez li va oferir de muntar un negoci de fotografia i va obrir un estudi a la part del davant de Can Bohigues, entre Ca la Tresineta i Ca l'Enriquet, que és allà on ara hi ha la botiga de roba del jovent, al carrer de la Canal, al costat de Ca la Nita. En Bohigues es va quedar la part del darrera per fer-hi de sabater, en Polo va obrir el negoci a la part del davant amb un cartell que deia Fotografía German i es va instal·lar de rellogat en un pis que donava a la part del darrera. A fer-s'hi fotografies hi havia entrat mig Banyoles però a casa seva no hi havia estat mai ningú, ni els de Can Bohigues, que n'estaven ben emprenyats. No havien passat mai de la cambra de les fotografies. S'hi pujava per unes escales dretes com un campanar i un cop arribats a una mena de replà minúscul, s'hi veia un escaló de perdra a l'esquerra per enfilar-se a l'alçada de la porta del pis que donava a la part del darrera. Mai cap ull no l'havia vist ni tan sols mal tancada. Era un polonès molt reservat en German, tan reservat que no deia ni piu. No es feia amb gaire ningú i no li fessis dir res si callava. Amb prou feina es feia amb els veïns. Com a molt hi conversava prenent la fresca a l'estiu assegut en una cadira als Turers, a davant de Can Comas. Bondia, hola, adéu i gràcies. En German parlava un català magnífic, amb un accent una mica tirat cap a ponent però pensava en polonès. Quan la cosa començava a desviar-se cap a la intimitat deia bona nit i es refugiava en el misteri de la porta del costat de la cambra de les fotografies. A la cambra de les fotografies tampoc no deia gaire res. Com a molt et feia girar una mica el cap. Era una habitació petita, amb una finestra discreta que donava al pati de llums de Can Bohigues, tapada amb una cortina de color fosc. En un racó, hi tenia el laboratori marcat amb quatre llençols negres que queien des del sostre. Tancava la llum, s'abrigava amb la faldilleta de tela, també negra, al darrera d'una Hasselbach d'aquell temps i encenia l'aire amb un flaix de magnesi. Si la fotografia sortia bé la lluia a l'aparador. A mi m'hi va tenir una colla de dies i a la meva mare no n'hi va cobrar mai cap. Si la volies en color la retocava amb pinzell i una pintura expressa col·locant el negatiu al capdavall d'un artilugi com en forma de con posat a contrallum mirant cap a la porta de la botiga. El primer fotoshop de la història, senyores i senyors, es va inventar a Banyoles.
Dels de casa seva tampoc no se'n sabia gaire res. Com a molt, que vivien a Sudamèrica, que no en tenia notícies des de feia molts anys. Deien que s'hi havia barallat i que per això va acceptar la proposta del pare Félez quan el va conèixer a l'Argentina. Quan s'havia d'ajuntar amb algú anava a Can Félez. El convidaven per Nadal. Amb el temps aquella família se'n va desentendre i se'n va fer càrrec en Pepe Baeza, un metge cirurgià que s'havia casat amb una filla Félez i vivia al carrer Pere Alsius. En Baeza era un home de cap a peus i no va deixar mai que en German patís pena. L'acollia a casa i aquell home disfrutava. Prenia el sol i cuidava la mainada perquè si alguna cosa li agradava a en German era la mainada, encara que a la mainada no li agradava gaire la manera com els estirava les galtes quan els volia fer una manyaga. Un dia en German es va posar malalt i no es va veure amb cor de continuar vivint a Can Bohigues, ni de prendre la fresca, ni de passejar tot sol pels turers. En Baeza el va agafar i el va portar a la clínica. Allà no li va faltar mai de res. Les monges el van cuidar fins que un matí el van trobar mort al llit, inert, serè, glaçat com el temps a les fotografies que posava a l'aparador.