Iraragorri

El meu pare tenia un veí que es deia José Iraragorri. Vivien al barri d'Olabarri, a Galdacano. Amb el temps, Iraragorri es va convertir en un dels jugadors més extraordinaris de l'Athletic Club. Alguns a l'Athletic li diuen "el Bilbao" o l'anomenen "Athletic de Bilbao", és d'una ignorància absoluta. Perquè darrera la paraula Athletic no cal afegir-hi res més. Iraragorri era una de les parets mestres de l'Athletic. Quan plegava d'entrenar, tornava al seu barri. I és llavors quan la mainada, com el meu pare, l'envoltaven i li demanaven per jugar amb ells. Avui cap futbolista reconegut perdria temps jugant amb els nens del seu carrer. Avui els mànagers i la merda per l'estil els hi desaconselleria malgastar el temps i els cèntims amb la mainada. I si ho fessin, quedarien empastifats per les marques comercials fent rodes de premsa i xupant foco. Però Iraragorri jugava al futbol amb el meu pare, o feia quilòmetres corrent tot seguit per l'estesa de vailets de Galdacano, o anava en bicicleta amb el meu pare i els seus amics. Corrien per Usansolo, travessaven Olabarri, s'enfilaven fins Larrabezua, lliscaven per El Gallo, a través d'Erleches, o seguien fins Amorebieta. Aquell noi que era un dels futbolistes de fàbula de l'Athletic era senzill, humil, proper, afable. Va triomfar, va marcar gols, va guanyar reconeixement i diners, però va seguir al costat dels seus amics i veïns. Galdacano era mig Athletic, d'allà també van sortir Cilaurren o Zubieta, que també va conèixer el meu pare. Aquella colla de grans futbolistes va veure com la guerra rebentava la seva carrera. Però no es van anyocar pas. Van decidir enrolar-se en la causa de la defensa de la terra basca. No ho van fer agafant cap escopeta, ho van fer amb el que sabien fer: jugar a futbol. D'aquell compromís va sorgir la selecció d'Euzkadi, amb la idea fixa de recórrer mig món per denunciar les salvatjades del feixisme contra els bascos. Van debutar al Parc del Prínceps de París, van travessar mitja Europa fins que saltaren cap Amèrica. Al 39 Iraragorri i els seus companys van veure que ja no podrien tornar a casa seva. I és llavors quan la selecció d'Euzkadi sencera va apuntar-se a la lliga mexicana de futbol on van guanyar-hi el campionat. A l'any següent tots aquells homes van passar als millors equips de les lligues de sudamèrica. Iraragorri va ser fitxat pel mític San Lorenzo de Almagro de la mítica lliga uruguaiana. Fa temps que és mort, Iraragorri. Però el meu pare se n'ha encarregat d'anar-me explicant coses d'ell, del seu caràcter, del seu compromís, de la seva senzillesa. Iraragorri és el vincle de ferro que ens uneix a l'Athletic. Iraragorri és el vincle de ferro que ens uneix a tantes i tantes coses d'aquell Galdacano que encara portem en la memòria. Avui, quan l'Athletic ha tornat a renovar la seva presència a la primera divisió, després de més de 109 anys ininterromputs, només puc fer que recordar Iraragorri, i allà on sigui, que segur que no és gaire lluny de nosaltres, invoco la seva senzillesa, el seu compromís, la seva força. L'Athletic continua entre els grans perquè és gran, com Iraragorri. Allà on sigui, Iraragorri sap que l'Athletic continua, que la bola segueix rodant, que la terra és nostra i que el compromís està més viu que mai.