Jo volia ser...

Quan era petita volia ser com la meva tieta. Professora de literatura. Jo tenia 4 anys i quan la veia estudiar per els exàmens finals de l’últim any de la carrera, el pare va haver de posar un llisquet a la porta de l’habitació perquè sinó jo no la deixava estudiar. Perquè la tia vivia amb nosaltres algunes temporades. La marreca volia ser com la seva tieta, la germana petita de la seva mare. M’agrada llegir des de que sóc un napbuf i a simple vista la vocació d’infància semblava ben fonamentada. En qualsevol cas, els anys d’EGB, BUP, COU i finalment selectivitat em van portar fins a la facultat de lletres de Girona. Quatre anys que costaran d’oblidar. Gent nova, una ciutat nova per descobrir tant de dia com de nit, els primers amors, els primers dubtes existencials, els primers èxits però també els primers fracassos del començament de l’edat adulta. Tot això durant quatre anys en els que jo continuava pensant que volia ser el que deia quan era petita: professora de literatura. Per davant meu van passar professors com en Salvador Oliva, en Javier Cercas, en Jordi Sala, la Blanca Palmada, la Mita Casacuberta, en Xavier Pla, i un llarg excètera de ments privilegiades del món acadèmic i literari. Jo em pensava que no podia existir res millor que allò. Poesia, prosa, teatre, assaig, edició de textos, sintaxi, història de la llengua, gramàtica històrica... Un llarg número d’assignatures que suposadament m’havien de convertir en una entesa en llengua i literatura. I la cosa més important: donar-me els coneixements per poder ensenyar. Ai trista de mi! Quan tiro la vista enrera m’adono que il•lusa era llavors. Ensenyar? Literatura? Als instituts? Millor no continuar amb les preguntes sense resposta, perquè és evident que jo no conec les respostes. Potser algú de vosaltres la sap. Després de la universitat el CAP, per poder donar classes, després algun professor t’enllamina i et convenç per matricular-te al doctorat d’humanitats... A més d’endeutar-te fins a les celles per pagar les matricules astronòmiques dels cursos, a mida que van passant els mesos t’adones que potser no ho hauries d’haver fet. Les facultats, com a tot arreu, es mou per interessos. Per més que tinguis un expedient brillant, sense un padrí no ets ningú. Mai he sabut fer la pilota, i tampoc he intentat aprendre’n. No crec que sigui just. El cas és que jo no vaig tenir padrins, i després de 7 anys de la primera matricula, la tesina encara ronda per la meva ment, per la meva taula de treball i per el meu ordinador sense que aconsegueixi acabar-la. Comences als 18 pensant que tot serà fàcil i t’adones que arribes a la trentena i encara estàs embrancada en estudis, lectures, esquemes, correccions i la cantarella acadèmica que sembla no acabar mai.... I jo volia ser professora de literatura com la meva tia. Sort que no vaig aspirar a ser astronauta...