Fangoria

Vam ser a una carpa plastificada de la Barcelona irreal. La Barcelona on la Mina quedarà convertida en un parc temàtic canalla dels nous gratacels i les noves fiblades d'oportunisme comercial. Vam ser en una carpa plastificada. I primer tocaven uns bitxos anomenats nancis no sé què. Feien de teloners i xisclaven tota l'estona. La cervesa era com aigua i s'havia demanar fent una cua estil soviètic. Públic variat: ties amb espatlles de nedadores que xiulaven com si fossin perdius, tius que es fotien bones morrejades i alguna parella perduda. Xisca de Gardia hi era. Llavors va sortir la madame de la nit. La gran senyora. La millor del panorama estatal. Embotint els seus pits artificiosament meravellosos en una granota blanca que feia joc amb la resta de l'escenari. Professional. Molt professional. Vam veure-hi una rossa de Banyoles perduda entre els vapors de la nit. La gent ballava mig histeritzada. Les cerveses continuaven tèbies. Les ties amb espatlles de nedadores seguien xiulant. El món complert, com ha de ser. Llavors Fangoria se'n va anar. I van aparèixer uns freaks anomenats la Terremoto de no sabem què. Barbaritat de les grosses. Començava ser hora d'anar cap a casa. Que a Banyoles hi falta gent. Gintònics finals en mans del gran David, el millor bàrman de Banyoles, o sigui del món.