El llimoc no té gaires amics. Els cargols, sí, sobretot perquè hi ha molt de golafre xiscagardià que li agrada jalar cargols a la llauna i aquestes coses. Però els llimocs no es mengen i la gent els hi ha agafat una mania inexplicable. Els castellans en diuen babosas i amb aquest nom tan fastigós ja queda clar quina predilecció se li dóna a les castelles a la pobra bestiola. Hi ha catalans que en diuen llimacs i amb aquest mot és com si quasi escopissin sobre el petit animaló que surt de nit, com bon xiscagardià. Perquè un llimoc és una cosa molt xiscagardiana: surt de nit, s'enfila pertot arreu, no fa mal i t'omple de petons. El llimoc no fa fressa, avança al seu ritme pel pati i el trobes en els llocs més estrambòtics. A mi m'agrada sortir al meu redere i veure, a contrallum, que els meus amics ja han sortit de dins de les bardisses i ja prenen posicions a les parets, al terraplè, sobre els testos o pel cim de l'herba. Són extraordinaris. A vegades em vénen ganes de parlar-los i preguntar-los com els va, però sé que no em diran res: són discrets, són gent de pagès que de parlar amb forasters el mínim per dir "bona nit, mestre" i para de comptar. A vegades, i sense voler, en trepitjo algun, i em passa com quan trepitjo un cargol, que em fa pena, que em fot angúnia, que crec que he cardat el meu peu de gegant al cim d'una petita bèstia que no feia res més que voler gaudir d'una nit serena i buscar una mica d'humitat després d'un dia de calor de llard fregit. Es per això que la millor nit d'estiu és aquella que surts al redere amb una copeta de xampany i t'encantes, hores i hores, observant els meus amics, els llimocs.
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada