La Sua

La Sua era una dona singular de la Banyoles de la nostra infantesa. Traginava un carro petit i pescava el que podia a mercat i on fos. La Sua. Dona menuda al qui la gent benestant havia marginat per ser una mica tocada de l'ala. Els nens li deien de tot i ella s'emprejava com una abella. A vegades, te la quedaves mirant i ella saltava com si tingués una molla al cul i et deia de tot. Perquè estava escarmentada. Perquè el gat escaldat, de l'aigua tèbia fuig. La Sua era panorama, pintura, subjecte, objecte, fonema i predicat de la nostra Banyoles habitual. Corries en bicicleta amb els genolls pelats i la veies amunt i avall carretejant alguna nosa. La veies. Era ella. La Sua. I ara en aquest món ordenat que tots volem vendre, ens fallen els referents. Ens fallen els habituals. Ens falla la gent com la Sua que donava color i forma a la Banyoles plana i grisa d'abans. La Sua. Qui ens la tornarà? Qui li escriurà una sardana? Qui la pintarà? Qui li donarà una necessària medalla d'or? La Sua. Sense ella, perdem volum, perdem intensitat, perdem Banyoles.