Xesco Boix

Els que aquest any en facin trenta-nou, hauran superat l'edat que tenia en Xesco Boix i Masramon quan va morir i es desenganxaran definitivament de la infantesa. Serà un moment. No serà gens dolorós, ni tan sols s'assemblarà a una picada de mosquit. Els trenta-nou són un moment perfecte per tallar l'enllaç. Queda un any d'inèrcia fins als quaranta i les possibilitats són múltiples. Els entesos recomanen deixar la feina, anar directament a demanar-ne a Ca l'Olivet i passar una temporada anant a buscar la mainada de la comarca per dur-la a escola. No sabem què n'hauria dit ell però de cares endins, a Xisca de Gardi tenim la certesa que en Xesco Boix va ser el nostre Che Gevara particular. Era l'home que ens feia pensar que el català era la única llengua que existia. A Casa Nostra el vam tenir un dia al gimnàs de les escoles del carrer de la Barca. Érem molt petits, es podria dir que érem minúsculs i que un dels pocs maldecaps que ens preocupaven no anava més enllà de la fregamenta aspra a la sala de rentar culs que hi havia just al davant de les escales de baixar al pati. En aquell temps encara no sabíem que havíem de procurar que els estudis no entorpissin la nostra educació, com va dir no sé qui. Ara tota la mainada viu amorrada als videojocs, als ordinadors, a la tecnologia. Diuen que en Xesco Boix no ho hauria aguantat. De fet, no va aguantar més enllà del juliol del 1984. Aprofitant que en aquell temps, per la raó que fos, els trens encara funcionaven amb una certa puntualitat, es va llançar a la via a la vora de Malgrat de Mar. Eren altres temps. Avui se n'hauria desdit. La línia de rodalies ja no és el que era i les aturades, vagues, avaries i punyetes fan pràcticament impossible el suïcidi pel sistema ferroviari. La mala gestió dels trens l'han convertit en una mort improvisada sense cap sentit poètic. Ben mirat la poesia ja l'havia deixat en aquell parell de versos: "Si tu te'n vas, neru, neru, neru/si tu te'n vas, neru, neru, nas"