Pixar Codorniu

Excepcional. Sense paraules, i calla perquè he de seguir. Hem avançat per la carretera menuda que va de Palol fins al Palau de la Pagesia i dels rostits i dels versos i de les lluites acarnissades contra la burocràcia empostissada. Can Mià. Excelsior. Que portin xampany en copes Pompadur perquè ens el cardarem sense aturador. En Mià ens ha rebut amb la seva barba de profeta emboscat, somriure de conill murri, galtes d'aquest món. De seguit hem demanat faves, per descomptat, perquè en aquestes diades les faves és el que s'ha de demanar. I ens ve el gegant, el cíclop, el bastarral de la saviesa, o sigui en Pere, i ens declina coses sense parar. Ens parla d'una anada i vinguda a les conilleres de l'administració. Poca te'n sortiràs, Pere, penso jo mentre sóc una embardissada humana de faves. El porró ens mira, el malparit, i va girant per apuntar gent diferent. On s'és vist que el porró t'encanoni com un puto winchester ple de bales de vinassa? Re, encabat. Total, en Pere ens parla d'un comentari que li fa fer a una tibada funcionària. Li diu "tu creus que pixes Codorniu" o una cosa per l'istil. Havíem sentit a parlar de pixar colònia o pixar aigua beneita. Però no havíem pas sentit mai això de pixar Cordoniu. Que en el fons vol dir que ets un carcant estirat, un tibat de collons, un no sé què que es mira la gent per sobre de l'espatlla. Pixar Codorniu! Potser nosaltres, a Xisca de Gardi, només pixem vi espès dels que ens serveixen en porrons que ens encanonen. Vi bord, vi pujat, vi premsat amb sabates de pallasso, vi cargolat, vi carregat de lila, vi dels que empastifa la boca. No pixem pas Cordoniu. I per això en Pere ens reserva taules, i ens deixa signar coses incomprensibles, i ens explica les seves penúltimes aventures judicials. No pixarem pas Cordoniu, no. I encabat, que diu el meu barber, vam sortir cap a l'extraradi exagerat de Palol. I vam veure un giny estrambòtic on s'hi pengen els porcs abans de donar-los la clenxa definitiva. Ens hem autoconvidat pel proper gener. Perquè nosaltres som així, en sortim d'una per caure'n en una altra. I hem entrat al cotxe d'en Quim perfumat de vés-a-saber què, i hem entrat en un regalim de pluja. Llavors, com la gent decent que habita en aquest món, hem cantat el You never Walk Alone, sota la pluja de regalim, entre els camps d'un verd extenuat, seguint, cap amunt, pensant que nosaltres, en el fons, no pixem Cordoniu, sinó que pixem país. En el millor i més estrangulat sentit de la paraula. Walk on! Walk On!