Ella és de les que dirien que no. I li voldríem apartar els cabells per besar-la. Però no podríem perquè, en acostar-nos-hi tancant els ulls, sentiríem un mareig incomprensible. Ens faríem enrere, amb una gran dignitat etílica, fent veure que no ens importen els seus llavis, i engoliríem, de cop, amb la boca ben oberta, amb ànsia, les restes de la primera cervesa del dia que estaria començant a l'altra banda de la finestra. I tindríem ganes d'explicar-ho i ens refugiaríem en l'última cervesa de la nevera.
1 comentari:
Passa'm el mòbil d'aquesta delícia, carpanta!
Publica un comentari a l'entrada