Algú està matant els nostres ídols

Xandall ratat, sabatilles d'estar per casa estil "barragán", jersei comprat a mercat fa vint anys tan ample que amaga la meva panxa "torredepujarnol", a la butxaca dels pantalons hi guardo noranta mocadors de paper molls de mocs. I tot aquest desgavell humà i animal estassat sobre el sofà en la contemplació del tercer partit de futbol seguit de la tarda (un de la lliga italiana, un altre de l'argentina i un de la segona divisió maltesa) El dispendi i l'expansió ha estat possible gràcies a una persona: Robert Adler, l'inventor del comandament a distància que m'ha permès gaudir de l'espectacle sense gastar ni un gram de calories del meu cos castigat. Vienès com Bill Wilder, home sensible a les preocupacions humanes, Adler va inventar el mando per fer-nos una mica més feliços. De la mateixa manera que Alejandro Finisterre va enginyar el meravellós futbolí. Ara algú se'ls ha emportat a tots dos. Definitivament estan disparant a matar contra els nostres ídols. Si no fos perquè ara ve el resum de la lliga irlandesa, m'aixecaria en armes contra tamanya injusticia. De moment, però, covo la grip, m'aguanto, i remmemoro l'enginyer vienès que ha contribuït, decisivament, a la civilització de nosaltres, els homes. Quan m'hagi refet, tornaré a posar les sabatilles "barragan" sobre la caixa de Voll Damms i, una a una, aniré buidant ampolles en memòria del meu ídol vienès.